[D]

Comunicació

Barcelona - 26 gener 2025 2.00 h

Helena Ferrer

Comptepartícip i accionista en ampliacions de capital de l’Avui del 1977, 1978 i 1981

“Es mor Franco i el curs 76-77 ja dono matemàtiques en català”

“Soc subscriptora de l’Avui des del primer moment. Me’l portaven a l’escala. Ara, amb els carnets, el recullo cada dia al quiosc”

“Els meus pares vivien a Barcelona, però per la guerra van marxar una altra vegada cap a Llançà, aquí estava molt malament la cosa”

Helena Ferrer i Mallol mostra el document acreditatiu de comptepartícip de l’Avui. A la foto del darrere, els seus tres nebots, fills del seu germà Joaquim SAÜL GORDILLO.

El 1970 vam aprofitar una escletxa legal i vam fer classes de català als alumnes que en volien fer, a la Verneda

El 1980, en la primera legislatura, érem 7 diputades, i després 8. Vaig ser l’única per Barcelona de CiU

Guanyo com a degana amb més vots que la meva candidatura perquè eren llistes obertes. I catalanitzo el col·legi el 1977

Soc ponent de la llei de normalització lingüística i al govern treballo en el traspàs i el salt de només 3 a 8 universitats fins al 1997

Saül Gordillo - Barcelona

Helena Ferrer i Mallol (Llançà, 1937) és una descoberta. Catedràtica d’institut de matemàtiques, degana del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències, cap de Servei d’Universitats a la direcció general d’Ensenyament Universitari de la Generalitat, diputada al Parlament de la primera legislatura, comptepartícip de l’Avui el 1975 i accionista en les ampliacions del 1977, el 1978 i el 1981. Al final de l’entrevista veuran per què és un tresor.

Vostè va ser comptepartícip de l’Avui des del primer moment.

Des del moment que ho vaig saber, el 1975. Conservo dos títols. Vaig pagar 2.000 pessetes.

Vostè tenia 38 anys.

Sí, era professora de matemàtiques a l’institut Poeta Maragall.

Com es va assabentar que sortia un diari en català?

Potser a través d’Òmnium, perquè ja hi estava afiliada.

Com va aprendre el català?

Era el curs 60-61, ja havia acabat la carrera, i vaig assistir els dissabtes a la tarda a unes classes de català que les devia organitzar el senyor [Joan] Triadú per anar formant professorat perquè ja comptava que un dia o un altre podrien ensenyar català a la mainada. A més, el meu pare tenia uns llibrets de la Barcino que els signava Jeroni Marvà i a l’estiu vaig fer tots els exercicis i me’ls vaig anar corregint. L’any següent van fer els primers exàmens a la Junta Assessora per als Estudis de Català, a l’empara de l’Institut d’Estudis Catalans. Joan Triadú ens va fer l’examen. Amb el certificat de grau elemental de coneixement del català podies ensenyar a primària. Anys més tard, a la Universitat de Barcelona el doctor Siguan també va muntar uns certificats d’ensenyament del català i llavors m’ho van convalidar. I anys encara més tard la Generalitat m’ho va convalidar pel de mestra de català.

Però vostè ja feia de professora de matemàtiques?

Sí, sí. També vaig fer de professora de català després de l’any 70. Aleshores estava a l’institut Joan d’Àustria, a la Verneda, i l’any 70 hi va haver la llei general d’educació del ministeri, que va obrir una escletxa per poder ensenyar català. Els alumnes s’hi podien inscriure voluntàriament, però fora de l’horari lectiu. La directora de l’Infanta Isabel era l’Angeleta Ferrer, filla de la Rosa Sensat, i era catedràtica de ciències naturals. Una professora excel·lent.

Havia estat a Mataró, ella?

Penso que hi havien estat amb el marit després de la guerra, quan els van expulsar de Barcelona. Ella va organitzar aquestes classes de català per a les seves alumnes i, com que jo tenia el títol, em vaig oferir per si li faltava professorat i que sabés que podia comptar amb mi.

I la van agafar?

