Un número especial publicat en paper –el 399– serveix aquests dies per commemorar el quarantè aniversari de la influent revista barcelonina Rockdelux, reconvertida des de finals del 2020 en mitjà digital sota el paraigua del Primavera Sound. Santi Carrillo (Barcelona, 1963), el seu director, ens atén en una sala de les noves oficines del festival, on ara hi ha la redacció.
En temps d’algoritmes i tothom pontificant en xarxes socials, quin paper pot tenir en el món digital un mitjà com el seu?
El periodisme, no només el musical, està en un moment delicat. Crec que, en aquesta jungla de manipulacions i algoritmes que et porten cap a recomanacions que no has buscat, el periodisme hauria de ser més important que mai. Però, és clar, una cosa és el que pugui dir jo i una altra de molt diferent el que vol la gent...
“Rosalía és una gran artista, però també una desagraïda”, va dir fa unes setmanes en una entrevista a ‘El País’. Déu-n’hi-do, l’enrenou que va provocar...
Bé, sí, una mica clickbait tot plegat... Rosalía ha estat una artista molt important en la història de Rockdelux. La portada que veus aquí [ens assenyala una paret de la redacció] es va fer cinc mesos abans de la sortida d’El Mal Querer (2018), i els tres últims discos que ha publicat, per a Rockdelux, han estat sempre discos de l’any, la qual cosa només ha passat amb Kendrick Lamar. Al principi vam fer-li entrevistes, però, des de fa uns anys, tot i haver-ho intentat per terra, mar i aire, és impossible. Des del seu punt de vista ho puc trobar normal: ara es mou en el camp de la moda, els suplements de tendències, Instagram… Però això no impedeix, crec, que hagi de deixar de valorar la gent que li ha donat suport des del començament. I no som els únics, nosaltres, però sí uns d’ells.
Se n’ha trobat gaires, d’artistes desagraïts, en aquests quaranta anys?
Depèn de la generació, diria. Hi ha una frontera molt important a partir d’internet i, sobretot, la irrupció de les xarxes. Els artistes previs a tot això sempre han tingut en bona consideració els mitjans de comunicació clàssics, però aquests, per als que han vingut després, ja no pertanyen a un món que controlin o que valorin especialment. S’han creat en dinàmiques molt diferents i intueixo que per a ells parlar de la premsa és parlar una mica del segle XIX. I hem d’assumir, també, que no ens necessiten per comunicar-se. La premsa ha perdut el poder que va tenir, que era importantíssim.
‘Rockdelux’, a diferència d’altres revistes musicals barcelonines, sempre s’ha caracteritzat perquè ha marcat una certa distància amb els artistes. Té gaires amics que siguin músics?
Bé, en conec molts, alguns hi he tractat molts anys, però és cert que hem intentat no ser-hi “massa amics” per no caure en aquesta mena de relacions en què pot semblar que els deus alguna cosa. Tenim bona relació amb molts, o alguns, artistes, però una amistat ferma diria que no. No som hooligans de cap músic de qui n’hàgim de parlar bé faci el que faci. Mai no hem anat per aquesta via...
I enemics?
N’hem tingut moltes, d’enemistats. Loquillo, en el seu moment, ens va enviar a la redacció una corona de morts...
Forma part de la història popular de la premsa musical barcelonina, aquesta anècdota!
És el seu mecanisme de relacions, copiat d’aquest element mafiós –i tòpic!– de moltes pel·lícules. Però, vaja, amb Loquillo hi hem tingut moments de tot. Recordo enfrontaments amb Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Luz Casal…, artistes allunyats d’allò que, des de fa molts anys, solem tractar a Rockdelux però que, en la primera etapa de la revista, van tenir-hi un espai i no pocs conflictes: rodes de premsa ficant-se amb nosaltres, declaracions en entrevistes... Va ser molt comentada, també, una entrevista que li vaig fer a Ramoncín. Tan bon punt vaig arribar em va preguntar si m’havia agradat el disc que havia publicat. Li vaig dir que no. “Doncs no fem l’entrevista!”, em va dir. “Doncs ja publicaré la crítica”, vaig dir jo. “Doncs ja et trencaré les cames!”, hi va afegir. Hi va haver episodis així pel·liculeros que ara semblen surrealistes, però que, certament, es van produir. Ara, en canvi, és tota una altra història. Els artistes són un altre tipus d’artistes. Estan fets d’una altra pasta i venen d’un món en què, com dèiem, nosaltres hem deixat de tenir-hi importància. En tot cas, l’ego, sobretot, és el que explica que els artistes siguin artistes. Sense ego no ho serien, tot i que, generalment, són persones molt sensibles i amb un punt d’inconstància emocional que fa que necessitin molts afectes per combatre una falta d’autoestima que, malgrat no ser una cosa aparent, la tenen dins seu. Han de jugar amb aquesta doble vessant de voler demostrar que no són insegurs quan realment ho són, la qual cosa els fa entrar sovint en conflictes emocionals. És per això que una opinió contrària o negativa els afecta molt més del que diuen...
