Gats i gossos, cervells i sang i fetge a la cuina

Només dues vegades ha tingut por Maria Nicolau treballant a la cuina d’un restaurant. La primera, quan, pel que fos, no va arribar a tenir a punt el servei quan el restaurant ja obria les portes als comensals. No li ha passat més. La seva solvència contrastada i les altes capacitats que denota tenir –com ara parlant en públic d’una forma lúcida, a banda d’escriure i cuinar de manera sublim– li permeten superar qualsevol repte, com ho va tornar a demostrar abans-d’ahir quan a la xerrada inaugural del VIII Cicle de Ciència-ficció, Fantasia i Terror de Girona, que es fa aquests dies a la Biblioteca Carles Rahola –i que comptarà a més amb convidats com l’historiador de l’art Albert Velasco o la traductora Anna Llisterri–, li van demanar que servís un Menú de terror (aquest era el títol), però tenia molts ingredients per servir. Massa? Ella pot amb tot!

Per exemple, només començar, per distreure el nombrós públic congregat mentre se solucionaven els problemes tècnics, va oferir un aperitiu dels seus coneixements diguem-ne generals, tant científics com humanístics, parlant de prions, vaques boges, el tabú del canibalisme i lligant-ho amb els zombis de George A. Romero. Amb una cirereta en forma de recomanació: “No us mengeu el cervell de ningú. En tot cas les cames, que és on es concentra el greix, i en cas que sigui un home, la panxa, on hi la cansalada.” Això dit per una dona, prima i seca, amb un nervi que no se l’acaba, que diu que l’esmorzar està sobrevalorat i que és un invent del Sr. Kellogg i que ella “menja cafè” (i cigarrets, com Jim Jarmusch), però que en tot cas, si s’hi posa, confessa que el seu primer gran àpat del dia preferit són peus de porc a la brasa o, si no, ventre a la vinagreta. “I que vinguin els zombis!” Déu-n’hi-do, per començar.

Marta Sanz, la conductora de la xerrada, un dels pals de paller del pòdcast Ningú no és perfecte, va anar introduint temes lligats amb el gènere (Dexter, Servant, The Menu...) amb l’excusa de parlar dels seus llibres, un recull de vivències, batalletes i lliçons magistrals de vida que tenen com a fil conductor la cuina i les tradicions (no deixeu de llegir Cuina i barbàrie i Cremo!). D’aquí van sorgir perles com la seva trobada amb el papa de Roma quan era alumna d’un col·le de monges de l’Opus mentre es refugiava amb la música d’Iron Maiden, Def Con Dos i La Polla Records; descrivint la fauna de la Fonda Europa; confessant que el cinema coreà la supera amb tants calamars –“La seva tinta no deixa de ser el seu moc!”–, o defensant a mort que siguem carnívors: “Tot és susceptible de ser menjat, perquè tot el que viu morirà.”

I si havia algun vegà a la sala segurament li devia agafar un cobriment per la vehemència i els raonaments antropològics que va desplegar Nicolau. Tant o més contundents com un al·legat feminista que va ser correspost amb grans aplaudiments. Perquè, com va insistir, cadascú pot menjar el que li plagui. Fins i tot gats i gossos. Perquè, si bé Trump fa servir aquest argument per denigrar races i cultures, Nicolau va remetre’s al primer receptari català del segle XV, on una de les receptes recollides és el gat rostit, un àpat que se servia a les taules de reis. Així que Trump no vengui “gat per llebre” i “calla”, li va etzibar. Això sí, va insistir que no ens mengéssim el cervell, com també s’esmenta –“Per què deu ser?”– al mateix volum. I quan semblava que el menú que ens servien era copiós, va i es treu de la màniga una lliçó magistral del tractament de la cuina a l’obra de Tolkien, incidint que l’únic gran moment en què es fa referència al menjar a El senyor dels anells és quan Sam, veient que Frodo ja no pot més, li demana a Gòl·lum –a qui sap imitar prou bé– que li caci un parell de conills per guisar-los amb patates al peu de la Muntanya de Foc on hauran de llançar l’anell que els uneix a tots. “L’última esperança és la cuina”, va rubricar. Abans de tancar la paradeta, que ja ens feien fora perquè la cosa s’allargava, ens va dir que la segona vegada que ha experimentat pànic cuinant és quan un company seu va voler agafar per acte reflex un ganivet enorme i... Sang i fetge!