Remei de Ca la Fresca, poesia i ràbia des d’Arbúcies

Entre els llançaments discogràfics més destacats d’aquest final d’any, hi ha, sens dubte, el segon treball, tres anys després del primer, de Remei de Ca la Fresca, un grup d’Arbúcies que, fa dos mesos, ja va ser notícia per haver guanyat al Friül italià un certamen musical de grups en llengües minoritzades i que, juntament amb els gironins Minibús Intergalàctic, entre altres bandes, han protagonitzat enguany una nova i estimulant irrupció de músiques psicodèliques i lliures cantades en català. “Se’ns ha dit sovint que som inclassificables i que, per tant, ens pot ser difícil formar part de cap escena, però, de mica en mica, ens hem anat adonant que hi ha molts grups semblants a nosaltres: Carpa Negra + Oriol Sauleda, Minibús Intergalàctic, Power Burkas, els manacorins Garrafa Nadal... Un concert amb totes aquestes bandes segur que ho petaria”, explica Xantal Rodríguez, que, confinada l’any 2020 amb Artur Piera, va posar “cara i ulls” a un projecte que fins aleshores era un duo sense nom i que, ara, completen Víctor Inskipp i Iago Rueda.

El nou disc de Remei de Ca la Fresca, produït per Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril), s’anomena L’ham de la pregunta (Bankrobber) i és el resultat d’haver estat “jugant i experimentant amb diferents idees” per trobar què és el que de debò els agrada. “Cada cançó és un món”, resumeix Rodríguez. “N’hi ha de rock dur, rabioses, però d’altres de més pop que viren cap a l’electrònica. Hi ha qui, escoltant algun tema nostre, de fet, pot arribar a pensar que som uns metaleros, però, a més de ràbia, hi ha moments de pena, calma, somni...”

Entre els dards que fan diana a L’ham de la pregunta, hi ha una cançó que es diu Mal de muntanya , en què, irats, Remei de Ca la Fresca carreguen contra la privatització de l’aigua. “Entenc que, a Barcelona, hi hagi grups que cantin sobre l’habitatge, però, encara que al Montseny això també ens afecta, aquí patim sobretot les embotelladores que hi ha a la zona, no només a Arbúcies, que compren terres per fer-hi encara més pous. És una cosa que no s’atura i que ja no únicament afecta l’aigua, perquè ara hi han posat una presa supergrossa de reciclatge de metalls. Tothom diu que la muntanya cal preservar-la, ens agrada anar-hi el cap de setmana..., però l’explotem.” Una de les estrofes del tema n’assenyala els responsables: “Empresaris i ajuntaments, dinen contents / empresaris i ajuntaments, en venda el Montseny / empresaris i ajuntaments, fins que no en quedi pas res!” “Als pobles aquesta mena de vincles es veuen sempre molt”, critiquen. “I, aleshores, hi ha aquest rotllo que diu que les empreses, als pobles, són les que ens donen menjar i, per tant, convé tenir-les contentes.” “Jo soc la primera a qui no li agrada escoltar sempre grups amb lletres reivindicatives i prou, però crec que tots plegats hauríem de prendre més posició en els nostres discursos, encara que sigui en les entrevistes, perquè les teves lletres, per exemple, sols parlen de paisatges. Crec, però, que és un reflex de com funciona el món actualment: tothom calla per no fotre’s en merders”, rebla.

“Sempre ho reivindiquem!”, diu, d’altra banda, Xantal Rodríguez quan li preguntem fins a quin punt és important, a Remei de Ca la Fresca, haver nascut al Montseny. “Surten molts grups de Barcelona, però néixer en un poble petit... és tota una altra història. No tens cap contacte, no coneixes ningú que faci el mateix, no tens cap lloc on poder fer un concert...”

El grup, que aquest últim any s’ha pogut veure sovint, més que en festivals de música, en festivals de poesia, adapta també un poema de la palestina Rafeef Ziadah (amb qui, l’any passat, van col·laborar en el marc del festival Barcelona Poesia) i un altre, Lisèrgica espardenya, de Maria Callís.