“El gran tema són els nous catalans, però tots som migrants”

Veient com ha evolucionat el cinema català, la veritat és que em sento profundament satisfeta de l’esforç que va representar aixecar una Acadèmia de Cinema Català que pràcticament no existia i que fixava una imatge de marca per a un cine que estava molt supeditat al cine espanyol. Tenint la literatura catalana que tenim, la música, el teatre..., tenint tots els aspectes de la cultura catalana absolutament definits com una cultura pròpia, era molt estrany que al cinema no fos així. Quan vaig acceptar dirigir l’Acadèmia de Cinema, aquesta imatge de marca no estava gens consolidada. El cinema català encara estava en un estadi molt experimental, amb pel·lícules molt petites, amb una enorme desconfiança en si mateix, un complex molt gran. I a mi el que em va motivar moltíssim d’agafar la presidència de l’Acadèmia va ser dir: “Doncs a partir d’ara anirem forts!” Les ajudes que havien permès fer cinc pel·lícules com Pa negre van caure en picat i en aquell moment em vaig trobar que havíem de consolidar una imatge de marca. Per això els meus discursos a les gales eren sempre de demanar recursos com els que tenen totes les cinematografies europees.

Sí, quan vaig agafar l’Acadèmia va començar la crisi de TV3, la crisi econòmica, i sobretot no es va complir la llei de cine que s’havia aprovat al Parlament. La plenitud ha vingut després, i estic encantada, perquè és l’objectiu a assolir. Em van tocar uns anys de molta lluita, però mentre lluitàvem també vam crear d’una manera molt clara la marca del cine català. Amb Pa negre pensava que ja havia obert el camí, però em vaig trobar que no, que hi havia un barranc al davant. Una de les coses que també em va fer molta il·lusió és que durant el meu mandat vam poder entrar a l’Acadèmia de Cinema Europeu, que aplegava totes les cinematografies europees que tenen estat, excepte la nostra. Vam treballar molt també perquè se’ns entengués com una cinematografia potent i diferenciada, en un moment en què l’Acadèmia, amb el Wim Wenders de president, era molt sensible al fet que la diversitat europea és la cultura europea. Estic molt contenta de com l’Acadèmia ha deixat fixada la imatge de marca, ho estan fent amb continuïtat i molt bé, i el cine català comença a tenir veu pròpia. Tenia veu pròpia en l’experimental, però comença a tenir una cosa que tenen les cinematografies de tot el món, que és que les veu el públic i el públic les estima i coneix els seus actors, i a la perruqueria en parlen.

Sí, bé, les polèmiques de les gales són sempre tremendes. Jo el vaig trobar un discurs magnífic, el vaig felicitar, i li vaig encarregar inclús una feina, si vol. L’únic que em va semblar és que em sobrava la paraula venjança, perquè no és un tema de venjança. Més aviat al contrari, vist com ha anat i el que ell explicava. Però segurament hi ha una qüestió de matís. Va ser un discurs magnífic! Aquest país s’ha fet amb la migració, s’ha fet amb una col·laboració i amb una entesa per la banda dels que han acollit, entre els quals també hi havia obrers, perquè sempre sembla que només hi havia burgesia, per l’amor de Déu! A Santa Coloma hi havia molta gent que havia patit misèria, però una diferent de la que havien passat els que venien. I, en canvi, la immersió lingüística es va fer allà. Tot aquest procés que hi ha hagut de migracions, de barreja amb Catalunya, ha estat molt bo quan hi ha hagut un element de cohesió que és la llengua, la cultura, una manera diferent i oberta. A l’Ateneu Barcelonès s’estan fent cursos de català per a nouvinguts i només d’obrir la inscripció s’hi van matricular 150 persones. És veritat que des del govern s’hauria de fer molt més, no s’entén per què no s’ha vigilat més la immersió, no s’entén que hi hagi més demanda de classes de català que oferta, això es pot resoldre des del govern. Jo ho estic resolent amb les meves pel·lícules, amb les classes de català a l’Ateneu, amb el que tinc a les mans, que és el que hauríem de fer una mica tots. Hem de poder explicar el que som des de la diversitat. En fi, jo crec que el gran tema són els nous catalans, però tots som migrants, tots hem sigut migrants. Només cal recordar la fugida cap a Sud-amèrica dels catalans després de la guerra. Aquest país des del segle XIV rep migració per tirar endavant. Això des del punt de vista no només polític sinó artístic ens dona un camp d’una riquesa immensa per construir-nos com un país obert que sap gestionar la seva complexitat i que no la gestiona expulsant, sempre acollint i amb mitjans. Això és el repte que té ara el país i jo com a productora de cultura me’l plantejo i em fa molta il·lusió abordar-lo, perquè la cultura sempre surt del conflicte, els artistes sempre surten de les dificultats. Si Catalunya ha sigut creativa i ha fet tot el que ha fet és perquè ha hagut de bregar amb unes grandíssimes dificultats per ser país. Els Ateneus han estat els grans acollidors d’immigració; l’Edu Sola ho va dir, va parlar del grup d’esplai... Va ser un moment culminant de l’acte i al final el vaig anar a abraçar com una boja, emocionada. El discurs de l’Edu ha fet història, ho ha explicat molt bé. I, si no, mira el cas francès: a França els donen l’escola pública, tenen barris amb arbres... I per què no abracen la cultura francesa i s’hi enfronten? Perquè no hi ha espais on vincular la gent que ve amb la gent que hi ha. A Catalunya, com que el tema de la gent que arriba ve de molt lluny i no hem tingut estat, hem creat llocs permeables com els ateneus –no sé quants n’hi ha a Catalunya!–, els casals, els esplais, els grups de teatre... En els llocs on hi ha esport o castellers, la barreja és automàtica. Com a mínim poden veure on han arribat. I nosaltres podem veure qui són. El gran repte del món global, per a mi, serà salvar la diversitat cultural. A mi em fa molta il·lusió des de tots els fronts on treballo, estic molt activa.

