Drets i perseverants com el tronc d’una olivera

L’última vegada que ens havíem vist, fa poc més d’un any, al Museu de la Gar­rotxa d’Olot, el cera­mista Claudi Casa­no­vas em va par­lar de l’escul­tor anglès William Tucker, del seu interès per l’art pre­històric i de la dis­tinció que feia entre dues for­mes fun­da­ci­o­nals de l’escul­tura, que veia encar­na­des en els men­hirs i en la Venus de Willen­dorf. És a dir, entre pedres que es dre­cen i pedres que s’aja­uen. En aquell moment, sota la influència de les pro­tu­beràncies d’aque­lla venus pri­mi­tiva que cap al pal­mell de la mà i que ins­pi­rava bona part de l’expo­sició Mater que pre­sen­tava a Olot, Casa­no­vas se sen­tia més a prop de l’opció del reple­ga­ment explo­siu, com si amb aquells mas­ses bom­bo­lle­jants, tan­ca­des en si matei­xes, volgués invi­tar la seva obra a expan­dir-se a escala monu­men­tal a la manera d’un embrió, com una suma d’orga­nis­mes dimi­nuts cada un dels quals ja conté l’enor­mi­tat de la vida.

En canvi, a l’Espai Enlace de Serra de Daró, on exposa fins al 8 de març, s’inclina més aviat per la solució contrària, la de l’escul­tura que es con­trau i es posa dreta. Són una desena de peces, cui­tes amb vapors de sal, que fan pen­sar en un bosc d’arbres molt vells, amb l’escorça cal­ci­fi­cada, retorta i estri­ada com certs fòssils d’os. Quan li comento aquesta sem­blança, Claudi Casa­no­vas som­riu bai­xet i m’ense­nya al mòbil la foto­gra­fia d’una alzina cen­tenària que va des­co­brir ran de camí en una de les seves excur­si­ons entre la Gar­rotxa i l’Empordà, quan ja estava tre­ba­llant en aquesta nova pro­ducció seva. “Ah, la natura imita l’art!”, deixo anar una mica per omplir el forat fondo on acaba de caure, absort en la fabu­losa coin­cidència entre aquell arbre mort i el seu bosc aca­bat de crear. Però de seguida es refà i acla­reix que sem­pre par­teix d’un model a par­tir del qual assaja ampli­a­ci­ons: “El model que tenia al cap no era cap tronc, eren les frui­tes seques, la manera com es con­tra­uen, s’arru­guen, es desin­flen.” M’afi­guro, perquè el pen­sa­ment sovint és irre­ve­rent, una pansa seca, encara que a Claudi Casa­no­vas el pri­mer que li ve al cap és un gotim de raïm, l’únic pan­sit dels que un dia va ser­vir a taula al també cera­mista Rioji Koie, el seu amic i mes­tre japonès. Quan li va pre­gun­tar per què havia triat, d’entre tot el ramell, el raïm menys ape­titós, li va asse­gu­rar que jus­ta­ment aquell era el que tenia més sabor. “No sé per què ho explico ara, això –afe­geix una mica cohi­bit–; pot­ser perquè en aques­tes peces també hi ha implícita la idea de senec­tut, i que fer-se vell és una manera de ser-hi, encara. De fet, alguns biòlegs sos­te­nen que l’enve­lli­ment cel·lular no és sinó una estratègia de la mateixa vida per allar­gar-se.” Ens que­dem mirant una estona en silenci els seus troncs, les seves esta­lac­ti­tes, les seves pan­ses seques, ell des de la vora dels setanta anys, jo havent tom­bat el mig segle. A la base de les escul­tu­res, aflora el to verdós de la cocció amb una engalba de cen­dres, com si hagues­sin pas­sat molt de temps dins d’una bassa d’aigua i se’ls hagues­sin adhe­rit micro­or­ga­nis­mes d’alga. I a l’ober­tura del reci­pi­ent, els “lla­vis”, com en diu ell, mal­grat que està aixa­fada i defor­mada, mal­grat l’abisme de dins, s’hi pot res­se­guir amb el dit un recor­re­gut sinuós com la mateixa vida. Són peces que es retor­cen i es con­tra­uen, sí, però aguan­ten, con­ti­nuen dre­tes. “Per­du­ren com la soca de l’oli­vera, que es rege­nera encara que de l’escorça només en quedi la pellofa”, comenta Claudi Casa­no­vas, que afe­geix: “I el sol fet de resis­tir, no és estar viu?”

Si a Mater pre­do­mi­nava la bom­bo­lla incan­des­cent, i a Enlace n’ha por­tat una mos­tra a través de cinc gra­vats de gran for­mat, en aques­tes Fogue­ro­les, com en diu per la pàtina de cen­dres que hi ha apli­cat abans de la cuita, el fruit asse­cat l’invi­tava a bus­car el procés invers: de l’esfera tan­cada, al reci­pi­ent obert però que, en con­traure’s, també mira cap endins. Cada peça pesa una bar­ba­ri­tat, però l’aspecte llenyós trans­met més aviat una sen­sació de lleu­ge­resa. “És com una pell”, diu Casa­no­vas, que aborda cada sèrie nova d’acord amb uns mana­ments que con­si­dera sagrats: no copiar ni repe­tir-se mai, tam­poc en els pro­ce­di­ments tècnics. Aquí ha deci­dit, doncs, tor­nar enrere i, en lloc de mode­lar l’escul­tura com una massa, s’ha apli­cat a tre­ba­llar-ne la superfície per mitjà d’esmalts, una engalba que li per­met obte­nir diver­ses tex­tu­res i que el forn, amb els vapors de sal, acaba de defi­nir. Pot­ser per això creu que són les obres “menys volcàniques” que ha fet fins ara, dit sense sar­casme tot i haver bata­llat tants anys con­tra aquest adjec­tiu fàcil que li han endos­sat des que era jove pel sim­ple fet de tenir el taller a la Gar­rotxa. La ceràmica invita a les metàfores explo­si­ves, però Casa­no­vas s’hi ha enfan­gat prou per apre­ciar-ne altres mati­sos. Per exem­ple, que és “a mig camí de la pin­tura i l’escul­tura”, que a vega­des és dura com la pedra i d’altres, elàstica com la pell, que hi has d’apli­car la mateixa per­se­ve­rança per alli­sar-la o aixa­far-la, que entre el dilema de mode­lar o tallar, n’hi ha, com Casa­no­vas, net de l’escul­tor Enric Casa­no­vas i de l’artista de l’esmalt japonès Ramon Sar­sa­ne­das, que se ser­vei­xen tant de la flon­jor com de la duresa.

La seva obra, tota de pro­ducció recent, forma part de l’expo­sició Res­pect, amb comis­sa­riat de Mari­ana Cos­tes­sich i Toni Álva­rez de Arana, direc­tor artístic d’Enlace, que honora els ele­ments pri­mor­di­als (aigua, terra, aire i foc) a través de la sèrie d’Assumpció Mateu sobre el bosc cre­mat, les escul­tu­res en fusta de Hiroshi Kita­mura i els tapis­sos de Griet Baeyens, repre­sen­tant de Bèlgica a l’última Bien­nal de Venècia.