Margarida Aritzeta entre capellans i gitanos

La definició “la gran dama de la novel·la negra catalana” està desgastada i, com tot, quan es converteix en tòpic, pot resultar contraproduent. Quan no és una exageració, però, el seu ús és plaent i, fins i tot, just, com en el cas de Margarida Aritzeta (Valls, 1953). Hi afegiríem el matís que no és una dama només del gènere negre, perquè ha escrit llibres de tota mena. “No em cansaria mai d’escriure històries diferents, de gèneres diferents. Això és un problema a l’hora que els entesos em classifiquin, però no em fa patir. M’agrada la psicologia dels personatges, els paisatges, el món; tenir un conflicte més o menys acotat i navegar per les aigües tèrboles del camí”, afirma Aritzeta. Hi ha un segon matís. Aquest títol oficiosament honorífic el comparteix amb altres autores, cosa que no el desmereix. Per sort, en tenim més, d’autores amb obres sòlides i amb una vàlua sense esquerdes.

Ara presenta la seva novel·la que en fa 25, L’Hort de les Ànimes, publicada per Clandestina, dins la col·lecció Crims.cat. Aritzeta, que durant anys va ser professora de teoria de la literatura a la Universitat Rovira i Virgili, també ha publicat o participat en una dotzena de reculls de relats i ha escrit tretze llibres juvenils i set assajos. Entre altres premis, ha guanyat el Víctor Català de narrativa, el Sant Joan de novel·la i el Barcanova de literatura infantil i juvenil. I la cirereta que mai falta en fer el resum del seu currículum és que va formar part de l’estimulant col·lectiu de creació literària que va ser Ofèlia Dracs.

L’Hort de les Ànimes, ambientada al poble tarragoní inventat de Doldellops, comença quan una tòrrida matinada d’agost apareix el cadàver nu i amb signes de violència del sacerdot a l’hort de la rectoria. Això passa mentre tots els veïns busquen un nen de set anys que ha desaparegut. Dos fets que podrien estar relacionats, naturalment.

Qui investigarà el cas és un personatge nou en l’extens repertori d’Aritzeta, la sergent dels Mossos d’Esquadra Mirella Blasco, que descobrirà les contradiccions del capellà, els seus secrets i com va influir en la vida d’un barri que, des de la seva arribada, no fa gaires anys, no ha parat de degradar-se.

La visió social sobre determinats temes, amb el temps, pot canviar. Fa cinquanta anys hauria estat poc popular un capellà assassinat i nu. Ara, denunciar els abusos sexuals a menors comesos pels capellans està ben vist. “Fa cinquanta anys no es podia dir res de mal dels capellans perquè eren criatures angelicals i perfectes, encara que en coneguéssim de tots colors; n’hi havia que eren trossos de pa beneït, però també hi havia els qui venien trossos de cel a les velletes per quedar-se’ls els estalvis, els qui es venien les pintures, les figures o les campanes de la parròquia, els que tocaven el cul als nens, fins i tot hi havia capellans obrers i els que eren marginats per la Cúria perquè eren independentistes o marxistes. Beneïda l’hora que en puguem parlar sense pèls a la llengua”, afirma Margarida Aritzeta.

Una de les característiques del gènere és denunciar i criticar, entre altres factors, els encobriments dels poders: polític, judicial, policial, eclesiàstic... “L’Església ha trigat molt a reconèixer que durant temps i temps s’han tapat els uns als altres. I encara s’ho tapen si no se’ls arrenquen les veritats com qui els arrenca un queixal. Ara m’adono que aquesta és la tercera novel·la que escric sobre silencis, sobre secrets de capellans.”

A l’obra també apareix la Llei Gitana, que no vol saber res de policies ni de jutges però que té un fons noble i resolutiu. “M’admira aquella lleialtat que els paios hem perdut amb la modernitat, aquell donar paraula i que la paraula sigui sagrada, cuidar els vells com una riquesa, valorar la família, l’actuació en bloc quan se’ls en toca un. Parlar de gitanos sovint té connotacions pejoratives, la mateixa paraula gitano sembla políticament incorrecta, però és una cultura que conserva valors que admiro. I problemes. És un col·lectiu heterogeni que allà on va arrossega l’estigma d’aquells dels seus que són més problemàtics, dels que causen alarma social, de la marginalitat, del paper de les dones. Això fa segles que dura. A Rapsòdia per a un mort els vaig dedicar la novel·la sencera.”

Sobre el canvi de protagonista admet que “volia liquidar la Mina Fuster”. “Quatre novel·les és una barbaritat. M’agraden les sèries, però els personatges envelleixen, es repeteixen, cansen l’autor. Jo me n’he cansat. I com que no tinc milers de lectors que m’exigeixen que en Moriarty no la mati, doncs tanco el cicle de la Mina Fuster i llestos”, comenta amb sornegueria.

També ha canviat d’editorial. “Sí, soc feliç de publicar amb l’Àlex Martín Escribà, ja fa vint anys que ho hauria d’haver fet, perquè el conec de quan feia la seva tesi doctoral i em va caure molt bé, és un savi i un col·lega, un amic. Però aleshores jo feia vacances de novel·la negra.” Per sort, les vacances s’han acabat, Margarida.

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2496553-per-que-catalunya-no-reclama-els-diners-que-va-pagar-per-les-obres-de-sixena.html

2496553