Estic amb uns equips de gent fantàstics, els del Texas, els de Massa d’Or [la productora], els de l’Ateneu... A més, encara soc presidenta de l’associació de productors de la Mediterrània, on hi ha algerians, marroquins, tunisians, egipcis, libanesos, turcs... Sobretot hi ha dones productores. Això és la meva vida i em sembla que té molt sentit seguir batallant com una lleona pel que convingui. No sola, eh? Jo no he fet res sola. Crec que he estat bona triant els equips molt bé: gent que treballi molt i que cregui en el mateix. I ara que soc més gran m’adono que els equips ja van sols.

Una pel·lícula que parla de la nova migració a partir d’un llibre de Najat El Hachmi, aquesta dona del Rif, marroquina, que escriu en català i fa unes novel·les extraordinàries i uns al·legats fantàstics de l’islamisme laic. Amb la mateixa idea, que a mi sempre m’ha atret molt, de la barreja de la immigració, i sent positiu en lloc de queixar-se tant.

Es tracta de Mare de llet i mel [Edicions 62, 2017]. La fem amb el Marroc, la rodarem al Rif en amazic, la llengua dels àrabs del nord d’Àfrica, els berbers, i en català. És un tema apassionant, que ens crema a les mans. Jo en això soc molt positiva, ara ho explicarem en una pel·lícula. Soc una gran fan de la Najat, i és una novel·la preciosa que parla d’un tema d’absoluta actualitat, que és com algú que ve del sud, sense res, es troba amb la nostra cultura. Parla de com brega amb el xoc de les cultures. És un projecte que em fa moltíssima il·lusió. M’ha costat molt d’aixecar-lo. Finalment, ja tinc el Ministeri de Cultura, la Generalitat, TV3, Televisió Espanyola, coproducció marroquina i francesa. No vull fer pel·lícules amb poc pressupost. I això no vol dir que una pel·lícula amb poc pressupost no sigui molt bona. Quan he hagut de fer documentals polítics, els he fet així. Però la meva obsessió és demostrar que es poden fer pel·lícules amb uns estàndards europeus, en català i amb una normalitat. I aquesta vegada, a sobre, és català i llengua amaziga, és la llengua dels nòmades.

A mi em va venir a buscar el Jordi Casassas dient-me que l’Ateneu estava en fallida, que estava molt malament perquè havia passat la covid. Jo acabava de deixar l’Acadèmia. De l’Ateneu n’havia sigut sòcia ja als 16 anys, perquè jo vivia al barri i anava a estudiar allà. Li tenia un gran afecte. M’ho va demanar, per favor, que si soc tan lluitadora... Vaig dir que sí i em vaig trobar un Ateneu que era un desastre. Però no era només un desastre per la covid: hi havia un deute acumulat de 900.000 euros, s’havien perdut 700 socis amb la pandèmia... Em vaig espantar molt, perquè hi havia també molts problemes físics a l’edifici, i vaig agafar una junta de professionals en el línia del catalanisme que sempre ha tingut l’Ateneu: l’Elisabet Cirici, que ha fet totes les obres posteriors; el Ricard Faura, que ho ha virtualitzat tot i l’ha posat al segle XXI; la Rosa Maria Malet, que ha recollit tota la part artística que estava dispersa; la Lluïsa Julià, que ha organitzat tota la programació cultural; el Daniel Faura, que era president dels auditors de comptes... I sobretot el que vaig posar és tres joves.

