La barca del pianista tendre

El primer concert simfònic de 2025 d’Ibercamera va omplir l’Auditori de Girona amb un públic entusiasta i receptiu envers el programa, però potser més cap el protagonista: parlem del brillant pianista i director d’origen jueu-hongarès András Schiff, actualment amb ciutadania britànica, i habilitat a portar el títol ‘Sir’, que li va conferir la reina Elisabet II el 2014.

A part de la seva increïble trajectòria, amb diversos premis i una discografia amb incomptables títols, el magiar també és conegut per ser una veu molt crítica respecte a l’ascens de la extrema dreta a Europa, en particular al seu país natal, al qual rebutja terminantment regressar. Malgrat, també disposa d’un peculiar sentit d’humor: l’any 1999 va crear una orquestra de cambra anomenada Cappella Andrea Barca, onomàstica adoptada d’un fictici compositor del renaixement florentí, que es tracta en realitat del seu propi nom traduït a l’italià.

Va ser precisament amb aquesta formació que Schiff es va presentar a la Montsalvatge aquest diumenge 26 de gener, amb un programa farcit: l’integraven la Simfonia n. 103 de Haydn, intercalada per dos concerts per a piano i orquestra de Mozart, primer el 25 (en do major) i al final el 24 (en do menor). En realitat, no era d’estranyar que la barca viatgés al més pur Danubi dels clàssics, ja que el timoner és un especialista en el repertori centreeuropeu del segle XVIII.

Com a director, Schiff es va revelar astut, solvent i cavalleresc, tot i que desproveït de massa formalitat, ja que conduïa sense batuta ni tarima. La Capella, que incloïa una quarantena de músics, va prestar una solejada execució del pentagrama de Haydn, una de les seves darreres i més reeixides simfonies, en particular l’envolupant segon moviment, en el qual també va excel·lir el concertino austríac Erich Höbarth i el seu violí ornitològic.

Abans i després, amb els opus de Mozart, Schiff orientava la orquestra amb gestos triomfals i pletòrics sempre que la partitura li permetia. A estones, el veiem dirigir amb la mà esquerra enlairada, mentre la dreta seguia tocant el Steinway, possiblement com feia a la seva època el compositor salzburguès. El pianista va abordar i temperar el teclat amb ineludible tendresa, amb els seus arpegiats delicats i adamantins, privilegiant la llibertat mètrica en detriment del rigor matemàtic, perquè, naturalment així s’ho pot permetre.

Si en la primera part l’execució va lluir més polida i imperial, en la segona va resultar més emfàtica i levitant, espurnejant centelles de geni que van arrabassar l’assistència, que va agrair amb totes les reverències. Atenent a l’hora i a la veterania del concertista, molts dels presents hauran pensat que la vetllada havia arribat al fi, però Schiff es revelar incombustible, amb una propina de durada considerable: les Variacions en fa menor, Hob. XVII:6, també conegudes com Un picolo divertimento, una magistral seqüència per a piano solo, cuinada a foc lent i delitós, i que va concloure una nit maratoniana de quasi dues hores i mitja, testimoniant així la dimensió i estatura d’aquest músic veritablement singular.