Comunicació

MARCEL·LÍ FERRER

COMPTEPARTÍCIP DE L’AVUI

“L’acollida va ser força bona, la gent tenia ganes d’un diari en català”

“Jo tenia un Seat 600 i amb Xavier Garcia i Soler anàvem pel Garraf i per pobles del Baix Ebre a fer presentacions de l’Avui”

“L’Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú va ser l’epicentre, on repartíem blocs de participacions del diari”

Vaig néixer el 1940, i el català quan vaig entrar a la Talaia el parlava, però no el sabia escriure ni brot
Vaig posar 10.000 pessetes per a l’Avui i en soc subscriptor. Pago 48 euros i el tinc cada dia a internet
L’Avui ha estat la guspira perquè diaris com ‘El Periódico’ i ‘La Vanguardia’ sortissin també en català

Mar­cel·lí Fer­rer Gar­riga (Vila­nova i la Geltrú, 1940) és pèrit indus­trial, empre­sari coo­pe­ra­ti­vista i comp­te­partícip de l’Avui del 22 de maig de 1973 i el 23 d’octu­bre de 1979. Va ser volun­tari fent pre­sen­ta­ci­ons públi­ques per cap­tar comp­te­partícips, jun­ta­ment amb l’escrip­tor Xavier Gar­cia i Soler. Van superar l’objec­tiu de 200 del Gar­raf a 1.000 pes­se­tes cadas­cun.

