Ave Roma, els qui escriuran et saluden
Conscients que ‘Gladiator 2’ és pura diversió fictícia, recomanem tres llibres per saber més de Roma
Proa ha publicat una nova traducció en català del clàssic ‘Jo, Claudi’, de Robert Graves
També ‘SPQR’, de Mary Beard, un llibre d’història clau, i s’ha publicat una nova visió sobre Pompeia
A la ficció, tot hi cap. I no, el rigor històric no és pas una norma a seguir, i menys quan el que es busca és pur espectacle. Bé ho sabem quan anem al cinema, i més quan als títols de crèdit apareix el nom de Ridley Scott, un cineasta que no ha tingut escrúpols per pervertir la història de les croades a El regne dels cels (2005), mostrar com Napoleó bombardeja les piràmides d’Egipte i –més crispetes, és la guerra!– fantasiejar amb taurons que es cruspeixen lluitadors al Colosseu de Roma, com hem vist a Gladiator 2. Dit això, però que bé que ens ho passem!
Si més no, perquè sabem que tenim el refugi de l’assaig històric i de la ficció més fidedigna si en sortir de la sala volem saber més sobre aquell passat d’una civilització que tant ha definit com veiem el món i el lloc que hi ocupem. Si sou amants d’aquell període de l’antiguitat, us proposem llegir amb tres publicacions recents que, des de diverses perspectives, ens il·lustren com era la Roma antiga, que continua sent la base de la nostra cultura i la nostra política.
Comencem per Jo, Claudi, una ficció de la qual coneixem també la versió televisiva, un referent de l’audiovisual i que excel·leix a l’hora de posar imatges al clàssic de Robert Graves, que Proa ha publicat amb traducció d’Helena Valentí. I com es disfruta evocar aquells temps resseguint la veu inoblidable de Tiberi Claudi Rus Germànic Daixonses Dallonses i Allò Altre (com s’autoanomena només començar). També menyspreat com Claudi l’Idiota i Claudi el Quec, un emperador savi i culte que ens il·lustra amb les seves memòries penetrants i implacables fabulades per l’escriptor anglès l’any 1934. Amb emoció, capacitat evocadora i gran lleugeresa narrativa, reconstrueix la grandesa, la depravació, la crueltat i la follia de Roma en l’època dels emperadors August, Tiberi i Calígula. Tot escrit amb una prosa brillant; no debades ha estat reconeguda com una de les millors novel·les històriques del segle XX.
Tanmateix, si el que busquem és rigorositat i propostes més lligades als fets i a les fonts, estem d’enhorabona, Columna ha traduït al català (Joan Solé) un llibre d’història exemplar que fa temps que es considera un clàssic, SPQR, de Mary Beard. Una obra erudita i alhora divulgativa que combina amb un gran sentit de l’humor amb coneixements, detalls i plantejaments que qüestionen i desmitifiquen tot allò que sabem, o millor dir que creiem que sabem, d’aquells avantpassats nostres.
SPQR és la mirada a la història romana d’una de les classicistes més importants del món. No tan sols explora com Roma va passar de ser un poble insignificant del centre d’Itàlia a una potència que controlava el territori des de la península Ibèrica fins a Síria, sinó que també explica com es veien els romans a ells mateixos, què pensaven dels seus èxits i per què encara són importants per a nosaltres.
Cobreix mil anys d’història –arrenca al 63 aC, amb l’arenga de Ciceró a Catilina, que també Santiago Posteguillo ficciona en la saga de Roma soc jo– i aporta llum nova sobre els fonaments bàsics de la cultura romana, des de l’esclavitud fins a l’aigua corrent, a més d’explorar la democràcia, la migració, la controvèrsia religiosa, la mobilitat social i l’explotació en el context més ampli de l’imperi.
