Drets i perseverants com el tronc d’una olivera

L’última vegada que ens havíem vist, fa poc més d’un any, al Museu de la Garrotxa d’Olot, el ceramista Claudi Casanovas em va parlar de l’escultor anglès William Tucker, del seu interès per l’art prehistòric i de la distinció que feia entre dues formes fundacionals de l’escultura, que veia encarnades en els menhirs i en la Venus de Willendorf. És a dir, entre pedres que es drecen i pedres que s’ajauen. En aquell moment, sota la influència de les protuberàncies d’aquella venus primitiva que cap al palmell de la mà i que inspirava bona part de l’exposició Mater que presentava a Olot, Casanovas se sentia més a prop de l’opció del replegament explosiu, com si amb aquells masses bombollejants, tancades en si mateixes, volgués invitar la seva obra a expandir-se a escala monumental a la manera d’un embrió, com una suma d’organismes diminuts cada un dels quals ja conté l’enormitat de la vida.

En canvi, a l’Espai Enlace de Serra de Daró, on exposa fins al 8 de març, s’inclina més aviat per la solució contrària, la de l’escultura que es contrau i es posa dreta. Són una desena de peces, cuites amb vapors de sal, que fan pensar en un bosc d’arbres molt vells, amb l’escorça calcificada, retorta i estriada com certs fòssils d’os. Quan li comento aquesta semblança, Claudi Casanovas somriu baixet i m’ensenya al mòbil la fotografia d’una alzina centenària que va descobrir ran de camí en una de les seves excursions entre la Garrotxa i l’Empordà, quan ja estava treballant en aquesta nova producció seva. “Ah, la natura imita l’art!”, deixo anar una mica per omplir el forat fondo on acaba de caure, absort en la fabulosa coincidència entre aquell arbre mort i el seu bosc acabat de crear. Però de seguida es refà i aclareix que sempre parteix d’un model a partir del qual assaja ampliacions: “El model que tenia al cap no era cap tronc, eren les fruites seques, la manera com es contrauen, s’arruguen, es desinflen.” M’afiguro, perquè el pensament sovint és irreverent, una pansa seca, encara que a Claudi Casanovas el primer que li ve al cap és un gotim de raïm, l’únic pansit dels que un dia va servir a taula al també ceramista Rioji Koie, el seu amic i mestre japonès. Quan li va preguntar per què havia triat, d’entre tot el ramell, el raïm menys apetitós, li va assegurar que justament aquell era el que tenia més sabor. “No sé per què ho explico ara, això –afegeix una mica cohibit–; potser perquè en aquestes peces també hi ha implícita la idea de senectut, i que fer-se vell és una manera de ser-hi, encara. De fet, alguns biòlegs sostenen que l’envelliment cel·lular no és sinó una estratègia de la mateixa vida per allargar-se.” Ens quedem mirant una estona en silenci els seus troncs, les seves estalactites, les seves panses seques, ell des de la vora dels setanta anys, jo havent tombat el mig segle. A la base de les escultures, aflora el to verdós de la cocció amb una engalba de cendres, com si haguessin passat molt de temps dins d’una bassa d’aigua i se’ls haguessin adherit microorganismes d’alga. I a l’obertura del recipient, els “llavis”, com en diu ell, malgrat que està aixafada i deformada, malgrat l’abisme de dins, s’hi pot resseguir amb el dit un recorregut sinuós com la mateixa vida. Són peces que es retorcen i es contrauen, sí, però aguanten, continuen dretes. “Perduren com la soca de l’olivera, que es regenera encara que de l’escorça només en quedi la pellofa”, comenta Claudi Casanovas, que afegeix: “I el sol fet de resistir, no és estar viu?”

Si a Mater predominava la bombolla incandescent, i a Enlace n’ha portat una mostra a través de cinc gravats de gran format, en aquestes Fogueroles, com en diu per la pàtina de cendres que hi ha aplicat abans de la cuita, el fruit assecat l’invitava a buscar el procés invers: de l’esfera tancada, al recipient obert però que, en contraure’s, també mira cap endins. Cada peça pesa una barbaritat, però l’aspecte llenyós transmet més aviat una sensació de lleugeresa. “És com una pell”, diu Casanovas, que aborda cada sèrie nova d’acord amb uns manaments que considera sagrats: no copiar ni repetir-se mai, tampoc en els procediments tècnics. Aquí ha decidit, doncs, tornar enrere i, en lloc de modelar l’escultura com una massa, s’ha aplicat a treballar-ne la superfície per mitjà d’esmalts, una engalba que li permet obtenir diverses textures i que el forn, amb els vapors de sal, acaba de definir. Potser per això creu que són les obres “menys volcàniques” que ha fet fins ara, dit sense sarcasme tot i haver batallat tants anys contra aquest adjectiu fàcil que li han endossat des que era jove pel simple fet de tenir el taller a la Garrotxa. La ceràmica invita a les metàfores explosives, però Casanovas s’hi ha enfangat prou per apreciar-ne altres matisos. Per exemple, que és “a mig camí de la pintura i l’escultura”, que a vegades és dura com la pedra i d’altres, elàstica com la pell, que hi has d’aplicar la mateixa perseverança per allisar-la o aixafar-la, que entre el dilema de modelar o tallar, n’hi ha, com Casanovas, net de l’escultor Enric Casanovas i de l’artista de l’esmalt japonès Ramon Sarsanedas, que se serveixen tant de la flonjor com de la duresa.

La seva obra, tota de producció recent, forma part de l’exposició Respect, amb comissariat de Mariana Costessich i Toni Álvarez de Arana, director artístic d’Enlace, que honora els elements primordials (aigua, terra, aire i foc) a través de la sèrie d’Assumpció Mateu sobre el bosc cremat, les escultures en fusta de Hiroshi Kitamura i els tapissos de Griet Baeyens, representant de Bèlgica a l’última Biennal de Venècia.