Gats i gossos, cervells i sang i fetge a la cuina

Només dues vega­des ha tin­gut por Maria Nico­lau tre­ba­llant a la cuina d’un res­tau­rant. La pri­mera, quan, pel que fos, no va arri­bar a tenir a punt el ser­vei quan el res­tau­rant ja obria les por­tes als comen­sals. No li ha pas­sat més. La seva solvència con­tras­tada i les altes capa­ci­tats que denota tenir –com ara par­lant en públic d’una forma lúcida, a banda d’escriure i cui­nar de manera sublim– li per­me­ten superar qual­se­vol repte, com ho va tor­nar a demos­trar abans-d’ahir quan a la xer­rada inau­gu­ral del VIII Cicle de Ciència-ficció, Fan­ta­sia i Ter­ror de Girona, que es fa aquests dies a la Bibli­o­teca Car­les Rahola –i que comp­tarà a més amb con­vi­dats com l’his­to­ri­a­dor de l’art Albert Velasco o la tra­duc­tora Anna Llis­terri–, li van dema­nar que servís un Menú de ter­ror (aquest era el títol), però tenia molts ingre­di­ents per ser­vir. Massa? Ella pot amb tot!

Per exem­ple, només començar, per dis­treure el nombrós públic con­gre­gat men­tre se solu­ci­o­na­ven els pro­ble­mes tècnics, va ofe­rir un ape­ri­tiu dels seus conei­xe­ments diguem-ne gene­rals, tant científics com humanístics, par­lant de pri­ons, vaques boges, el tabú del cani­ba­lisme i lli­gant-ho amb els zom­bis de George A. Romero. Amb una cire­reta en forma de reco­ma­nació: “No us men­geu el cer­vell de ningú. En tot cas les cames, que és on es con­cen­tra el greix, i en cas que sigui un home, la panxa, on hi la can­sa­lada.” Això dit per una dona, prima i seca, amb un nervi que no se l’acaba, que diu que l’esmor­zar està sobre­va­lo­rat i que és un invent del Sr. Kellogg i que ella “menja cafè” (i cigar­rets, com Jim Jar­musch), però que en tot cas, si s’hi posa, con­fessa que el seu pri­mer gran àpat del dia pre­fe­rit són peus de porc a la brasa o, si no, ven­tre a la vina­greta. “I que vin­guin els zom­bis!” Déu-n’hi-do, per començar.

Marta Sanz, la con­duc­tora de la xer­rada, un dels pals de paller del pòdcast Ningú no és per­fecte, va anar intro­duint temes lli­gats amb el gènere (Dex­ter, Ser­vant, The Menu...) amb l’excusa de par­lar dels seus lli­bres, un recull de vivències, bata­lle­tes i lliçons magis­trals de vida que tenen com a fil con­duc­tor la cuina i les tra­di­ci­ons (no dei­xeu de lle­gir Cuina i barbàrie i Cremo!). D’aquí van sor­gir per­les com la seva tro­bada amb el papa de Roma quan era alumna d’un col·le de mon­ges de l’Opus men­tre es refu­gi­ava amb la música d’Iron Mai­den, Def Con Dos i La Polla Records; des­cri­vint la fauna de la Fonda Europa; con­fes­sant que el cinema coreà la supera amb tants cala­mars –“La seva tinta no deixa de ser el seu moc!”–, o defen­sant a mort que siguem carnívors: “Tot és sus­cep­ti­ble de ser men­jat, perquè tot el que viu morirà.”

I si havia algun vegà a la sala segu­ra­ment li devia aga­far un cobri­ment per la vehemència i els rao­na­ments antro­pològics que va des­ple­gar Nico­lau. Tant o més con­tun­dents com un al·legat femi­nista que va ser cor­res­post amb grans aplau­di­ments. Perquè, com va insis­tir, cadascú pot men­jar el que li pla­gui. Fins i tot gats i gos­sos. Perquè, si bé Trump fa ser­vir aquest argu­ment per deni­grar races i cul­tu­res, Nico­lau va reme­tre’s al pri­mer recep­tari català del segle XV, on una de les recep­tes reco­lli­des és el gat ros­tit, un àpat que se ser­via a les tau­les de reis. Així que Trump no ven­gui “gat per lle­bre” i “calla”, li va etzi­bar. Això sí, va insis­tir que no ens mengéssim el cer­vell, com també s’esmenta –“Per què deu ser?”– al mateix volum. I quan sem­blava que el menú que ens ser­vien era copiós, va i es treu de la màniga una lliçó magis­tral del trac­ta­ment de la cuina a l’obra de Tolkien, inci­dint que l’únic gran moment en què es fa referència al men­jar a El senyor dels anells és quan Sam, veient que Frodo ja no pot més, li demana a Gòl·lum –a qui sap imi­tar prou bé– que li caci un parell de conills per gui­sar-los amb pata­tes al peu de la Mun­ta­nya de Foc on hau­ran de llançar l’anell que els uneix a tots. “L’última espe­rança és la cuina”, va rubri­car. Abans de tan­car la para­deta, que ja ens feien fora perquè la cosa s’allar­gava, ens va dir que la segona vegada que ha expe­ri­men­tat pànic cui­nant és quan un com­pany seu va voler aga­far per acte reflex un gani­vet enorme i... Sang i fetge!