Un concert per al record

Fa molts tenps que es parla de la mercantilització de la música clàssica. El crític anglès Norman Lebrecht ja ens ho va advertir amb el polèmic llibre ¿Quién mató a la música clásica? És sota aquest prisma que hem d’entendre com la música clàssica tampoc s’escapi dels patrons de la selva que imposa el mercat neoliberal i, així, hem vist, en els darrers anys, nomenaments de directors joveníssims al capdavant d’importantíssimes formacions orquestrals de referència per motius que escapen l’estricta dimensió musical i tenen a veure amb ‘la novetat’. La moda. No em sembla que aquest sigui el cas del finès Klaus Mäkelä (Helsinki, 1996) que, amb vint-i-nou anys acabats de fer, ja és director de l’Oslo Philarmonic i de l’Orchestre de Paris, però que també ha estat designat com a futur titular de les prestigioses Concertgebouw d’Amsterdam i Simfònica de Chicago. Diumenge, i com a culminació d’una brillantíssima setmana de programació al Palau de la Música, vam tenir l’ocasió d’escoltar a la citada orquestra holandesa amb Mäkelä. Per començar, Subito con forza de la compositora sud-coreana Unsuk Chin (1961) que es pot entendre com una transformació creativa de l’obertura Coriolà, opus 62 de Beethoven. Li va seguir una inefable, transparent i poètica interpretació del celebèrrim Idil·li de Siegfried (1870) de Richard Wagner, composta com a penyora d’amor a la seva estimada Còsima Liszt. Va ser el primer moment de la vetllada on vam poder contactar amb aquella esfera d’inspiració que deixa sense paraules.

Però el plat fort, nova arribar fins a la segona part amb l’extraordinari poema simfònic Una vida d’heroi (1899) que Richard Strauss va voler dedicar, precisament, a la Concertgebouw i al seu mític director Willem Mengelberg, que va estar al capdavant d’aquesta institució entre els anys 1895 i 1945. Vuitanta anys després de la fi de la titularitat de Mengelberg, la composició de lloc és que un talentós i jove director finès al capdavant d’aquesta orquestra holandesa és capaç de deixar-nos bocabadats per una direcció on tot sembla fluir amb naturalitat i saviesa en saber transmetre bé allò que vol dels músics. Si bé és veritat que la versió va anar més pels terrenys de l’espectacularitat i brillantor sonora, augmentada per l’ús de trompetes americanes i no alemanyes, que per la reflexió i interioritat, això no va evitar que poguéssim escoltar una versió que tardarem anys a oblidar. I és que escoltar la Concertgebouw, per alguns crítics la millor orquestra del món, és una experiència sempre inoblidable. Com inoblidable és que hàgim pogut veure Mäkelä a Barcelona, en la seva joventut. Els anys, inevitablement, encara donaran a Mäkelä una dimensió de maduresa i profunditat més gran. Un concert per al record.