Professora emèrita d’estudis clàssics al Newnham College de Cambridge, a SPQR aporta la seva visió, després d’anys d’investigació i després d’haver publicat treballs importants sobre la matèria. Beard vol, sobretot, oferir una història alternativa, que obvia o desmitifica allò llegendari i dona veu als fets socials, econòmics i culturals que en altres narratives han passat més o del tot desapercebudes. És així, com descriu ella mateixa, que s’ha de desconfiar fins i tot de les fonts romanes que ens han arribat, com ara dels historiadors romans que, amb freqüència, han ajudat a consolidar un relat dels fets poc verídic, més útil per legitimar, justificar o enaltir que no pas com a registre fidedigne del que ha succeït. Una tasca complexa, com admet, perquè explorar la Roma antiga des del segle XXI és ben bé “com caminar per la corda fluixa”: “Cal anar amb molt de compte per mantenir l’equilibri.”
Beard es remunta als orígens de Roma i explica com els mites sobre la fundació de la ciutat són elaboracions posteriors, amb una finalitat evidentment “política”. La mirada de la historiadora anglesa arriba fins a l’any 212, quan Caracal·la decideix concedir la ciutadania a tots els homes lliures de l’imperi.
Per Beard, la constant de la història romana és l’enfrontament fratricida, des dels orígens mítics fins a les morts d’alguns emperadors. Amb punts d’inflexió: al segle II aC, quan comença el declivi de les institucions republicanes, i quan es produeix una ruptura amb el que havia significat Roma, justament amb Caracal·la, quan acaba el seu relat.
Casualment, el mateix emperador protagonista de Gladiator 2, mostrat com un tarat que mana assassinar Geta, el seu germà. Un personatge que s’escau per a aquesta fantasia lleugerament basada en personatges històrics que no deixa de ser un pèplum del segle XXI.
Encara no s’ha traduït un altre dels seus llibres clau, Pompeii: The Life of a Roman Town (Pemi Wolfson), però tenim la sort de poder recomanar-vos un altre volum dedicat a l’impressionant i incomparable jaciment, tot just sortit del forn, en aquest cas de l’editorial Taurus i escrit ni més ni menys que pel director del parc arqueològic de Pompeia, Gabriel Zuchtriegel. Titulat La magia de las ruinas. Lo que Pompeya dice de nosostros, són les reflexions amb gran coneixement de causa d’algú que camina cada dia pels carrerons de l’antiga ciutat, destruïda i enterrada en menys de dos dies l’any 79 dC. Una tragèdia que va ser una sort per a nosaltres. Perquè Pompeia, arran d’aquella erupció mortal del volcà veí, el Vesuvi, és com un escenari encantat, on el passat i el present es barregen de manera sorprenent. Les inspeccions, excavacions i projectes de restauració que supervisa el posen en contacte amb la fragilitat d’un lloc únic al món, del qual pot apreciar tant la bellesa de l’art que es feia com la fugacitat de la vida. I, el més important, fer-se preguntes com ara què té que veure Pompeia amb nosaltres? Què tenen per dir-nos avui els nostres avantpassats?
A La magia de las ruinas, el prestigiós arqueòleg alemany porta els lectors de viatge a través dels segles per aquest escenari mentre posa una nova llum sobre la vida d’aquells que van patir més, esclaus (un terç de la població) i pobres. Recentment, com explica, han aparegut noves troballes, concretament tres esquelets que demostrarien que els van tancar a la propietat, on van morir cremats i sepultats, mentre els amos devien haver fugit. Dins la casa hi havia barrots, un fet que fa pensar que els instal·laven per evitar que escapessin o que poguessin atacar els propietaris de la vil·la.
Zuchtriegel deixa constància d’altres nous descobriments, alguns de tan colpidors com ara els cossos de 13 persones que tractaven de fugir de l’erupció –entre elles un menor que està aferrat al pit de la mare– i que també va morir amb l’onada expansiva de pols i cendra, que se sumen a les 1.200 víctimes d’aquella tragèdia que no només va afectar aquesta ciutat a tocar Nàpols.
Passejar-hi és commovedor, i més quan pots apreciar que les mansions amb pintures meravelloses convivien amb fleques amb forn i amb tintoreries on els treballadors, per exemple, tractaven amb detergents diguem-ne poc saludables per rentar les túniques dels rics, com era l’orina, animal o humana. Com de denigrant havia de ser exercir de prostituta en aquella ciutat on les desigualtats eren el pa nostre de cada dia. L’erupció del volcà va aturar-ne el temps perquè nosaltres en traguéssim lliçons de vida.