Con­serva digi­ta­lit­za­des les dia­po­si­ti­ves i tex­tos que feien ser­vir a les pre­sen­ta­ci­ons per cap­tar comp­te­partícips de l’Avui al Gar­raf. Qui li ho va faci­li­tar?
Quan em vaig assa­ben­tar d’això, em van dir el nom de l’Espar Ticó, d’allà de La Sibèria de Bar­ce­lona. Em van venir a ofe­rir ser-ne, jo lla­vors vivia a Bar­ce­lona. Només en vaig com­prar una, però quan vaig tor­nar a viure a Vila­nova en vaig com­prar una de 10.000 pes­se­tes, blocs i l’Espar em va faci­li­tar les dia­po­si­ti­ves i tex­tos. Vaig bus­car col·labo­ra­dors, i a l’Agru­pació Excur­si­o­nista Talaia hi havia cata­la­nis­tes de tota la vida, entre ells l’Aurèlia Rión i en Xavier Gar­cia i Soler, pare del peri­o­dista Xavier Gar­cia i Puja­des, que ens feien clas­ses de català. Amb en Xavier Gar­cia pare vaig anar a l’Ajun­ta­ment de [Sant Pere de] Ribes i vaig ven­dre par­ti­ci­pa­ci­ons al Xavier Gar­riga, que ales­ho­res era l’alcalde [ho va ser del 1979 al 1991 per Uni­tat Muni­ci­pal, que aple­gava mili­tants del Bloc d’Esquerra d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal, el Par­tit del Tre­ball, el Par­tit Soci­a­lista Uni­fi­cat de Cata­lu­nya i afi­li­ats del sin­di­cat CCOO]. Amb en Xavier Gar­cia anàvem a les enti­tats, a la Talaia, el Foment... pro­jec­tant les dia­po­si­ti­ves, fent l’expli­cació i defen­sant per què neces­sitàvem un diari en català. Per apren­dre català, perquè jo el vaig haver d’apren­dre. Vaig néixer l’any 40 i el català quan vaig entrar a la Talaia no hi ente­nia ni un brot. Sabíem par­lar-lo, però no el sabíem escriure.
I el diari era fona­men­tal.
Era fona­men­tal. Jo sem­pre he estat cata­la­nista del tot. Als 18 anys ja era mili­tant del Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Allà van engan­xar algu­nes llis­tes i a vega­des la Guàrdia Civil venia a casa, pre­gun­ta­ven per mi i la meva mare s’espan­tava. “Nen, no t’has embo­li­cat en res?” I jo li deia que no, que no. [Riu.] Havies d’anar en compte.
Què feia al Front Naci­o­nal?
Era de la llista, no tenia cap càrrec. A Vila­nova, amb l’Aurèlia Rión havíem anat a ballar sar­da­nes a la Selva del Camp i estant allà inten­tant gra­var música per fer sar­da­nes aquí a Vila­nova, amb una gra­va­dora estàvem dar­rere la cobla, i es van pre­sen­tar un xicot i un gra­pat de mos­ses al dar­rere cri­dant: “Rai­mon, Rai­mon!” Jo no sabia ni qui era en Rai­mon. Gai­rebé ens des­mun­ten la para­deta. I estàvem gra­vant i en [Luis] Arri­bas Cas­tro estava fent un dis­curs i li van tallar de cop el fil i es va aca­bar. Par­ti­cipàvem en coses així. I a Vila­nova a través de la Talaia vam orga­nit­zar un con­cert d’en Rai­mon. Vam dema­nar el permís al dele­gat de Turisme de Vila­nova, ho teníem tot venut, el permís no va arri­bar mai, i el mateix dia tota la gent vam anar a la Ram­bla davant del tea­tre amb les entra­des però sense en Rai­mon, i va pas­sar el de Turisme per allà amb tota la seva família i li vam dir de tot i es va mun­tar un mer­der. Arran d’això a la Talaia ens van fotre una multa.
Expli­qui’m què és la Talaia.
És una agru­pació excur­si­o­nista.
Era l’epi­cen­tre de la cap­tació dels comp­te­partícips de l’Avui?
Sí. Repartíem blocs i anàvem expli­cant el pro­jecte de l’Avui amb les dia­po­si­ti­ves. Amb en Xavier Gar­cia fins i tot vam anar a pobles del Baix Ebre perquè ell conei­xia gent d’allà.
Eren vostès dos?
Sí, perquè jo tenia un [Seat] 600 i amb el cotxe anàvem: “Som-hi!” [Riu.]
Hi havia més gent al Gar­raf fent aquesta cap­tació?
No, érem en Xavier i jo.
Quan­tes par­ti­ci­pa­ci­ons van acon­se­guir repar­tir?
Més de les 200 que deien les dia­po­si­ti­ves que ens toca­ven pel Gar­raf. Vam superar les pre­vi­si­ons.
Quina aco­llida tenien entre el públic a les pre­sen­ta­ci­ons?
Força bona. Venia gent una mica men­ta­lit­zada. Però a l’hora de pagar s’ho pen­sa­ven més. Perquè la par­ti­ci­pació era en la soci­e­tat [Premsa Cata­lana], però també supo­sava ser subs­crip­tor durant un any mínim. L’aco­llida va ser força bona, la gent tenia ganes.
Les pre­sen­ta­ci­ons es feien amb total lli­ber­tat?
Enlloc no ens van posar pro­ble­mes. Eren cer­cles de 20 o 30 per­so­nes men­ta­lit­za­des.
I vostè se’n va fer, oi?
Home! Des del pri­mer moment. Aques­tes 10.000 [pes­se­tes] van ser les pri­me­res que vaig fer.
Ha man­tin­gut la subs­cripció durant aquests 50 anys?
Sí, sí. Pri­mer el rebia en paper i ara soc subs­crip­tor d’inter­net. Pago 48 euros [anu­als] i el tinc a inter­net.
Tot i que vostè té una edat...
Què vols dir amb això? [Riu.]
Inter­net seria una difi­cul­tat per a deter­mi­na­des per­so­nes...
Jo me’n vaig sor­tint bé perquè, vul­guis o no, per la meva feina sem­pre he fet ser­vir l’ordi­na­dor. Estic acos­tu­mat a fer-ho. Tinc més pro­blema amb el mòbil que no pas amb l’ordi­na­dor. Amb el mòbil quan sur­ten pro­ble­mes recorro als nets i m’aju­den.
Cin­quanta anys després com veu el futur del diari en paper?
El veig fotut. Mira, jo els tres dia­ris que lle­geixo són tots tres per inter­net: El Punt Avui, l’Ara i Vilaweb. I Vilaweb, cada dia.
Quin futur té El Punt Avui 50 anys després en digi­tal?
Penso que amb inter­net té sor­tida, crec que sí.
Els seus fills i nets seguei­xen el seu lle­gat i com­promís?
Costa més. Ara els nets, amb els Tik­Tok i els mòbils... [Riu.] Costa més de convèncer-los.
A vostè l’he vist a Face­book, amb fotos de peda­la­des que encara fa amb els amics.
