“Com si fos un amic malalt, has d’estar al costat del manuscrit permanentment”

No m’he agafat gaire a la branca llatinoamericana de la literatura, però sí, Sant Boi és el meu paisatge, el meu escenari emocional, sentimental, traumàtic i eufòric. Diuen que si hi sobrevius a la infància i la joventut, tens material per a una carrera literària sencera, i això és el que m’ha passat. És on tinc els temes i on torno sempre.

Com a lector i com a autor, m’esgarrifen els llibres, fins i tot d’escriptors que m’agraden com Alan Sillitoe, que estan ambientats en espais sense nom. Vull històries en un escenari concret i físic. No parteixo d’un tema, munto un espai físic real, els meus personatges comencen a actuar-hi, desenvolupen una personalitat, un bagatge, i llavors apareix l’acció, la trama, el tema. I l’escenari sempre és l’extraradi del Baix Llobregat.

No em serveix de res. Em fan pensar en el meu fill petit, que, quan no sabia caminar prou, s’agafava als seus pantalons per tenir una falsa sensació de seguretat. Si faig alguna mena de guió és per creure’m que allà està a punt de passar alguna cosa. Quan apareix el subconscient, però, i les eines de l’ofici actuen, el guió desapareix.

No. Sempre tinc la tendència de deixar-me dur cap a l’ambient de la novel·la anterior, en el meu cas Revancha, i volia fer una obra criminal, proletària i del Baix Llobregat. Hi apareixia una mena de sicari amb alopècia i una afecció de plorera constant, que va anar creixent. I em vaig adonar de dues coses, que buscar els orígens del personatge era més agradable i molt més divertit d’escriure que el que estava fent, i que tenia potencial.

Sí, vaig abandonar aquell projecte i vaig partir de zero amb aquest personatge. No sabia què passaria ni tenia una tesi prèvia, estava treballant sobre els fonaments d’un personatge a qui li han passat una sèrie de coses relacionades amb el sexe, en aquella etapa que es deia “del canvi”, durant l’adolescència.

Per això vaig triar la cita de Sagarra: “L’adolescent riu i salta i balla, però ningú no vol veure la tristesa sexual de l’adolescent.” No es veuen ni la tristesa, ni la frustració, ni la sordidesa, ni la desinformació..., els primers fracassos, els primers cops en què som rebutjats i ningú t’explica què pots fer.

Sí, totes les meves novel·les, i Dick no n’és una excepció, tenen una arrel molt trista. Però aleshores activo una sèrie de trucs i faig servir una sèrie d’eines per fer que aquesta tristesa sigui digerible per al lector.

De la meva cultura obrera. L’infortuni s’explicava de manera aparentment intranscendent, lleugera i còmica perquè, transformat en anècdota, semblava que feia menys mal. Tota tragèdia, tota pena, s’explicava refinant l’oratòria perquè allò fes gràcia, encara que la nit anterior t’hagués fet plorar. I això, molt més que els llibres que he llegit, és l’origen del perquè explico la pena amb humor.

Per mi, la majoria de les seves accions es poden emmarcar en la quotidianitat de quan jo vaig viure els anys vuitanta. Tota literatura penso que té un component d’exageració, perquè impacti. Però Dick no és extravagant i fantasiosa, només he exagerat alguns detalls.

La relació amb els pares no té a veure amb la violència verbal i fins i tot física d’una família de classe obrera o pobra, sinó amb l’abandonament de la classe mitjana, barrejada amb el patetisme de les aspiracions socials no assolides. A més, el personatge més negatiu, més que el tiet fatxa i abusador, sens dubte és el pare del Franki...

Potser sí, perquè volia explicar la banalitat, la superficialitat i puerilitat sense condescendència. La mare, en ser bella, no s’ha esforçat i, a més, està castrada per un marit ranci que la ignora. Mai va voler ser mare, ho va ser per convencions socials. I, tot plegat, aboca el fill a una absoluta confusió...

Tothom té a la seva vida la figura del repetidor, amb barba frondosa quan tu encara no tens ni un pèl, que va molt més ràpid en tot i t’ensenya coses, i altres se les inventa.

Quan vull mostrar algú que visqui amb un secret d’orientació sexual i fer una caricatura de masculinitat, de virilitat, sempre em surt algú de l’espectre de l’extrema dreta, un nazi. Perquè en ells el contrast és molt més marcat.

A l’extraradi o en zones rurals sempre hi ha algú que coneix algú que ha practicat sexe amb animals... En el cas de la Perla, em servia per mostrar l’estima esbiaixada del pare, que adora la gossa i menysté el fill.

En les primeres versions jo veia que el Franki anava encaminat a unes reaccions criminals relacionades amb el pare, com a fase prèvia a una carrera com a delinqüent. I això es va anar atenuant i al final es va perdre, perquè no responia a la meva intenció de versemblança.

És un llibre antieròtic. No descarto que a algú li pugui resultar excitant, però jo volia que fos un llibre en què el sexe fos patètic, ridícul, sòrdid, però convencional. A les pel·lícules pornogràfiques d’abans, les escenes en què no hi havia sexe eren hilarants! Jugo amb la pornografia en el text, però no és un llibre en absolut pornogràfic.

Hi ha una candidesa en el porno dels vuitanta, sumada a una dificultat d’accés en què havies de superar una mena de proves. No vull idealitzar l’època, que era fastigosa. Ara la consciència general és més progressista i s’ha millorat, en aquest aspecte, en moltes coses. Tret d’una: rere un fals precepte de llibertat en què tot ha de ser lliure i gratuït, que la pornografia sigui d’accés lliure em sembla delirant. Sobretot quan nens ben petits hi poden accedir...

Soc novel·lista i m’invento històries i personatges, no soc ni vull ser un comentarista social, però deixa’m dir que d’aquí a cent anys algú s’esgarrifarà per com podia ser que això no estigués regulat. I ho dic en sentit humà i no reaccionari. Cada cosa té el seu moment i als set anys no toca veure un gang bang a l’ordinador de casa.

Vaig entendre que el protagonista s’havia d’expressar d’una manera diferent. I el repte era que aquesta manera de parlar hiperbòlica i afectada del Franki fos una manera lúdica d’explicar la seva afectació vital de manera paròdica i divertida. Tota la feina tècnica al voltant d’això implicava que havia de fer que un llenguatge arcaic i científic no fos ranci. Que fos anacrònic, jugant amb el registre antic i el modern. Detesto els exercicis d’estil com a idea, però m’interessa com el llenguatge pot enriquir els personatges i l’acció. El repte era com fer que un llenguatge recargolat el lector el llegeixi de manera àgil. I va ser una feinada per ajustar els límits acceptables per al lector.

Els símils, les analogies, són un atribut tècnic que molt ràpidament pot convertir-se en un defecte d’autor. M’encanten, sí, però en vaig treure molts per mantenir un equilibri sa.

Els autors hem d’aconseguir que els personatges siguin creïbles. Una novel·la no ha de ser un abocador d’opinions i tesis psicològiques. Si fas un personatge viu i versemblant, la gent l’entendrà, encara que sigui negatiu. Saps d’on ve, per què fa el que fa, com és. Potser no el convidaries al teu casament, però l’entens, te’l creus.

No, ni dea. No sé com acabarà, l’obra. Em cal anar-la escrivint, per saber-ho. Escrius tu, però t’ho dicta el subconscient, que s’avança al que la teva ment conscient encara no veu.

Soc catalanoparlant al cent per cent. Em dic Francesc d’Assís Amat Romeu [riu]. Que escrigui en castellà s’explica per una conjuntura d’època, social i cultural. Quan vaig començar a llegir autors anglosaxons, en un moment de formació, les traduccions només solien existir en castellà. El mateix passava amb les revistes: les dedicades a la música eren en castellà. L’altre factor és el llenguatge d’argot, social, pura oralitat de carrer. El 80 o 90 per cent dels meus amics eren la primera generació nascuda a Catalunya fills d’immigrants. Ja era època d’immersió, però encara no prou assolida i la majoria parlaven en castellà. Els insults, les marranades, l’oralitat de bar, la vaig aprendre en castellà, bàsicament. No ho celebro, però revertir tot això seria començar de zero i perdre un estil que m’ha costat trenta anys aconseguir.

Potser sí, ho vull tornar a provar. Se’m fa gairebé immoral no aprofitar l’altra de les meves llengües, de fet, la principal, que és el català. El que sí que ha crescut en els meus llibres és la presència de catalanades a dojo. Per mi, ginesta és ginesta i no retama i ho poso en català i sense cursiva, perquè semblaria un experiment o que demanés permís o que és dialectal quan, per mi, és el més natural. I no em fa por crear neologismes, quan cal.

Concebo la meva vida no com la d’algú que fa feines variades sinó com la d’algú que de vegades fa feines per aconseguir diners i poder pagar temporades dedicades a escriure. Quan acabo els estalvis que tenia per escriure, haig de fer feines de manutenció, mirant que m’agradin o, com a mínim, que no em deprimeixin gaire.

Sí, per poder-me aïllar, immergir i ser regular escrivint, que per mi és imprescindible per fer bona prosa. No es pot escriure a estonetes. Com si fos un amic malalt, has d’estar al costat del manuscrit de manera permanent i concentrat.