Penjar-se una bombona dels ulls i altres temeritats

Un faquir pot empassar-se un sable o pujar descalç sobre el fil de les espases que ha convertit en esglaons d’una escala, però no hi ha res més efectiu per provocar l’horror col·lectiu sota la carpa d’un circ que penjar-se una bombona de butà amb uns garfis de les parpelles dels ulls, que no és una imatge gaire edificant –deixant de banda variables com si la bombona està plena o buida– però realment provoca que a l’espectador se li dispari l’adrenalina i clogui els seus propis ulls o els desviï de l’acció que té lloc al centre de la pista. Per tant, el Gran Circ de Nadal de Girona compleix amb el que promet ja des del títol d’aquesta onzena edició, Adrenalina 2 –ja es va titular Adrenalina l’edició del 2020, quan el món semblava a un pas del col·lapse per la pandèmia, parlant d’emocions fortes– i provoca crits d’esglai entre el públic en unes quantes ocasions de l’espectacle, no només durant l’esmentada actuació del faquir madrileny Testa, amb el seu desafiament al dolor.

Fins diumenge vinent es pot veure a la gran carpa instal·lada a l’esplanada de la Copa de la Devesa de Girona –dues funcions, el divendres a la tarda; tres funcions, respectivament, el dissabte i el diumenge– aquest espectacle únic i irrepetible, muntat un any més per la Circus Arts Foundation de Genís Matabosch, també eficient presentador. Són dues hores –inclosa una pausa de 20 minuts per menjar o beure alguna cosa als food trucks del vestíbul– del que es presenta com “el circ d’alta qualitat portat a l’extrem”. Si altres anys el Gran Circ de Nadal havia apostat pels espectacles sobre gel o sobre aigua, en aquesta Adrenalina 2 es tracta de números que posen els artistes en situacions límit, amb un risc tan real i proper que el públic ho viu gairebé en la seva pròpia pell.

Després de les nadales clàssiques que reben els espectadors mentre van seient i els saluden tots els artistes de la funció, de seguida s’enfilen pels seus cables d’acer The 3 Chavales, un trio colombià de funambulistes a gran alçada. Són dos nois i una noia i, a 9 metres de la pista sobre una mínima protecció, ballen i salten els uns sobre els altres, fan equilibris impossibles i creen una sensació real de perill.

La dosi d’humor la posa, en diferents moments de l’espectacle i amb uns quants ‘voluntaris’ triats a dit, el pallasso barceloní Eric Boo, amb poques paraules i una mímica impecable conreada durant 40 anys. L’humor ajuda a relaxar-se després de veure les contorsions increïbles del jove mexicà David Meraz –la nena de L’exorcista es queda curta davant d’ell quan es tracta de capgirar contra natura parts del cos– o les evolucions en el trapezi volant del peruà Deivy Franco, boca amunt o boca avall, sense proteccions que garanteixin al 100% la seva seguretat. La primera part acaba amb el duet italià Dangerous Love, en Bruno i la Fellon, que manifesten el seu amor llançant-se mútuament ganivets i fletxes amb ballesta. La seva punteria de gran precisió culmina amb un número en què un modern Guillem Tell dispara una fletxa que activa un sistema de ballestes en cadena per acabar encertant sobre la poma que té al cap.

La segona part comença amb el faquir, continua amb el malabarista colombià Tikin Ferro –amb un dinamisme i una energia que expliquen el seu fitxatge pel Cirque du Soleil– i, com a gran cloenda, l’esperada roda de la mort dels acròbates equatorians Flying Cordovas, girant i saltant ingràvidament per sobre dels nostres caps a una velocitat increïble, a dins i a sobre de les rodes de l’esmentat artefacte, perquè el públic exerceixi uns quants cops més la teràpia del crit.