El tinc, però no el faig ser­vir. Per comu­ni­car-me uso What­sApp i cor­reu electrònic.
Quin balanç fa dels 50 anys de l’Avui que es com­pli­ran aviat?
Total­ment posi­tiu. El fet és que, després de sor­tir l’Avui, tots els altres dia­ris van començar a mirar de fer-ho en català: El Periódico, La Van­guar­dia... L’Avui ha estat la gus­pira perquè els altres sor­tis­sin en català.
I la premsa local de Vila­nova?
Hi havia un set­ma­nari, Diari de Vila­nova, ja des­a­pa­re­gut. Pri­mer era en cas­tellà i després es va cata­la­nit­zar. Ara només hi ha La Fura, cada set­mana, és gratuït i viu dels anun­cis.
Des de quan és soci de l’Agru­pació Excur­si­o­nista Talaia?
Des dels 18 anys. Últi­ma­ment por­tava la bibli­o­teca i vull que algú m’agafi el relleu.
Encara surt d’excursió?
Des de fa un parell d’anys, no. I a esquiar des de fa dos anys, tam­poc. En bici­cleta encara hi vaig. I cada dia cami­nem la meva dona i jo, al nos­tre ritme.
És pèrit indus­trial, oi?
Vaig fer el peri­tatge elèctric a la UPC, a Vila­nova. Quan vaig aca­bar la mili a Sala­manca, vaig anar a Angla­terra a cui­dar pis­ci­nes i apren­dre anglès. Fent auto­es­top i anant a albergs de joven­tut vaig anar per tot Angla­terra, Irlanda, Escòcia, Bèlgica i Luxem­burg. He digi­ta­lit­zat 10.000 dia­po­si­ti­ves d’ales­ho­res. El 1972 vaig començar al depar­ta­ment de càlcul de motors de la Sie­mens de Cor­nellà. Després vaig tre­ba­llar de comer­cial a Cata­lu­nya, les Bale­ars, València i Aragó per a English Elec­tric. Vaig bus­car pis i local a Bar­ce­lona. Quan Gene­ral Elec­tric va com­prar l’empresa, van tan­car la fàbrica de Madrid, i hi va haver un intent dels tre­ba­lla­dors de que­dar-nos-la com a coo­pe­ra­tiva. No va pros­pe­rar. Lla­vors amb el pare i el germà vaig començar un petit taller al soter­rani del car­rer Àncora, 5, de Vila­nova, on vivia ales­ho­res, fabri­cant coses per recan­vis del que jo havia comer­ci­a­lit­zat per a English Elec­tric. Fusi­bles d’alta capa­ci­tat de rup­tura i ele­ments d’ins­tal·lació elèctrica que són com un mecano. Com que tenia cli­ents fets i conei­xia el per­so­nal, i s’havia par­lat de fer una coo­pe­ra­tiva a Madrid, vaig veure que una sor­tida podria ser la manera de repar­tir el valor afe­git que genera l’empresa amb una justa dis­tri­bució entre el tre­ball i el capi­tal. Va ser quan vam començar l’empresa que es diu AKO.
Era una coo­pe­ra­tiva?
Era una coo­pe­ra­tiva i ara és una soci­e­tat anònima labo­ral. Vam començar sis i ara té més de cent tre­ba­lla­dors. És a Sant Pere de Ribes. El sis­tema que teníem quan vam començar era de sala­ris vari­a­bles, de tal manera que no es repar­tis­sin mai més diners dels que podia l’empresa. Tant la ren­di­bi­li­tat del capi­tal com el tre­ball eren vari­a­bles cada mes, en funció dels 12 últims mesos quant a ven­des i ingres­sos, i de des­pe­ses. La diferència, que és el valor afe­git, miràvem de quina manera ho repartíem. Ho cal­culàvem cada mes i això ens feia variar els sous, però mai les des­pe­ses podien superar els ingres­sos. D’això tinc escrit aquí...
Va fer un lli­bre?
Sí, mira [m’ense­nya un lli­bre de 1982 titu­lat AKOOP, sis­tema eficaç per a l’auto­gestió de coo­pe­ra­ti­ves. Alter­na­tiva con­tra l’atur i expressió matemàtica de dre­tes i esquer­res]. El tinc aquí perquè estic fent la història per al 50è ani­ver­sari d’AKO. Per cert, ara s’ha fet un hub a Ribes per a la refri­ge­ració indus­trial i l’impul­sor és AKO.
Encara hi té vin­cu­lació?
Soc acci­o­nista. Vaig estar al con­sell d’admi­nis­tració fins als 70 anys. Els esta­tuts apro­vats d’AKO són del 1978, però vam començar amb la idea el 1975.
Què és l’“alter­na­tiva con­tra l’atur i expressió matemàtica de dre­tes i esquer­res”? Quina ide­o­lo­gia tenia?
Diria que d’esquer­res. Jo soc un empre­sari d’esquer­res. Això era una fórmula matemàtica [m’ense­nya un gràfic dins del lli­bre].
El Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya era d’esquer­res, oi?
Sí, però quan va sor­tir Con­vergència em vaig fer de Con­vergència fins que un em va dir en una reunió: “Escolta, tu, amb el que estàs defen­sant, em sem­bla que t’has equi­vo­cat de par­tit.” I lla­vors em vaig donar de baixa. Ara soc de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, d’Òmnium i de Pla­ta­forma per la Llen­gua. A Esquerra Repu­bli­cana vaig estar-hi com a sim­pa­tit­zant fins que van fer el segon tri­par­tit. Sem­pre he estat amb gent sobi­ra­nista, però ja no he mili­tat enlloc.
Ni a Junts?
No. Soc sim­pa­tit­zant i voto a cada moment el que em sem­bla, però sem­pre inde­pen­den­tista.
A AKO tot­hom cobrava igual?
No. Fèiem una pun­tu­ació, cada lloc de tre­ball tenia una valo­ració, que podia anar d’1 a 2,5. Això pel tre­ball. En canvi, per les par­ti­ci­pa­ci­ons amb capi­tal, estava topat amb un màxim, i això feia bai­xar el 2,5.
Encara fun­ci­ona el model?
No. Quan vam ser 25 o 30 vam dir que no anava, perquè la valo­ració dels llocs de tre­ball ens la votàvem nosal­tres. Això amb tanta gent ja era molt difícil que tot­hom ho entengués, i sobre­tot que la gent acceptés que encara que tin­guis un bene­fici no te’l pots repar­tir perquè l’has de dei­xar per rein­ver­tir i fer créixer l’empresa. Amb massa gent, i quan tot­hom diu “Els calés a la but­xaca” et que­da­ries sense empresa. I a mi el que sem­pre m’ha pre­o­cu­pat més és la con­tinuïtat. Una empresa o pro­jecte és com una per­sona, que vol la vida més llarga pos­si­ble.
Perfil