Anem al principi: va començar a escriure a ‘Revista de Badalona’, vostè.
Sí, no crec que tingués encara divuit anys, i escrivia sobre temes que ara penso: “Però com podia algú deixar-me escriure sobre coses de les quals no en tenia ni idea?” Hi vaig entrar per fer articles de música, però vaig acabar seguint les nits electorals, entrevistant gent de societat… Un dia, però, vaig enviar a Rock Espezial la crítica d’un concert a Badalona de Pau Riba i Suck Electrònic Enciclopèdic, i una altra més tard de Borne, diria, al camp del Sistrells, i me les van publicar. Vaig anar-hi col·laborant cada vegada més, després va arribar el Rockdelux i, quan en [Jaime] Gonzalo i en [Ignacio] Julià van marxar a fer [la revista] Ruta 66, vaig quedar-me una mica com l’encarregat de la redacció de Barcelona.
La seva família tenia algun lligam amb la música o el periodisme?
No, cap ni un. Vaig néixer a Barcelona, però la infància i l’adolescència vaig passar-les a Badalona. El meu pare era obrer i la meva mare mestressa de casa, així que va ser una cosa vocacional, autodidacta. Al cotxe, en casset, hi sonava música que no tenia res a veure amb el que m’acabaria agradant. Va ser, doncs, escoltant la ràdio i comprant revistes que m’hi vaig aficionar: El Gran Musical, Rock Espezial, Vibraciones en la seva part final… I, a partir d’aquí, et vas documentant, perquè en aquesta professió té un paper important l’empenta que vulguis posar-hi i la voluntat que tinguis d’aprendre.
Quin paper va tenir per a vostè, en aquests anys, Ràdio Ciutat de Badalona (RCB)?
No vaig tenir-hi mai cap programa, però hi col·laborava i hi anava molt perquè hi havia gent que coneixia, com en Jordi Turtós. Amb RCB sempre hi ha hagut un vincle, ja que, durant uns anys, va ser la ràdio musical no únicament de Badalona sinó de tot Barcelona. Va ser, per la mena de programes que s’hi feien, molt important en la meva educació...
Hi va haver algun moment especialment revelador en forma de concert, durant aquests anys?
Sí, el dels Ramones a les Fonts de Montjuïc en la Festa del Treball del PSUC [1980]. Era aquell concert en què compartien cartell amb Mike Oldfield, Los Rebeldes, Diego Cortés i Los Rápidos. Jo anava a veure-hi Mike Oldfield, però quan van sortir els Ramones vaig dir: “Ostres, és això el que m’agrada realment!”
És difícil anar a un concert i no veure’l acompanyat de Juan Cervera, soci seu durant dècades a ‘Rockdelux’. La seva relació ha tingut la mena d’alts i baixos que puguin haver tingut, per exemple, els tàndems més cèlebres del rock?
Segurament, però té valor que, després de tantes dècades, continuem sent amics. Ens coneixem des dels temps de Movimiento Moderno [fanzín creat per Cervera i Juanjo Zambrano l’any 1983]. Vaig introduir-lo a Rockdelux quan, al principi i durant un any o així, el dirigia Miguel Ángel Arenas. Un producte híbrid horrible que va fer que Julià i Gonzalo, raonablement, marxessin, ja que era tot molt incoherent. En Juan va estrenar-se amb una crítica de la Mahavishnu Orchestra, que estaven en plena època decadent. Ell també vivia a Badalona i ens vam fer un tip d’agafar el bus nocturn de tornada a casa. Ell, de fet, era administratiu d’una empresa de calcomanies. Va estar molts anys compaginant les dues feines fins que va deslliurar-se’n.
Tornem al present. Què pensa del fet que, en molts casos, una entrada de pista al Palau Sant Jordi o l’Estadi pugui arribar ja als 200 euros?
És sorprenent l’acceptació que fa la gent d’aquests preus desproporcionadíssims, o d’això que els preus canviïn segons la demanda. Hauria de provocar manifestacions al carrer, perquè és ridícul. A vegades sembla que la culpa d’això sigui dels promotors, però cal dir que les pretensions econòmiques de segons quins artistes són desmesuradíssimes.
Què li interessa més de la música en català que es fa actualment?
Em fan gràcia Fetus, empordanesos, amb aquest rock tavernari influït pels Pogues. O Remei de Ca la Fresca, que sembla que són el grup que ara calgui seguir. Semblen grups sense prejudicis i valents. Als artistes més urban, en canvi, els veig com un intent de copiar el que es fa a fora. Els trobo a faltar, en general, una mica més de personalitat...
I tots aquests grups de ‘trompetes’ que actuen en mil festes majors?
Bé, és molt lícit que facin això: festa i diversió. No dic que no tinguin el seu valor. Però em semblen grups de catàleg, possiblement la substitució de les orquestres que tota la vida hem vist en festes majors.