Miquel Abras reivindica els seus orígens amb el disc ‘1977’

Elvis Presley va morir el 16 d’agost del 1977 i Miquel Abras va néixer dos dies després, el 18 d’agost. El 1977 va ser l’any de l’explosió mundial del punk, però paral·lelament a la Bisbal d’Empordà va néixer aquell any tota una generació de músics, amb Miquel Abras, Jaume Pla (Mazoni) i Carles Sanjosé (Sanjosex) al capdavant, que estava cridada a fer història en el panorama musical català del segle XXI. Només una dada, abans de continuar: entre Abras, Pla i Sanjosé han publicat una trentena de discos en els últims vint anys i escaig. Poca broma.

De fet, Miquel Abras acaba de publicar aquesta setmana el seu desè disc d’estudi –el tretzè, comptant directes i el disc commemoratiu 20 anys fent camí (2022)–, que es titula justament 1977. “Tinc la sensació d’haver tornat als meus orígens amb aquest disc i per això l’he titulat amb l’any del meu naixement, la llavor de tot plegat”, explica Abras, que després de celebrar el seu 20è aniversari com a solista i d’haver estat dos anys i mig sense fer concerts amb les seves pròpies cançons –sí fent versions amb The Best Of– obre ara una nova etapa amb aquest 1977, publicat com els seus cinc discos anteriors per U98 Music.

“Aquest és un disc més meu que mai: preproduït a casa amb l’ordinador, assajat al local de Toni Molina amb la banda, i finalment gravat a l’estudi Soundclub de Salt amb Lluís Costa (“Un punt clau en aquest disc”), que ha participat també com a guitarrista i productor. És el mateix procés que seguia quan vaig començar a gravar discos i ara el reivindico, perquè s’està perdent molt el fet de fer música al local d’assaig”, explica Abras. La gravació s’ha realitzat en diverses etapes al llarg de cinc mesos i amb uns quants músics que anaven passant per l’estudi perquè, com diu el cantant, “tenia ganes de compartir aquesta música amb altra gent”. Entre els músics que hi han participat no podien faltar Toni Molina (bateria) i Carlus Ramió (baix), vells amics i col·laboradors de Miquel Abras, que també van néixer el 1977 (“Anàvem junts a la guarderia”), als quals es van sumar els teclats de Xeco de Paula i Pau Vilaró, les guitarres de Costa, la trompeta i els arranjaments de vent de Pep Bosch, el saxo de Jordi Paulí i quatre coristes d’excepció que donen “un color diferent”: Mandie Rules, Sandra Fern, Tona Gafarot i Nuri Thunder. Sempre que sigui possible, les quatre coristes acompanyaran Abras en els seus concerts més destacats, com ara el que oferirà el 5 d’abril al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Strenes . També s’ha incorporat Lluís Costa (guitarra i teclats) a la seva banda en directe, en què Salva Pérez s’encarrega de la trompeta. En total, deu músics en escena.

1977 és un disc amb moments molt potents com ara l’obertura amb Bomba de fum, una explosió de rock-funk “molt Lenny Kravitz”, produïda per Oto Beats, que Abras presenta com “la cançó que estat intentant fer tota la vida”. També hi ha moments molt personals, gairebé íntims, com ara Filla del mar, una cançó dedicada a la seva filla Ona, o l’excel·lent The Cure i tu, un homenatge al seu gran amic i mentor musical Manuel Jiménez, ‘Xime’ –“Ell ens va descobrir molts grups quan érem joves”–, que va morir el 2021, per la Covid. “Ell era un gran fan de The Cure i cantava molt bé les seves cançons. Quan estava en coma, va sonar a la ràdio Close to me, la cançó dels Cure que ell cantava amb nosaltres a les actuacions de The Best Of”.