Literatura d’imaginació o la pugna contra el jo

Aparadors de llibreries saturats de literatura del jo; autors airejant les intimitats de les seves obres amb l’objectiu d’imposar hermenèutiques unívoques; la creixent dificultat per deslligar l’obra del seu creador. La literatura d’imaginació, lliure d’intencions ideològiques, sotmesa només a les seves pròpies regles, és abatuda per la indiferència d’aquells qui no s’avenen a embrancar-se en lectures que no continguin “veritat”. Tot això m’inclina a pensar que vivim una època de suspicàcia. Sovint es llegeix sota l’exigència de trobar en l’obra una funció retributiva, ja sigui en termes de coneixement objectiu (informació), històric (arxiu) o personal (testimoni). Però, en canvi, s’oblida la funció emancipadora de la literatura d’imaginació. Els arguments, personatges, situacions, escenaris, atmosferes, llenguatges creats cauen automàticament sota sospita perquè vulneren la premissa que exigeix al relat un to verídic.

Existeix, per altra banda, el que Vicente Luis Mora anomena la “plaga d’autoficció barata”, que no és altra cosa que la manifestació de l’auge d’una facilitat creadora emparada per la creixent obsessió pel i del jo. L’inconvenient d’aquesta mena de literatura, diu el malagueny, no és altre que la falta de talent, sense el qual cap de les virtuts de la literatura pot arribar a florir.

La falta de talent, però, pot dissimular-se millor quan es tracta de comunicar els contorns d’una intimitat. El contingut, abillat amb les florides anècdotes de la “veritat íntima”, predisposa la sensibilitat i l’exigència del lector a obviar o excusar els desencerts lingüístics, la disforja estructural, la pobresa lèxica, la banalitat conceptual, de la mateixa manera que l’espectador habitual de reality’s (m’estalviaré d’esmentar-ne cap) s’acluca d’ulls davant la poca prestància consubstancial a aquest gènere televisiu. Tot això ens indica el paper que juguen certs pressupòsits en la recepció de l’obra. L’acord de lectura que planteja la literatura del jo, com dèiem en un altre article, pot inclinar el lector a confondre’l amb un certificat de veracitat. El codi s’estableix sobre l’equívoc de la sinceritat. Si l’autor ens parla amb el cor a la mà, valorar la solvència estètica passa a ser secundari.

Però encara hi ha un altre factor explicatiu de l’èxit, tot sovint injustificat, de la literatura del jo: el de la comprensió. “El lector més avesat no es preocupa per entendre”, diu T. S. Eliot, reivindicant potser el sempitern hiat entre sentit i recepció.

Les produccions culturals de masses, engranades per la lògica productiva i de consum, han establert marcs de comprensió ben definits, d’acord amb les possibilitats receptives del moment. Aquests marcs són en realitat caselles on es classifiquen els morfemes essencials de la recepció. El lector avesat que esmenta Eliot no és altre que aquell la disposició receptiva del qual no es conforma amb els continguts d’aquestes caselles. Busca, generant així una resposta subversiva, nous morfemes. El lector banal, en canvi, subjugat encara pels marcs de comprensió predeterminats, troba en la literatura del jo més barata una reafirmació cultural dels seus propis límits i, per tant, una justificació de si mateix. Comprèn allò que li expliquen, és capaç d’ubicar-se i orientar-se perfectament dintre del panorama definit per l’autor, res li resulta aliè, tot és susceptible de ser aprehès i identificat. Aquest benefici cognitiu, però, és directament proporcional a la depauperació de la sensibilitat.

Les conseqüències del que acabo d’esmentar han portat a un augment significatiu del fetitxisme del jo. El subjecte que es narra apareix com un privilegiat respecte a la realitat. Una mostra d’això la trobem encarnada en l’actual culte al testimoni: qui millor pot parlar i dilucidar certs problemes són les seves víctimes. Aquest pressupòsit, fruit precisament de la revalorització del jo com a garantia de veritat, ja va ser rebatut pel sofert i vigorós Imre Kertész, qui va saber dir sobre l’Holocaust el que ningú semblava disposat a dir: la supervivència no és suficient per elucidar els fenòmens humans més pregons, que la creació ha d’encarregar-se de formular el que els derelictes de l’experiència no són capaços de dir.

Comentat tot això, no ens manca sinó assenyalar que el veritable interès de l’art, més enllà de la fruïció i la distracció i l’encantament i l’emoció, rau en la seva incomparable capacitat de proporcionar-nos una percepció alliberada dels límits de la quotidianitat, la ideologia i la moral imperants. Però per a què això pugui produir-se, perquè l’art, i en especial la literatura, pugui alliberar-nos de les masmorres perceptives, cal la imaginació.