Akira Kurosawa obre la temporada de la Filmoteca a Girona

El Cinema Truffaut torna a programar grans clàssics amb la programació d’un nou cicle de la Filmoteca, que arrencarà dilluns que ve, 20 de gener, amb una retrospectiva d’Akira Kurosawa. Arrencarà amb Rashomon (1950), la pel·lícula que va descobrir internacionalment al cineasta i va obrir les portes del cinema japonès als espectadors occidentals, i conclourà el 14 d’abril amb Ran (1985), una altra de les seves obres cabdals.

Entremig, s’han programat alguns dels títols més destacats de la seva filmografia: L’idiota (27 de gener), Viure/Ikiru (3 de febrer), Els set samurai (1954), Tron de sang (17 de febrer), Els baixos fons (24 de febrer), La fortalesa amagada (3 de març), Yojimbo (10 de març), Sanjuro (17 de març), L’infern de l’odi (24 de març), Dersu Uzala (24 de març) i Kagemusha (7 d’abril).

En total tretze pel·lícules a través de les quals els espectadors poden admirar una trajectòria creativa ben diversa, que va des de la dècada dels quaranta fins als noranta, amb obres que van saber captar la pulsió d’un país que va viure la plenitud de la guerra imperialista fins al declivi d’un model d’expansió econòmic, vivint entremig els efectes devastadors de l’apocalipsi nuclear, la derrota militar, l’ocupació estrangera, la reconstrucció econòmica i moral o la reivindicació de les formes i costums tradicionals.

Poc després, no tardaria a demostrar que tenia bon pols per dirigir films del gènere policial i pel·lícules de samurai, algunes (com Els set samurai i Yojimbo) homenatjades (per no dir plagiades) per Hollywood. Això, sense deixar de ser un humanista confessat i plasmar a les seves obres la influència de tantes i diverses disciplines artístiques (la literatura, el teatre i la pintura). I tot, concebent un estil cinematogràfic propi: genèricament, fent un ús habitual del teleobjectiu i rodar amb més d’una càmera, així com capturar els elements meteorològics (aigua, pluja, vent...) amb un afany estètic però també simbòlic, que plasma les pulsions internes dels personatges. El resultat és un cinema vibrant, en el qual hi ha una conjunció d’equilibris entre la posada en escena (molt física, tan plàstica) i unes interpretacions diguem-ne teatrals (siguin amb interpretacions histriòniques com contingudes).