Empresari d’esquerres

El 2028 l’empresa AKO de Sant Pere de Ribes celebrarà els seus 50 anys, i Marcel·lí Ferrer Garriga ja treballa en un llibre commemoratiu. AKO és una societat anònima laboral que va començar com a cooperativa amb un model matemàtic inventat per ell per garantir “una distribució justa entre capital i treball pel funcionament de l’empresa”. Ara té més de cent treballadors i és el puntal d’un hub per a la refrigeració industrial a Sant Pere de Ribes. Aquest vilanoví nascut el 1940 és excursionista, ciclista, caminant diari amb la seva esposa, soci de Talaia, l’Assemblea, Òmnium i Plataforma per la Llengua. Va militar al Front Nacional de Catalunya, a través del qual va tenir coneixement de la sortida del diari Avui, i juntament amb l’escriptor i militant d’Unió Democràtica Xavier Garcia i Soler es va fer un tip de buscar comptepartícips fins a la publicació del primer exemplar, el 23 d’abril de 1976, per Sant Jordi. Ell i Garcia i Soler van superar l’objectiu que les diapositives d’Espar Ticó fixaven per al Garraf: 200 comptepartícips. Van superar-ho amb escreix anant per tot el Garraf i, fins i tot, per pobles del Baix Ebre. Marcel·lí Ferrer va militar al principi de Convergència, però era massa d’esquerres i el van convidar a donar-se de baixa. Es declara “empresari d’esquerres” i té teoritzat i posat en pràctica i amb èxit un model matemàtic que el 1982 ja va difondre amb un llibre i xerrades. Cada dia llegeix El Punt Avui per internet.



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia