Una recerca computacional mostra els secrets de Pau Casals

Els secrets que van convertir Pau Casals (1876–1973) en un dels millors violoncel·listes de tots els temps s’han intentat desentranyar en una recerca de l’Institut Complutense de Ciències Musicals sobre més de cent enregistraments del mestre amb la intenció de traslladar les troballes acadèmiques a la pràctica interpretativa actual, informa Efe.

Sota la direcció de la musicòloga i violoncel·lista Ana Llorens s’ha procedit a la digitalització completa de la discografia de Pau Casals per a l’anàlisi computacional d’aquests enregistraments que abasten des de les seves primeres interpretacions en la dècada del 1910 fins als seus concerts com a director d’orquestra, durant les dècades dels 60 i 70.

Amb la col·laboració de destacats violoncel·listes i músics de cambra, el projecte culminarà en una sèrie de concerts on es recrearà el so de Casals a partir de les dades obtingudes en la recerca, que tindran lloc els propers dies 22 a 24 de maig al Museu Pau Casals, al Vendrell, en la que va ser la residència oficial del músic durant la seva última etapa a Catalunya.

El projecte ha comparat les diferents edicions i remasteritzacions dels seus enregistraments per comprendre com han influït els avanços tecnològics en la transmissió i percepció del seu so, mentre que l’anàlisi del so està sent complementat amb els registres escrits que han arribat a través d’aquells que el van escoltar en vida, i de les escasses referències musicals en la ingent correspondència de Casals.

Però no es tracta d’analitzar el seu estil per poder copiar-lo, ha explicat Llorens, recent guanyadora del premi a la recerca Julián Marías a menors de 40 anys per les seves aportacions a la musicologia computacional, sinó d’intentar integrar de manera coherent el seu pensament a l’hora d’interpretar.

“Imitar és fàcil, podem visualitzar l’ona sonora, i fins i tot la Intel·ligència Artificial podria aconseguir-ho. El difícil és arribar a reconstruir el pensament que impulsa aquest resultat sonor per tractar d’experimentar-lo en l’instrument actual. Fer números no serveix de res si no s’intenta entendre el músic”, ha afegit.

De l’anàlisi dels enregistraments de Casals, la musicòloga ha destacat la importància que li donava al tempo. “Donar-li a les coses el temps necessari perquè sonin, no anar ràpid per anar ràpid. Veiem ara una tendència al virtuosisme que ell podria haver mostrat, però preferia que les notes sonessin i explicar les coses bé, treure-li el suc necessari als canvis en el llenguatge harmònic.”

A més, posa l’accent en el “respecte absolut” del mestre pel que estava escrit en la partitura, i dins d’això, en com feia ús de la seva llibertat per estirar les coses però sempre amb un sentit molt clar de la proporció. “Si s’estirava, calia retornar-ho”, és a dir, el rubato en termes tècnics, ha afegit Llorens.

Aquests i d’altres aspectes clau de la seva interpretació, com la dinàmica i l’afinació, han estat trets de la interpretació de compositors entre els quals hi ha J.S. Bach –Casals era mundialment reconegut per la seva magistral interpretació de les seves Suites per a violoncel sol–, Beethoven, Brahms, Mendelssohn, Schumann i Mozart.