No, perquè ja tenia professorat a l’institut. Però al cap d’un mes el catedràtic de ciències naturals del Joan d’Àustria va voler-ho organitzar i llavors vam fer classes ell, jo i un professor de geografia i història. Vaig fer classes de català al Joan d’Àustria quan ho varen permetre als instituts, perquè, és clar, abans estava prohibit.

I el curs que surt l’Avui, el 75-76, on era vostè?

M’havia traslladat del Joan d’Àustria al Maragall. Va ser aquell curs 75-76 que es va morir en Franco i llavors es va preparar això de l’Avui. Jo vaig comprar això [ensenya les participacions] i em vaig esperar que sortís publicat el diari. Aquí tinc documentació d’ampliacions de capital, i sempre vaig participar-hi. Hi va haver dues o tres ampliacions, encara ho guardo tot. Jo volia que continués el diari, i vinga anar-hi posant diners.

Sempre ajudant.

Sempre hi posava diners, sí. Hi va haver una ampliació el 77, una el 78 i una el 81, que sàpiga.

Per què ve de Llançà a Barcelona?

Soc de Llançà perquè tota la família ho és, tant per part de mare com de pare. Els meus pares vivien a Barcelona, però per la guerra –perquè jo vaig néixer el 37– van decidir marxar una altra vegada cap a Llançà. Aquí estava molt malament la cosa. El meu pare va haver d’anar finalment a la guerra. Varen tornar tots dos a Llançà i aleshores només tenien el meu germà [l’advocat Joaquim Ferrer i Mallol, que va ser director general d’Ocupació de la Generalitat], que és de l’any 34. I mentre va durar la guerra vaig néixer jo.

Va néixer l’any 37.

Sí. I quan es va acabar la guerra els meus pares, que segurament si s’haguessin guanyat la vida allà no ho haurien fet, es van estimar més tornar a Barcelona perquè volien que si teníem capacitat i ganes poguéssim estudiar.

I va ser així?

Va ser així, tots tres vam estudiar. El meu germà és advocat, jo soc llicenciada en matemàtiques –al títol hi diu “ciències secció de matemàtiques” perquè no era facultat de matemàtiques– i la meva germana, doctora en història, especialista en història medieval. [M’indica una foto gran al menjador.] Tenia tres anys menys. És morta.

I el germà sí que és viu?

Sí, viu davant per davant [riu]. Ella era extraordinària, sí. Era professora d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques.

Vostè també va ser-ho com a calculista, oi?

Sí, vaig fer de calculista del laboratori d’antropologia de la universitat. Volien algú amb estudis de matemàtiques, però no és pas el mateix. La meva germana era l’equivalent de catedràtica d’universitat, reconeguda internacionalment. Que et cridin de la Sorbona o de la Universitat de Roma no és tan corrent.

Vostè té un currículum i una trajectòria molt potents. I s’ha implicat en moltes entitats.

M’he anat trobant en situacions sense buscar-ho. Si he pogut ajudar en res que tingués relació amb la llengua, doncs ho he fet.

I amb l’ensenyament, perquè en aquella època llengua i ensenyament van agafats de la mà.

Sí, exacte. Es va morir en Franco a finals de l’any 75 i el curs 76-77 ja vaig començar a fer les classes de matemàtiques a l’institut Maragall en català. Ja no em vaig esperar que em diguessin que ho podia fer [riu].

Va tenir algun problema?

No, mai.

Va ser degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències?

Sí. Jo era d’una entitat, en què hi havia també en Joan Triadú, que se’n deia Consell Català d’Ensenyament, amb gent molt diversa. Pensi que també hi havia l’Heribert Barrera, eh? Un company del Joan d’Àustria que era fill d’un catedràtic que havia tingut jo a la Universitat de Barcelona, nebot de l’escriptor Joan Sales, em va demanar si em volia fer d’aquesta associació, i me’n vaig fer. Llavors es va morir el degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats, que en una entrevista que ha fet vostè en parlen, en Ramon Fuster.

En Fuster i Rabés, que precisament havia de presidir l’Avui.

Era degà i es va morir abans que acabés el mandat. En Joan Triadú em va tenir mitja hora al telèfon fins que em va convèncer perquè li digués que sí per anar de degana. Jo no en tenia ni la més remota idea, ni ganes.