Quan vaig entrar i vaig veure la mitjana d’edat i la poca gent que hi havia, encara dormint les migdiades allà, vaig pensar... Ostres! Han estat quatre anys fantàstics! Els joves han entrat en tromba a l’Ateneu, n’han entrat 400, han creat al Cafè Continental, una tertúlia que ja ha guanyat el premi dels ateneus, on es debat constantment temes històrics, polítics, artístics... Un dels reptes que jo em vaig proposar és que hi havia d’haver joves a l’Ateneu i es va complir. Vaig trobar unes coses que no m’esperava: l’Ateneu tenia uns problemes a l’edifici molt greus, podia cremar com una bresca, les mesures antiincendis no s’havien revisat mai. Vam demanar ajudes i subvencions per salvar l’edifici, gràcies a l’Elisabet Cirici i a l’equip, com sempre. I sobretot hem fet que no sigui deficitari i hem eixugat el deute, dels 800.000 només en queden 200.000 per pagar, i amb un pla per pagar-los. S’ha fet la feina amb un equip boníssim, i ha estat complicat. Quan tu entres en un lloc amb tots aquests problemes i prens decisions, hi ha gent a qui no li agraden. Però si les decisions han servit per salvar l’Ateneu, estic encantada de la vida. Per exemple, al restaurant se servien 20 menús i ara se’n serveixen 130. S’hi han fet 600 actes aquest últim any, té un potencial enorme.

El que jo no entenc és que ara al març hi ha eleccions i diu que es vol presentar el mateix que em va deixar l’Ateneu, el Jordi Casassas, que és una persona estupenda i un gran professor, però l’Ateneu requereix gestió. No pot ser que les persones que van deixar l’Ateneu com el van deixar el tornin a deixar igual. Jo tenia moltes ganes de fer pel·lícules, però em presento. Els del cine estem molt acostumats a la gestió, hem de gestionar pressupostos alts en un període molt curt de temps, amb molts equips. Jo he aplicat una mica aquesta lògica: teníem molt poc temps, com a les pel·lícules, però hem deixat resolta l’excel·lència de la programació cultural, que no caigui l’edifici, el rejoveniment, la barreja intergeneracional i l’obertura i la qualitat dels actes... Tot això ho hem fet en quatre anys, ho ha fet un equip extraordinari. Jo insisteixo en la idea de l’equip, que l’he liderat jo, però s’ha fet una feina extraordinària. I, és clar, tothom diu que em presenti. Sobretot els joves i els treballadors. Com treballa la gent en aquest país! S’entusiasma per una idea i es llança a fer-la. Jo encara ara penso que queden moltes coses per fer, en lloc de tanta queixa!

L’Espai Texas jo ara no el porto directament, el porta el meu fill, i ho fa molt bé. Em van venir a buscar per recuperar el Texas perquè era l’únic cinema al món que ho feia tot en català. Havia tancat, tot i anar molt bé. Jo no ho volia, però el meu fill [Joan Teixidor] em va dir que faria ell un pla de negoci. Quan vam fer números i vaig veure el que havíem de pagar del lloguer li vaig dir a l’Anna Rosa Cisquella, amb qui havíem fet teatre des de molt joves i som molt amigues, que convertiríem dues sales en un teatre, mantindríem dues sales de cine i sobretot faríem un bar i crearíem un espai multicultural. Havia llegit ja que a París i a Berlín, després de la pandèmia, hi havia el desig de la gent de consumir cultura i de trobar-se físicament. Per exemple, el bar del Texas és un lloc de trobada fantàstic. S’hi troben els actors de teatre amb els que venen de veure cine... El Joan ho ha fet amb un equip fantàstic. L’Anna Rosa des del teatre i jo des del cine, fem broma i diem que som les mares abadesses, que hi anem i que hi fem els sopars de Nadal i opinem, però ho porta un equip de gent molt jove i estupenda. O sigui, és això que dic de crear equips que entenguin la idea i que la tirin endavant.

Aquesta mania que el català és un problema... Evidentment, el català ens l’ha convertit en un problema un Estat espanyol que no ha entès mai la diversitat cultural de la Península, i això ens ha fet anar molt malament. Però a la pràctica... Mira Mar i cel, per Déu! Té totes les entrades venudes fins al juliol i es va estrenar al setembre. Jo hi vaig portar uns amics suïssos aquest cap de setmana, la vaig tornar a veure, i hi havia tota la sala dempeus aplaudint i cantant les cançons. I, en canvi, es va dient que els grans musicals en català no tenen prou públic i que s’han de portar de Madrid.