Després de treballar en diverses feines, inclús en una escola com la que filma a La tutoria, ha acabat dirigint cinema. Diu que és difícil saber si ha pesat més l’ambient o la genètica, a l’hora de dedicar-se a aquesta professió. D’alguna manera hi deu influir tenir uns avis anomenats Ingmar Bergman i Liv Ullmann. El cas és que Halfdan Ullmann Tøndel (Oslo, 1990) té prou talent per haver guanyat la Càmera d’Or de Canes amb la seva opera prima. El tema que aborda és espinós: una reunió de la tutora, la cap d’estudis i el director d’una escola amb els pares d’un nen que presumptament ha estat víctima d’abusos i la mare del suposat abusador. Tenen només sis anys i no queda clar si s’ha traspassat la fina frontera entre el joc i l’abús sexual. El film va competir a la Seminci de Valladolid i hi vam poder entrevistar el director.
No mostra els nens ni el presumpte abús. Per què?
Per a mi era molt més interessant no mostrar-los perquè el públic faci servir la seva imaginació i fantasia, i perquè ho faci a partir dels seus prejudicis. Un dels plantejaments de la pel·lícula és que el públic només veu els nens a través dels pares, com si fossin un mirall, no directament.
Els pares gairebé sempre donem la raó als nostres fills. Aquesta és l’arrel del conflicte al film?
Sí. Jo també soc el pare i he treballat en una escola, així que estic als dos bàndols. I llavors jo sé que defensaré el meu fill. I és molt interessant i una mica pertorbador saber que defensaràs el teu fill faci el que faci, com a la pel·lícula de Polanski [La llavor del diable], que fins i tot els defensem encara que sigui el diable.
Hi ha alguns temes molt difícils de parlar-ne amb els nens, com el de l’abús sexual. Per què?
Perquè el sexe és una cosa molt gran a la nostra societat, també per als nens. Per això és una mica difícil. Explorar està considerat com una manera natural de créixer per als nens. Segurament és un problema creat per la societat, pels adults i no pas pels nens.
Pensa que la frontera entre el joc i l’abús és molt difusa?
És molt difícil, i aquest és un dels temes fonamentals de la pel·lícula. Hi ha una línia molt delicada, molt fina, entre l’abús i el joc. El que passa entre aquests dos nens pot ser una cosa molt innocent o una cosa molt i molt seriosa. I m’agrada treballar amb un tema tan petit que pot tenir unes conseqüències tan grans.
En aquesta reunió entre els pares i l’equip de l’escola, ningú sap exactament la veritat i ningú no controla la situació.
Quan ho escrivia sentia que estava escrit en part d’una manera satírica. Anava en cercles, no hi havia nous temes, ni accions noves. Les acusacions anaven pujant de to. És exactament el mateix que veiem a El procés, de Kafka, que va en cercle. Ningú sap de què va l’acusació, però al final les conseqüències van creixent i creixent.
Molta tensió de la pel·lícula ve de la dosificació de la informació.
Volia deixar anar petites píndoles d’informació al llarg de la pel·lícula. He estat analitzant la pel·lícula Dotze homes sense pietat durant molt de temps, com van dosificant la informació.
Després d’una part molt realista, comença a introduir escenes musicals, oníriques... Per què?
No penso en els gèneres, per mi el que he fet és una manera natural d’explicar la història. Volia començar de manera realista, però com que les acusacions començaven a augmentar i apareixien molts elements nous, hi havia molta confusió, aleshores, gradualment, Elizabeth [la protagonista, interpretada per Renate Reinsve] i els altres comencen a perdre el sentit de la realitat i del temps. I això és el que passa quan tens malsons i quan somies. Volia convertir-ho en un malson, literalment.
El paper de Renate Reinsve és molt difícil: una actriu interpretant una actriu que és acusada d’actuar. Va ser la seva primera opció?
Sí, he escrit el paper per a ella. Vaig començar a escriure el guió el 2017. Estava segur que l’aconseguiria.
El fet de ser net d’Ingmar Bergman i Liv Ullmann suposa alguna mena de pressió extra al fet de rodar una ‘opera prima’?
No em suposa cap pressió quan estic fent la pel·lícula, perquè no hi penso. Tinc moltíssima adrenalina quan faig pel·lícules, moltíssima vitalitat, i estic molt inspirat, m’encanta fer pel·lícules. Aleshores no hi penso. Només hi penso quan faig entrevistes i llavors em pregunten això. N’estic molt, molt orgullós, de la meva família. Hi ha un pla a la pel·lícula que és una referència al meu avi. Està agafat d’una de les seves pel·lícules. Però és l’única cosa que he agafat d’ell.
Creu que el seu talent i el fet que hagi acabat dirigint cinema tenen més a veure amb l’ambient o més amb la genètica?
És molt difícil de saber, si pesa més l’ambient o la genètica. Jo no volia fer cinema. Vaig intentar de tot abans de fer-ne. I d’una manera accidental vaig començar a fer cinema. I m’encanta.
Potser va ser accidental, però va guanyar la Càmera d’Or de Canes, com havien fet abans gent com Naomi Kawase, Jim Jarmusch o Jafar Panahi.
Ara ja no és accidental [riu]. Ara em trobo com a casa.
Com treballa el silenci i el llenguatge corporal? Són importants a la pel·lícula...
El silenci del col·legi a la nit és per a mi molt especial, molt misteriós, crea una atmosfera i una vibració especials. I per al llenguatge corporal, el meu avi em posava les pel·lícules de Chaplin quan era petit, i m’encanten. En aquesta pel·lícula, amb tantíssim diàleg al principi, em va semblar que era bonic i expressiu posar-hi unes escenes en què no hi hagués diàleg. Estic influenciat per aquestes pel·lícules mudes de Chaplin.