Jo Alexander i les deu assassines

Jo Alexander li ha agafat el gust a la ficció de gènere negre, a matar sense tacar-se de sang, potser una mica, de nicotina. Jo és diminutiu de Joana, però coincideix amb el nom d’un dels actuals –i ja fa anys– grans exponents del gènere, Jo Nesbo. Una coincidència i prou. D’escriptors que es diguin Alexander n’hi ha bastants, molts de russos, però això ja és una altra història.

L’autora catalana presenta Una dona qualsevol torna a casa, un recull de deu relats amb protagonisme –encara que sigui tangencial, en algun cas– de dones que maten. Maten homes. L’ha publicat Columna en català original i Alrevés amb traducció castellana de la mateixa autora.

Jo Alexander (Barcelona, 1977), a més de col·laborar a diversos mitjans, fer de guionista, reportera i presentadora de televisió, d’haver transitat pel món de la música, ser molt culer i jugar al tenis, és autora de les novel·les Extrañas criaturas (Grijalbo Mondadori, 1998), L’hivernacle (Quaderns Crema, 2009) i Palas y Héctor (Acantilado, 2018), totes tres breus i amb una bona capacitat per mostrar ambients i personatges. Va col·laborar des dels inicis en els reculls col·lectius de les Germanes Quintana i el darrer, Assassines, per celebrar els 25 anys del primer, va donar peu al seu nou títol. De fet, el primer conte d’Una dona qualsevol torna a casa, titulat Algú pitjor que tu, és el que va publicar a Assassines.

“Vivia a Frankfurt, aleshores, i estava intentant escriure una novel·la i m’havia quedat clavada a la pàgina 50. Em va trucar el Piti Español –coordinador dels llibres de les Germans Quintana i els Germans Miranda– per proposar-me escriure un conte per celebrar els vint-i-cinc anys del primer recull. Vaig estar a punt de dir que no... Però vaig pensar que em podia servir per desencallar la novel·la”, explica Alexander.

I el va escriure de manera intensiva per enllestir-lo aviat. “Em vaig proposar fer-ho en tres dies, que per mi és un impossible. Vaig estar quinze o setze hores diàries i em vaig destruir el cap i el cos, perquè vaig fumar molt. Però el vaig acabar i vaig quedar contenta del resultat.”

Posteriorment li va agradar molt a l’editora de Columna, Glòria Gasch, que li va demanar més contes amb la mateixa línia dramàtica de dones assassines. “Era un tema, el criminal, que no havia tocat en ma vida, però em vaig sentir còmode i vaig acceptar el repte.” I de mica en mica va sortir el recull, al llarg de vuit o nou mesos de feina. “Alguns van caure, no funcionaven; no els agafava el to.”

Deu relats amb l’obligació d’incloure una assassina pel mig –o el tema concret que sigui– té el perill de poder resultar reiteratiu, però Alexander ha aconseguit oferir deu narracions ben diferents de trama, tot i que el to és força similar, amb ambients i personatges ben creats, amb elegància, diàlegs naturals, sense subratllar res perquè “el lector segur que és intel·ligent” i, tot plegat, economitzant el text però sense ni acostar-se a resultar críptica.

Per aconseguir aquesta higiene, Alexander revisa molt el text, tot i que admet que no és la part del procés d’escriptura que més li agrada. “És un no acabar, sempre corregint i reescrivint”, motiu pel qual la seva producció ha estat publicada gairebé amb comptagotes, perquè li costa donar un text per bo.

Que les dones siguin assassines, en general molt segures d’elles mateixes, una mena de femme fatale polièdrica, té algun sentit de fons? “No, no he volgut reivindicar absolutament res. He seguit el patró marcat pel primer conte. Com que les trames són tan variades, elles són el fil conductor on em vaig agafar fort per fer tot el llarg recorregut.”

No és autora de tenir-ho tot previst, abans de posar-se a escriure. Acostuma a partir d’un punt i va veient cap on la du la narració, els personatges i les seves circumstàncies. Aquest recull no ha estat una excepció.

Els salts de gènere, poc o molt tots sota el paraigua del criminal –hi ha tres interrogatoris policials–, són constants i Jo Alexander ens porta al gènere bèl·lic –amb una franctiradora siriana al conte, documentat de manera impecable, que dona títol al recull–, el western –al sorprenent Virgínia–, els esports –Triomfar o morir–, fins i tot al terror psicològic –No confonguis les paraules– i la crítica social al magnífic El consum del model negre.

N’hi ha un d’ambientat en el món de rock de carretera, L’últim concert. “Està inspirat en l’Enrique Bunbury. No he estat mai fan, però vaig veure un documental sobre Heroes del Silencio i sortia un moment en què se’ls punxa una roda de la furgoneta i em va servir per a l’inici del conte”, comenta Alexander.

“Després d’escriure un llibre em quedo mentalment feta pols, em poso molt tensa, físicament, i fumo molt, quan escric. Quan creo, m’autodestrueixo... Miro d’aprendre a no fer això, a cuidar-me més. Fins i tot a gaudir de l’experiència, a convertir-la en positiva. No és cosa d’inseguretat, ho és més d’exigència. Sé que ho aconseguiré fer bé, però que em costarà molt d’esforç”, confessa. Llàstima que aquest esforç sigui tan autodestructiu, perquè el resultat val molt la pena.