Va ser la primera degana?

Sí, perquè Eulàlia Vintró era vicedegana, en funcions de degana mentre estava malalt en Fuster i fins a les eleccions del 1977.

Vintró li va donar suport?

No, ella era favorable a l’altra candidatura.

Va guanyar contra Vintró?

No, ella no es presentava, perquè formava part de l’altra meitat de junta de govern que en aquella elecció no es renovava. Vaig ser la més votada perquè les llistes eren obertes. Unes 30 persones van votar l’altra candidatura però a mi per a degana.

Va ser degana una legislatura?

Sí, eren 6 anys, eh? El senyor Fuster ja havia començat a catalanitzar el col·legi. Jo, com que ja era l’any 77 i s’havia mort en Franco, ho vaig fer tot completament en català. No vaig tenir pas problemes. Al col·legi hi havia una sèrie de comissions molt actives, sobretot la de llengua, que feia molt temps que treballaven per fer un programa de llengua i literatura catalanes per al dia que al batxillerat es pogués implementar l’assignatura. Vam anar a veure el conseller d’Ensenyament de la Generalitat provisional i hi vam col·laborar moltíssim.

Qui era el conseller?

En Pere Pi-Sunyer. I també vam fer gestions amb Madrid per fer murga perquè posessin l’assignatura de llengua i literatura catalanes al batxillerat i a la formació professional. Finalment, aquí es va aconseguir i no hi va haver cap mena de problema. Però a València hi va haver problemes perquè la comissió estava dominada pels blaveros, i només volien la secessió del valencià com a llengua diferent. Vaig fer un escrit al president del govern espanyol, que no em va contestar, i després al ministre d’Ensenyament. Li vaig fer una carta molt dura dient que els que havien donat suport als acords eren una colla d’ignorants, incompetents o de mala fe. Així mateix l’hi vaig posar al ministre. Això era el 1980.

I què va passar?

Es va poder arreglar perquè van canviar de parer [governava la UCD] i van decidir que el garant fos la Universitat de València. Llavors va venir el problema de les Balears. Vaig tornar a fer un escrit a Madrid i posar un recurs de reposició i un contenciós administratiu.

Vostè va militar al Front Nacional de Catalunya?

Ui, quan era estudiant a la universitat! Només llançava paperets, a través de persones conegudes. Jo, ni piu. Amb ningú.

Llavors arriben les primeres eleccions al Parlament i potser perquè era degana del col·legi li proposen de presentar-s’hi. Qui li va fer la proposta?

Dos companys d’institut que eren de Convergència m’havien sondejat per a l’Ajuntament i jo els havia dit que no. Llavors em va rebre Jordi Pujol. Primer jo no sabia que era per sortir [de diputada], em pensava que com que havia guanyat les eleccions del col·legi era per tenir vots. Però en Pujol em va dir: “No, no, jo el que vull és que surtis.” [Riu.] I llavors em van posar en el número 10.

Era la primera dona de la llista?

Sí. A Barcelona no n’hi havia cap més.

I Trinitat Neras per Girona.

Sí, i la Concepció Ferrer. Elles dues per Girona i jo per Barcelona. En total, érem les tres de Convergència i Unió; dels socialistes, la Marta Mata per Tarragona i la Rosa Barenys per Barcelona, i del PSUC hi havia la Dolors Calvet i la Teresa Eulàlia Calzada. Després un militant del PSUC va plegar i el va substituir l’Assumpció Sallés. A la primera legislatura érem set dones, i després vuit.

Ha obert camí amb la llengua, com a dona i en política. Era la Marta Mata de Convergència?

No, m’hi devien posar per tenir algú que hi entengués una mica. La part de batxillerat sí que la coneixia força bé.

Quina experiència recorda?

Molt bona, perquè ens coneixíem i no érem polítics professionals. Era gent que tenia la seva professió i havia decidit dedicar uns anys a tirar endavant el país. Ha de pensar que als Centristes de Catalunya-UCD el cap era l’Anton Cañellas, tota una altra cosa que no són ara els pepés. Ni punt de comparació. Per això es va poder aprovar la llei de normalització lingüística sense cap vot en contra.

