[D]

Comunicació

Pineda de Mar - 19 gener 2025 2.00 h

Joan Pujadas

Comptepartícip de l’Avui del 15 de gener de 1974

“Em va fer molta il·lusió que per fi sortís un diari en català”

“Jo rebia l’Avui i els meus pares, El Punt. Finalment, han confluït. Tirar-ho endavant no és fàcil, però cal un ressò molt més gran”

“Suposo que l’etapa de Max Cahner dins del diari Avui com a editor tenia un rerefons polític, no ho sé exactament”

Joan Pujadas i Marquès mostra el certificat de comptepartícip, a l’estudi del seu domicili de Pineda. També conserva el primer exemplar de l’Avui, del 23 d’abril del 1976, i el de l’any següent, amb la portada “Volem l’Estatut” SAÜL GORDILLO.

Em va interessar sempre el diari Avui perquè era una alenada d’aire fresc en el postfranquisme

Coromines a l’Avui sobretot era tractat per Pere Tió, que hi tenia accés perquè era fill del metge de Coromines

Josep Pla va dir a Joan Coromines que confiés en Cahner, l’únic editor disposat a arriscar el seu capital

Saül Gordillo - Pineda de Mar

Joan Pujadas i Marquès (Pineda de Mar, 1950) és comptepartícip de l’Avui del 1974. A casa tenien l’Avui i El Punt, com en moltes llars del Maresme, i actualment rep El Punt Avui els caps de setmana. Pujadas és una peça cultural clau al país, tot i la seva discreció. Ha publicat, amb Josep Ferrer i Costa, una trentena d’epistolaris de Joan Coromines, que es va establir a Pineda el 1967, i d’altres figures de la literatura d’exili. Ha estat home de confiança i col·laborador de Max Cahner, que va ser president del consell, president executiu i editor de l’Avui entre els anys 1987 i 1991.

Com es va fer comptepartícip?

Treballava a l’Ajuntament de Pineda, i va venir algú del poble que s’encarregava d’aquesta feina, va entrevistar diversos companys i m’hi vaig apuntar.

En va ser subscriptor des del 23 d’abril del 1976 i fins quan?

Des del primer número i no sé fins quan, potser una dècada.

Què li va representar, l’Avui?

Per a mi era important que, per fi, a Catalunya hi hagués un diari en català, perquè tots els altres eren en castellà. Em va fer molta il·lusió que sortís un diari en català tot i l’esforç que això suposava i el risc per als que van emprendre aquesta acció.

Coneixia algú implicat?

Aleshores, no.

I amb els anys?

Després, amb els anys, vaig tenir relació amb Max Cahner, que hi va tenir un paper destacat i, fins i tot, un càrrec en el diari, i d’altres col·laboradors. Em va interessar sempre el diari perquè era una alenada d’aire fresc en el postfranquisme.

Quin balanç en fa?

Crec que ha estat importantíssim. Poder disposar d’un diari en català amb un objectiu més centrat en el nostre país que no pas els altres diaris, que tots eren espanyolistes. Va ser un impuls per a la llengua i la cultura catalanes. Això és indiscutible.

A casa rebien altres diaris?

També rebíem el Punt Diari, perquè els meus pares s’hi van subscriure. Els agradava la immediatesa del que passava a Calella, a Malgrat... Era una manera d’estar informats per un mitjà seriós com El Punt.

Rebien l’Avui i el Punt Diari, oi?

Sí, jo rebia l’Avui i els meus pares, El Punt. Finalment, les dues capçaleres han acabat confluint. Tirar-ho endavant segurament no és fàcil si no es troben els mitjans adequats, però és una llàstima que no hi hagi un ressò molt més gran. L’objectiu dels dos diaris era bo.

Encara el rep?

Sí, els caps de setmana.

Per tant, el 2026 farà 50 anys que n’és subscriptor?

Sí, i amb molt de gust. És important protegir, de la manera que es pugui, tot el que és premsa catalana, que és la que ho passa més malament avui dia.

Tot i que durant aquest mig segle han sorgit altres projectes i s’han deixat de banda aquests.

La gent s’acostuma a un diari i encara que no hi estigui del tot d’acord el continua comprant i llegint. A mi em passava, que de vegades podies ser crític, però crec que han fet una gran feina.

L’any 1974 era un funcionari municipal acabat de tornar del servei militar, però després entraria en contacte amb l’Avui i El Punt com a figura cultural rellevant a la comarca i al país.

Inicialment estava als serveis tècnics i, quan hi va haver canvi de govern, després de 21 anys de l’alcalde Josep Aragonès [avi de Pere Aragonès], va ser escollit Josep Lluís Fillat, i l’Emili Biosca com a regidor. Em van proposar que formés part de la regidoria de Cultura. Em vaig cuidar de la Sala Municipal d’Exposicions i d’actes culturals, i això em va dur a tenir relació amb periodistes i gent dels dos diaris, amb qui ens vam acabar fent amics.

A Pineda, hi vivien Joan Coromines i Vicenç Riera Llorca. Vostè va començar a publicar llibres i això ho difonia el diari Avui.

Riera Llorca va morir el 1991, i Coromines, el 1997. Vam començar a treballar pel seu llegat perquè vam entrar en contacte amb el senyor Cahner, que era l’editor de Coromines. Ell tenia ganes que el seu llegat tingués una difusió com a editor, i amb en Josep Ferrer i jo com a col·laboradors vam poder fer un gran nombre de publicacions: algunes de les quals, dedicades a Riera Llorca, i d’altres, a Coromines, que probablement han tingut més interès perquè ha estat una figura molt destacada de la llengua.

Quin paper va tenir l’Avui, sent Cahner editor de Coromines i cinc anys també del diari?

Va ser editor de l’Avui, sí. Coromines era més esquiu que Riera Llorca. La seva figura a l’Avui sobretot és tractada per en Pere Tió, que aleshores hi tenia accés perquè era el fill del metge de Coromines, que tenia una gran amistat amb el doctor. Vaig tenir cura d’anar guardant tota la informació perquè sabia que, tard o d’hora, ens podria ser d’utilitat, com va acabar sent.

Quin any i com hi accedeix, vostè, a Joan Coromines?

El vaig conèixer l’estiu del 1986, quan vaig anar a casa seva amb la regidora de Cultura perquè ens signés el primer exemplar del Diccionari etimològic. Ens va rebre mentre dinava, a les 3, i es prenia un tall de meló. No va renunciar gens ni mica a les seves hores de feina. En la darrera època de Coromines, el senyor Cahner ens va demanar a Josep Ferrer i a mi, que treballàvem plegats a l’Ajuntament, que si podíem ajudar a fer certes tasques perquè Coromines tenia molta pressa per acabar les seves obres. Veia que el temps el sobrepassava, i nosaltres vam dir que sí. Una cosa va portar a l’altra i hem pogut editar molts llibres dedicats a ell, sobretot l’epistolari. Fins avui han sortit divuit volums de cartes de Coromines amb diversos personatges del món cultural català.

El temps biològic se li esgotava per poder acabar l’‘Onomasticon Cataloniae’?

Era per l’Onomasticon, sí, perquè el Diccionari etimològic ja l’havia enllestit. Tenia de secretari en Joan Ferrer i Costa, que l’ajudava per acabar d’editar el llegat de Coromines.

Vostè i Josep Ferrer en què el van ajudar, amb els ‘Índexs’?

Vam ajudar amb els Índexs, que era una tasca que no s’havia pogut fer ni del Diccionari etimològic ni de l’Onomasticon, i va ser una feina d’allò més feixuga. Vam entendre que el senyor Cahner tenia aquesta necessitat i també havia estat una promesa que havia fet a Coromines. Finalment es van poder enllestir aquests dos llibrots, que són un més de la col·lecció d’aquestes dues obres que ajuden a trobar els articles. Coromines sovint abocava informació diversa en els articles del Diccionari.

Va acabar sent de confiança de Riera, Cahner i Coromines?

Amb Riera Llorca, que es va establir a Pineda el 1969, puc presumir que hi tenia una certa amistat, i quan va tenir problemes de salut sovint acudia a mi per si el podia acompanyar. Vivia sol a Pineda. Amb Coromines, no, perquè era un home que estava tancat al seu estudi concentrat en la feina i prou. El tema de Coromines va ser a partir de la mort. Aleshores, Cahner va voler publicar els volums que restaven de l’Onomasticon, i, dins del que ell havia ideat de la Fundació Coromines, es van publicar tots els textos que tenia dispersos i que d’alguna manera ajudaven a saber millor qui havia estat. El fet de viure molts anys a Chicago, dedicat a la docència a la universitat, va fer que no se’l conegués gaire. També pel fet d’haver estat exiliat.

Com va entrar en contacte amb Max Cahner?

