Prudenci Bertrana a la gran ciutat

Prudenci Bertrana, l’aspriu i ensalvatgit Bertrana que imaginem amb l’escopeta penjada al muscle, una llebre degollada al sarró i la mirada fosca d’un assaltador de camins, va ser un perfecte home de ciutat, molt a pesar seu. El seu vincle amb Girona està fora de tot dubte, però la Girona de principis del segle XX era, ben mirat, una ciutat petita o un poble sobredimensionat. Si no hagués estat per la Catedral, les visites de Santiago Rusiñol i la necessitat de guanyar-se el pa pintant albats, podria haver-hi viscut perfectament amagat enmig de les hortes que vorejaven el Ter. En canvi, la seva relació amb Barcelona, que sol reduir-se, en l’imaginari sobre l’escriptor, a una mena de fase decadent i terminal, va ser igual de prolongada i potser més intensa i tot. Com que enmig de la gran metròpoli difícilment podia agafar l’escopeta de caça, va aprofitar per potenciar el personatge del desarrelat, l’esquiu, el vagabund obligat a bregar amb un ambient hostil, encara que fos perquè no hi havia floretes margeneres. La construcció de l’artista agreujat, sol contra el món i les adversitats, va ser tan aconseguida, que s’hi va acabar assemblant, i ni els seus propis contemporanis sabien veure’l ja sinó com un inadaptat, mig salvatge, mig senyor rural, “amb les ungles brutes, l’orella peluda i els pantalons acordionats i esfotrassats”, com el va retratar amb una mica de mala llet Josep Pla.

Desastrat o no, el cas és que Prudenci Bertrana va passar mitja vida a Barcelona, des de 1912, arran del consell de guerra que l’havia empès a fugir de Girona, fins a la seva mort quasi clandestina el 1940, amb el franquisme massa ocupat a ajusticiar els enemics de la pàtria, i no hi ha cap placa de memòria que ho recordi, tampoc a les dues cases on va residir amb la seva família: a la plaça del Rei, on va veure morir dos dels seus fills, i al número 4 del carrer Roger de Llúria, a tocar d’Urquinaona. Ho adverteix Maria Nunes en la presentació de la nova guia literària que acaba d’editar la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada i Carles Fages de Climent, dedicada als escenaris de Prudenci Bertrana a Barcelona. Tant de temps, tant de patiment i tantes pàgines escrites en aquesta ciutat a la qual, com a mínim, deuria la nostàlgia de Girona, i tan poca empremta oficial.

La ruta proposada, que s’atura en una trentena d’espais barcelonins rellevants en la vida de Bertrana, des del pas primerenc per la Llotja, on va estudiar belles arts tot i la reticència paterna, fins a la llibreria Catalònia, on va rebre l’homenatge per l’obtenció del premi Crexells de 1931 per L’hereu, o el cementiri de les Corts, on va ser enterrat potser de la manera que ell volia, salvatgement sol, permet reconstruir un itinerari vital que, d’acord amb Maria Nunes, “es mou a cavall entre la realitat biogràfica i la ficció”, i a vegades, “l’autoficció”, considerant que la font més fiable ha estat sovint la seva trilogia autobiogràfica, és a dir, la seva pròpia construcció literària com a autor predestinat al fracàs. I això que no li van faltar reconeixements ni col·laboracions en les principals publicacions de l’època, encara que sovint per un sou miserable, com a L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, totes dues dirigides per l’editor Antoni López i amb seu a la Llibreria Espanyola de la Rambla, ni bones amistats a pesar del seu caràcter esquerp, com les que es reunien cada setmana a la rebotiga de l’antiga Casa Clapés, al número 14 del carrer Ferran, en aquella Penya Vilaró que també freqüentaven Ignasi Iglésias, Pere Aldavert, Plàcid Vidal, Ventura Gasol i, a vegades, Caterina Albert. La seva va ser la Barcelona antiga, la dels teatres on somiava triomfar pitarrescament, les redaccions dels vells diaris amb olor de tinta i tabac, el barri xino de les males hores, i les fondes barates com la de Cal Beco del Racó, entre la plaça Nova i el carrer dels Capellans, a on solia convidar-lo Claudi Ametlla, apiadat de la seva magra estampa, i a la qual, segons la filla, Aurora Bertrana, es devia la introducció dels canelons a la dieta del país. Però potser on encara se sentia reviure era pujant fins a Montjuïc, el d’abans de l’Exposició Universal, on podia encantar-se davant l’espectacle d’un cargol, una llagosta o un lletsó florit i creure’s ben bé que, efectivament, no era un home de ciutat.