Pi de la Serra, quin vici, aquest de cantar!

Entre els tresors enterrats a l’arxiu de TV3, hi figura El vici de cantar, una sèrie de 12 capítols del 1986 en què Francesc Pi de la Serra (Barcelona, 1942) conversava i tocava la guitarra amb músics –i amics– del nivell de Silvio Rodríguez, Caetano Veloso, Paolo Conte i John Martyn. Dimecres, en una trobada amb la premsa per presentar el concert que, avui, inaugurarà a L’Auditori la 30a edició del Barnasants, Pi de la Serra va confessar com n’és, de difícil, als 82 anys, deslliurar-se d’aquest vici. “Componc cada dia, és la meva feina...”

Retirar-se, doncs, no figura entre els plans del cantautor (“Mentre tingui salut i el cos m’aguanti, no ho faré”, es proposa), que ja suma més de sis dècades als escenaris i, malgrat els consells de tots aquells que, ja als anys vuitanta, veien la Cançó com una relíquia del passat (representats en l’irònic títol d’un àlbum seu d’aquella dècada: Quico, rendeix-te!), continua sense rendir-se malgrat obstacles com el de tenir “un dit una mica malalt” que tot sovint fa que es desperti del dolor però que, tanmateix, no li impedeix tocar la guitarra “millor que mai”. “Ja no sé com va, això dels discos, ni tan sols sé si existeixen”, respon, però, quan se li pregunta si té pensat entrar a un estudi a enregistrar cançons noves de trinca com Llunetes, que avui estrenarà en el Barnasants.

L’autor de Passejant per Barcelona i L’home del carrer (cançons, com La cultura o Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, que no falten mai en els seus concerts) ja no viu al barri Gòtic (“Això dels preus a Barcelona és bastant increïble”, diu), sinó que ho fa en una masia del Montseny, “al peu del Turó de l’Home”, des d’on truca de tant en tant a la seva amiga Maria del Mar Bonet (amb qui enguany comparteix cinquantenari: el dels seus discos en directe a L’Olympia de París) o a l’harmonicista Joan Pau Cumellas, amb qui el cantautor actua en format duo d’ençà de la mort, el dia de Sant Esteve de l’any 2020, d’Amadeu Casas, tot un cop. “No únicament era un gran guitarrista”, el recorda Pi de la Serra. “L’Amadeu era molt Amadeu. El que realment li importava eren les cançons... ”

A pesar de no viure ja a la capital, Pi de la Serra reivindica les concentracions que, mes rere mes, es fan davant d’un lloc que “malauradament” va visitar sovint: la comissaria de policia de Via Laietana, que, en opinió del músic, per a qui “fer cançons de compromís implica córrer riscos, és clar”, hauria d’esdevenir un centre d’interpretació i memòria de la repressió. “Una de les coses que més mal ens va fer als que lluitàvem va ser aquella frase de Felipe González: «Aquí no ha pasado nada.» Als que estàvem organitzats, ens van caure els collons a terra!” “Se’ns ven que aquí hi ha una normalitat com la d’altres països d’Europa”, hi afegeix. “Però costa molt que canviïn les coses.”

Pere Camps, artífex del Barnasants, la institució, indubtablement, que més ha treballat els últims anys per al reconeixement de l’obra de Pi de la Serra, explica com va ser detingut a la sortida de l’històric recital que el cantautor va oferir, el febrer del 1976, al Palau d’Esports de Barcelona. I Jordi Freixes, el seu mànager, ens recorda la gran consideració en què diferents estrelles mundials de la cançó han tingut Pi de la Serra, i que el seu repertori també conté cançons d’una delicadesa tan extraordinària com la de Suau, que el músic preveu tocar aquesta nit a L’Auditori junt amb dues versions d’Ovidi Montllor i Guillem d’Efak. Ja és massa tard, per deixar enrere aquest vici de cantar...