No hi havia cap diputat d’Alianza Popular. Quan veu el panorama d’ara, què en pensa?

Que anem molt enrere. Crec que sí. Tampoc li he dit que vaig ser ponent de la llei de normalització lingüística. Va durar gairebé dos anys, la cosa. Hi havia dos diputats de cada grup. Nosaltres teníem l’ajuda de l’Aina Moll [directora general de Política Lingüística], els comunistes tenien un text articulat que els havien fet, i els socialistes tenien la Marta Mata.

Vostè va ser redactora de la llei de normalització lingüística!

Un honor molt gran, sí. Estic molt satisfeta que m’hi possessin.

Gràcies a aquesta llei es va recuperar el català?

Es va anar recuperant sobretot per la immersió lingüística. Els pares de les barriades demanaven que els seus fills aprenguessin català perquè era una manera d’ascendir socialment.

S’està complint la llei de normalització lingüística?

No es compleix bé. Jo comprenc que hi ha hagut una immigració fora mida i que és molt difícil d’assimilar, però les coses es van desmuntar tal com es feien quan va arribar el tripartit.

Quin any es va jubilar vostè?

El 1997. Però el 1984, quan en Jordi Pujol va saber que no anava a la llista del Parlament, em va dir que si tornava a guanyar volia comptar amb mi. Havien de traspassar les universitats i tenien vacant el cap de Servei d’Ensenyament Universitari. M’hi varen posar primer com a provisional i després vaig guanyar un concurs de mèrits.

Va ser al govern del 84 al 97?

Sí, i amb 60 anys em jubilo. Estava molt cansada. No sap el que vaig arribar a treballar. De les universitats, la Generalitat no tenia res. Vaig haver de recopilar dades de totes les universitats, que llavors eren tres: la Universitat de Barcelona, l’Autònoma i la Politècnica. Tenia un arxivador per cada universitat. Al començament teníem màquines d’escriure elèctriques i quan van venir els ordinadors només un per a tota la direcció general. S’imagina? Vaig treballar en la proposta de criteris per a la programació universitària, i era la secretària del Consell Interuniversitari.

Quina feinada!

He treballat moltíssim. No s’ho pot arribar a imaginar. Vaig coordinar la normalització lingüística universitària i treballar en la creació de la Pompeu Fabra i les universitats de Girona, Tarragona i Lleida. Vaig ajudar l’Església, amb el cardenal Jubany, els jesuïtes i els salesians, en la memòria per reconèixer la Universitat Ramon Llull, i vaig redactar l’avantprojecte de llei.

Perfil

Per què no té la Creu de Sant Jordi?

“Soc subscriptora de l’Avui des del primer moment. Me’l portaven a l’escala. Ara, com que hi ha aquests carnets, el recullo al quiosc. I cada estiu quan vaig a Llançà també: hi tinc una llibreria davant del pis on m’estic”, explica Helena Ferrer al menjador del seu pis, on ens rep amb totes les participacions sobre la taula. El català ha donat sentit a la seva vida i, per a ella, l’Avui n’és una peça important: “La qüestió és que s’hagi salvat. Això és el que m’agrada.” La seva trajectòria al final del franquisme, durant la Transició i al govern de Catalunya fins al 1997, és èpica. Ha estat artífex de la llei de normalització lingüística en la primera legislatura quan va substituir Josep Maria Ainaud de Lasarte a la comissió parlamentària. Ha estat artífex del traspàs de les universitats i dels estatuts, programes i memòries de les que es van crear durant el pujolisme. De 3 a 8, i tot fet amb els recursos esquifits d’una primerenca Generalitat sense ordinadors. Sòcia d’Òmnium, de l’Associació Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear, la Plataforma per la Llengua i el Centre d’Agermanament Occitano-Català, d’Enric Garriga i Trullols. El 2015 li van concedir la Medalla d’Honor del Parlament com a diputada de la primera legislatura. La “Marta Mata de Convergència” no té la Creu de Sant Jordi, inexplicablement. Només una plaqueta del Departament d’Ensenyament quan es va jubilar amb una errada al cognom: “Malloll”, amb una ela de més.