Vaig conèixer Cahner per un afer de Riera Llorca, que va morir i va deixar el llegat al seu estudi del carrer Moragues, 57, a Pineda, entre el qual hi havia les cartes que s’havien enviat amb Joan Fuster. Riera Llorca havia estat molts anys director d’una revista que es deia Pont Blau i secretari de redacció de La Nostra Revista, a l’exili a Mèxic. Aleshores Fuster era jove i volia publicar en llocs en què pogués dir el que pensava. Això era impossible fer-ho aquí, a la premsa del Movimiento, i menys ell, que vivia a València, on els diaris Levante i Jornada eren absolutament dedicats al culte a Franco. Per tant, es va espavilar i va trobar l’adreça del director, que era el pare del Tísner, a qui va enviar una carta que no va tenir resposta però afortunadament va anar a parar a mans de Riera Llorca, que, quan va veure la manera d’escriure de Fuster, tot i que evidentment no el coneixia, li va donar l’oportunitat de col·laborar i el va encoratjar. Tot això es va traduir en 205 cartes de la relació entre Fuster i Riera, que aquest últim va conservar en bona part. En morir Riera [1991], vam veure que hi havia aquesta part del llegat i la vam oferir al senyor Cahner, que era marmessor del llegat de Fuster, que va morir el 1992. Cahner ho va acceptar i ens va dir que endavant. Vam transcriure les cartes, vam preparar l’edició i ell va publicar-ho [1993]. Des d’aleshores vam mantenir el tracte fins que va morir. Vam tenir una relació continuada.

Què li deia, Cahner, de la seva etapa com a president, president executiu i editor de l’Avui?

Cahner era un home que anava una mica vivint el dia a dia. Tot van ser etapes per a ell. Primer va crear Edicions 62; després, Gran Enciclopèdia Catalana; després, es va arruïnar pel fet que era una empresa massa important i no acabaven de cobrir les despeses; després, va muntar Curial Edicions i va reprendre la Revista de Catalunya el 1986. Suposo que la seva etapa dins del diari Avui va ser això, com a responsable d’edició. Probablement tenia un rerefons polític, no ho sé exactament. Però vaja, per a Cahner tot eren etapes. Després va venir l’etapa de Fuster, la de Coromines... Ell ja li havia demanat d’editar els seus diccionaris, però Coromines era reticent perquè volia algú que fos de la màxima confiança, i finalment en Josep Pla li va recomanar que confiés en Cahner, perquè realment hi havia editors que tenien més recursos i potser més nom, però no estaven disposats a arriscar el capital que va arriscar Cahner per publicar l’obra de Coromines.

Ho va donar tot pel país?

Sí, és evident. Era un home que tenia uns objectius i, si no acabaven de funcionar i s’arruïnava, començava de nou. Això li va passar amb Enciclopèdia Catalana. Es van arruïnar ell i el pare. Ho van perdre tot, però van continuar amb la dèria i, finalment, se’n van sortir.

Tenia la sensació que l’Avui els tractava bé en cobertura?

És evident que hi donava cobertura, tot i que la gent que fa publicacions sempre té la impressió que tot és poc. Però, si ho mirem fredament, va fer la feina que havia de fer, que era donar a conèixer les publicacions dels epistolaris, i no per en Josep Ferrer i per mi, sinó per Coromines i els seus interlocutors.

Els altres diaris en parlaven?

En donaven poquíssimes notícies, a excepció de l’Avui i El Punt. També és cert que Coromines s’havia mantingut apartat, no tot és culpa dels mitjans. Ell havia estat refractari a les entrevistes i als aplaudiments fàcils. No volia que es gastés temps en actes per afalagar-lo, el que li interessava era enllestir la seva obra.

Per què es va donar de baixa de l’Avui i es va quedar a El Punt?

Suposo que per reajustaments econòmics. Tot això que estem parlant de Coromines i Riera Llorca són empreses molt boniques... Ingressos, però, zero.

Perfil

Soci número 4 de la UER Pineda

Joan Pujadas, funcionari municipal jubilat des del 2015, és actualment el soci número 4 de la Unió Esportiva i Recreativa Pineda. “És una entitat que havia tingut un cert relleu, amb gent destacada del poble que havia jugat a bàsquet com ara Nino Buscató, Heras, Masset, Fuster, Barceló... Molta gent que havia donat un gran nom al bàsquet de Pineda. A mi em van fitxar com a directiu i, quan jugàvem a primera divisió, jo era el secretari de l’entitat. En alguna època d’estretor també feia de delegat. Vaig ser representant dels clubs de primera divisió B, coses d’aquestes que vaig acceptar accidentalment”, explica Pujadas a l’estudi del seu domicili, que durant anys feia de plató de Televisió Pineda (1983-1994) i des d’on escrivia per a la revista Repòrter (1992-2001). Va ser cofundador dels dos mitjans de comunicació, temps que hi dedicava mentre feia epistolaris i comissariava exposicions a la Sala Municipal de Pineda i a la Fundació Tharrats. Fins fa poc ha estat membre de la Fundació Coromines, que ara presideix Carles Duarte. L’Avui i El Punt han estat clau en la difusió de bona part de l’activitat cultural generada a l’entorn de Joan Pujadas. El seu perfil de comptepartícip jove, funcionari, resident fora de l’àrea metropolitana i implicat en el món cultural de primer nivell ens ajuda a entendre quin tipus de gent va fer possible la sortida de l’Avui fa mig segle. Als 74 anys, encara té corda i llibres per publicar.