L’adaptació de les novel·les i la gana dels autors

El teatre català del segle XXI s’escriu, es publica i es troba a les llibreries. Aquest és el repte de l’Institut del Teatre i de Comanegra. Per això, dilluns celebraven que el volum Dramatúrgia catalana breu Entreacte(s) hagués reunit un grapat dels autors de la darrera vintena d’anys. La pandèmia els va fer veure que era imprescindible reunir-se com a col·lectiu i crear una associació que els aplegués. Tot i que pràcticament ningú no viu de l’escriptura teatral la situació d’aturada de la pandèmia va reduir a zero els ingressos de drets d’autor. Amb el confinament, a més, van tenir temps d’organitzar-se. Dimarts vinent presentaran un manual de bones pràctiques que han desenvolupat en companyia d’altres dramaturgs de les Balears, el País Valencià i l’Estat espanyol. Confien que la pedagogia permeti millorar una situació excessivament precària. Marta Buchaca ho explicita ben clar. Després de tot el treball d’anys per aixecar el seu primer treball només va guanyar 900 euros.Mentre estudiava ningú li va dir que no podria veure només d’aquest ofici, es queixa. Per a Helena Tornero, una dramaturga escriu sovint en pijama i sense temps a treure la rentadora de la màquina perquè no té prou hores a complir els terminis i reescriure el text tant com voldria. Per a Josep Maria Miró, tot i que ara hi hagi alguns avançaments en concepte de redacció, continua sent una misèria amb relació a les hores que s’hi dediquen i és ben estrany que algú reposi una obra (ara s’està a punt de reestrenar el seu El principi d’Arquimedes al Texas, 15 anys després de l’estrena) d’autors de casa, mentre que és una pràctica habitual a França. També admet que el teatre públic té massa feina perquè falten sales si es compara amb les cartelleres de Madrid o de França.

La trobada a la llibreria Ona (amb un públic nodrit amb intèrprets com Carme Sansa, Àlex Casanovas o Oriol Genís, i un grapat de periodistes) feia evident que hi ha un descuit immens del teatre públic cap a l’autoria contemporània. Abans de col·locar un text original, s’opta per adaptacions de gran novel·les (sovint, les elaboren els mateixos dramaturgs amb la connivència de la direcció). Admeten que són fruit de la fornada del T6 que va impulsar Domènec Reixach i que Sergi Belbel mantindria en la seva direcció artística al TNC. Les retallades de la crisi el van ofegar i ja mai més s’ha tornat a plantejar. Avui, és el teatre privat el que millor cura la dramatúrgia contemporània catalana. I ho fa perquè ha comprovat que té una bona resposta de públic: interessa el seu treball també fora de Catalunya, internacionalment. Ara, l’autoria escriu obres de repartiment curt per ser amortitzable. Si Josep Maria Benet i Jornet va haver de combatre als anys setanta amb la moda de la creació col·lectiva, que menystenia l’escriptura prèvia individual, ara és el teatre públic el que se’n desdiu. O que ho limita a unes engrunes. No hi ha plataformes per descobrir nous autors. Falten sales valentes com la Sala Beckett, remataven Anna Maria Ricart declara que s’estrena molt cops perquè hi ha una necessitat vital de fer-ho i perquè confien a fer el salt a un teatre amb millors condicions (“la cultura s’aturaria si els que treballen per amor a l’art deixessin de fer-ho”, sentencia). Falten espais per al teatre de text com la Sala Beckett.

Queralt Riera és de les que escriu només per a interès literari. No pensa en com es muntarà el seu text fins que no s’hi enfronta com a directora. David Plana convida que tothom llegeixi teatre, com qui fa novel·la: et permet imaginar l’escena sense sortir de casa i estalviar el cangur de quan se surt al teatre. Els textos breus, sovint provatures, queden sovint en el calaix. Però Marc Rosich confessa que algunes rèpliques dels seus primers textos (al taller que impartia David Plana i que ell compartia amb Cristina Clemente de companya) els va colar en el seu debut: Surabaya. La bona notícia de la vetllada és que Entreacte continuarà encarregant textos a noves firmes (i a altres pendents com Clàudia Cedó o Joan Yago). I que alguns d’aquests textos es podran rellegir a l’Obrador d’estiu de la Beckett o en alguna sessió del Terrats en Cultura. Lara Díez Quintanilla va aprofitar aquest text breu per escriure Mary. Fa poc el text va néixer a la Flyhard. Dilluns, la que naixia era la seva criatura. Secretsmeravellosos de la vida.