Torres-Garcia, l’avantguardista de Grècia

Hi ha un moment, posem-hi entre els anys deu i vint del segle XX, en què l’art d’avantguarda deixa de ser el germà díscol del bon fill que havia encarnat el tradicionalisme de medalla i corbatí, i comença a ser acceptat pel gran públic i, en conseqüència, a entrar massivament en el circuit mercantil com un producte més de consum. L’adopció desacomplexada que l’Art Déco va fer just llavors, després de la Gran Guerra, d’alguns dels motius gràfics associats amb la modernitat, des de l’ornament cubista i el sintetisme abstracte a l’atracció pels transatlàntics, el mobiliari de tub cromat i la publicitat de neó, expressa prou bé l’ingrés de la branca rebeca dins el corrent general. L’argument és molt vell: quan l’avantguarda és assimilada, deixa de ser revolucionària. Ja no pronostica res, ja no s’avança a res. No escandalitza, si és que aquesta havia de ser la seva comesa. És decoració i prou i, sovint, de la més cara del mercat. Però està començant a ser igual de fatigant que, cada vegada que es desempolsa el nom d’algun artista, hagués tingut o no un paper rellevant dins les avantguardes històriques, se n’hagi de subratllar el compromís irreductible amb la modernitat, encara que tal cosa no hagués anat més enllà de seguir l’expansió d’una moda, sovint claudicant en les seves conviccions. A vegades, no era ni això, sinó la nostra perspectiva, que ha canviat, i n’hi ha prou que el tal artista hagués evolucionat, per poc que fos, perquè s’infereixi que la modernor li havia entrat per fi en vena. N’hi ha mostres recents en exposicions de gran fondària: de l’Art Nouveau a la modernitat, de la bohèmia a la modernitat, del noucentisme a la modernitat... És comprensible, perquè costaria d’entendre una promoció en termes inversos, com ara “de la modernitat a l’academicisme”, que podria servir per a bastants casos reals però que seria més difícil de vendre.

Amb l’exposició Torres-Garcia. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934), la Sala Parés de Barcelona commemora els 150 anys del naixement d’un dels pocs artistes dels quals es pot dir sense reticències que van passar el Rubicó. No n’hi ha tants com podria semblar: Miró, Kandinski, Brancusi. Picasso, és clar, tot i que una mica menys, sempre aferrat a unes dents o una llàgrima just davant el buit que els altres sí que es van atrevir a saltar. L’uruguaià Joaquim Torres-Garcia potser no té una claca internacional tan unànime, però quina meravella, l’acrobàcia amb què va travessar el llindar venint des de baix de tot: de la immigració i l’estranyesa. Que tardés tan poc a integrar-se en la cultura de la Barcelona de la febre d’or, a on va arribar el 1891, fins a adoptar-ne la llengua (el pare era català, de Mataró) i assumir un paper capdavanter en la definició dels postulats estètics que havien de regir el nou segle, és una proesa que, de tan dir-la, sembla quasi natural. No ho era gens. Eugeni d’Ors i Joaquim Folch i Torres, dos dels principals factòtums del noucentisme, tots dos de casa bona, ho van veure clar de seguida, i per això el van arribar a témer, i per això l’Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia el 1914, que havia de ser un Almanach dels Noucentistes corregit, concentrat, millorat i, sobretot, coherent, no va acabar d’anar gaire enlloc. Tampoc no va prosperar l’encàrrec dels murals per al Saló Sant Jordi, que són probablement el millor fruit que ha donat el noucentisme plàstic pur, el de les idees primeres, com els daguerreotips, que emocionen precisament perquè surten moguts i són fràgils. El noucentisme canònic en pes li va fer costat, inclosos Ors i Folch i Torres, però ningú no va ser capaç d’aturar el lleig de Josep Puig i Cadafalch quan va decidir donar per liquidat l’encàrrec a mig fer. Hem tardat més d’un segle a retornar al lloc que corresponia a aquests murals, dels quals al Saló Parés se n’exposen alguns esbossos excepcionals, cedits per la Generalitat. Tenen encara una empremta llunyana de simbolisme passat pel fang; és a dir, de Puvis de Chavannes untat d’or grec.

Un cop vista l’exposició sencera, que ocupa majestuosament els tres espais de la galeria, els de les grans ocasions (i aquesta ho és), produeix una certa esgarrifança detectar la mateixa quadrícula dels esbossos preparatoris per als murals en les primeres obres constructivistes i fins i tot en el disseny de les joguines. Recursos tècnics compartits, probablement, però amb significats molt diferents: aquella retícula funcional que exigia l’ofici (compartimentar l’escena pintada per poder-la traslladar en fragments a la gran superfície del mur) es transforma en una solució purament plàstica i, més endavant, en un sistema original per donar forma a l’espai quan qualsevol indici de paisatge arcàdic ja havia deixat de ser-hi. La inclinació a organitzar la composició en plans horitzontals, com al dibuix amb retolador i tinta Tríptic de Nova York (1921), que acaba derivant en una nova retícula de reminiscències asteques en els quadres constructivistes, potser provenia també de l’experiència amb la pintura al fresc, de la mateixa manera que, en certs esbossos, les figures clàssiques es van esquematitzant cada cop més (a la Sala Parés se’n pot seguir una seqüència que va del 1912 al 1922) fins que ja no són ben bé cossos, sinó un perfilat de la pell de la qual només conserven l’escalfor.

Més paral·lelismes que ajuda a desvelar l’exposició de can Parés: l’acumulació de vanos, flascons, miralls de mà i raspalls d’Objectes de tocador (c. 1917) planteja, més que no pas un exercici de virtuosisme, interrogants sobre com disposar formes en el buit, tal com farà el 1928 un Bodegó encara més especulatiu, en què desapareix la preocupació per definir els objectes i fins i tot el número 28 de la datació col·labora en l’enriquiment plàstic de l’obra. Aquests objectes no són gaire lluny de la meravellosa simplicitat de les joguines de Torres-Garcia dels anys vint ni dels seus treballs per a la publicitat, ni tampoc, tot i que portats ja al despullament extrem, de les “estructures” constructivistes dels anys trenta, que emulen les franges dels jeroglífics, amb la presència recurrent del peix, el sol, la creu o els tòtems. Alguns elements recurrents, com el rellotge, el tendal de ratlles, els rètols o el tramvia, són gairebé fetitxes de la modernitat, compartits amb els amics Rafael Barradas i Salvat-Papasseit.

És com estirar el fil vertiginós d’una trajectòria completa en un centenar de peces, a través de les quals es pot corroborar, sí, el salt del noucentisme a l’avantguarda, però amb la sospita que potser en aquell noucentisme que sempre hem imaginat tan decorós i plàcid ja hi havia el germen de certes llibertats que ajudarien a desbrossar el camí. Ben mirat, els antics ja eren una lliçó d’austeritat pitagòrica, com en deia Ors. El mateix Torres-Garcia ho fa explícit en les seves memòries quan rebat l’aparent contradicció entre la pintura i el pensament dels orígens i la maduresa: “La línia, malgrat semblar diferent, era la mateixa de sempre.” Ho podeu comprovar fins dissabte 1 de febrer.