Tornar a Torí a noranta anys

En un dels cent vint textos que aplega aquest llibret deliciós –en concret, el número 66–, Feliu Formosa es refereix a Torí “com una de les meves ciutats d’adopció”. I, malgrat això, l’autor assegura que només hi ha estat dues vegades a la vida, i, encara, de pas. En serva un record fascinat, però rubrica la peça amb aquestes paraules: “Haig d’admetre que el desitjat retorn a Torí ja no es produirà.” Doncs bé, en acabar de llegir Aproximacions m’he fet la pregunta: ¿per què no hauria de poder tornar a Torí, aquest homenot de les nostres lletres, si amb el corpus de la seva obra –ras i curt, impressionant– ens continua demostrant que l’accés a la meravella i el salconduit per a la sorpresa són d’allò més possibles?

L’activitat literària de Formosa durant els darrers mesos ha estat febril, portentosa. I aquest que presento pot semblar-ne un fruit menor, si el comparem amb altres amb què conviu ara mateix a les llibreries (la reedició dels seus Diaris complets, posem per cas: set-centes pàgines de pura passió literària), però no ho és. Tots els textos d’Aproximacions tenen la mateixa mida: són apunts breus, intensos, i abracen un període de temps molt ampli, sobretot els últims seixanta anys, en què Formosa no ha deixat mai de crear en l’àmbit, sempre, de la literatura: el del teatre, la poesia, la traducció i l’assaig.

A mi, però, que conec l’autor, i l’admiro, hi ha una faceta de la seva activitat professional que m’ha sorprès, perquè no n’era prou conscient: la d’actor. Feliu Formosa, a banda un excel·lent traductor (Brecht, entre una munió d’autors més, li deu ser un clàssic en català!), a banda ser un home de teatre total (ha creat espectacles, ha dirigit...), també ha encarnat tota mena de personatges damunt l’escenari, i aquestes notes que ara presento en donen fe. Un dels aspectes formals que més m’ha interessat del llibre és el fet d’anar endavant i endarrere, el de compondre el relat d’uns anys carregats de feina profitosa, en una distribució aleatòria (i, així, una anècdota sucosa de 1963, per exemple, conviu amb una notícia de fa només dos anys). L’aproximació com a gènere, en definitiva: aproximació al retrat, a la glossa, a l’evocació de moments memorables. Fins i tot, en alguna ocasió, a l’aforisme (ell que és autor d’un llibre líric significativament titulat Centre de brevetat). I no pretén pas aprofundir, sinó més aviat esbossar: certament, en no poques ocasions l’autor ens posa la mel als llavis i ens quedem amb gust de poc, volent-ne més.

Un dels aspectes que predomina en el llibre és la reivindicació de la tasca del traductor. El nostre poeta subscriu aquestes paraules d’Isaac Bashevis Singer: “He estat traductor tota la meva vida adulta i considero que traduir és el principal problema i el principal repte de la literatura.” I, reflexioni sobre la traducció o sobre el fet poètic, sobre el teatre o la novel·la de Thomas Mann, l’autor, com assenyala amb encert Jaume C. Pons Alorda en el pròleg, es capté sempre amb una “sorprenent humilitat”. Sigui com vulgui, aquest opuscle, perquè es tracta d’un excel·lent opuscle, dona informació curiosa sobre un munt d’aspectes. A mi m’ha cridat l’atenció, posem per cas, el menyspreu que Agustí Bartra sentia per Salvador Espriu, manifestat, amb veu amplificada pel micròfon, en el cèlebre recital El Price dels poetes de l’any 1970. En la poesia Cartell als murs de la meva pàtria, el terrassenc titllava l’altre de “veueta”. Per cert, Formosa elogia dues figures: l’esmentat Bartra i Manuel Sacristán, que no sempre han gaudit de l’aplaudiment dels companys de lletra. Del primer, en diu que era un home bondadós.

Per aquestes pàgines desfila una munió de personalitats del món de la cultura, figures del país però també moltes d’internacionals –amb preferència, de la llengua alemanya, esclar–, actuals o clàssiques. Francesc Trabal n’és una, no pas menor: “el meu pare espiritual”. El retrat que, amb quatre pinzellades, ens dona de Joan Vinyoli resulta magnífic. A més, Formosa té la sensibilitat de reivindicar-ne tots els vessants: “Vinyoli és gran des del primer vers de Primer desenllaç (1937) fins a l’últim vers de Passeig d’aniversari (1984).” Bravo! No hi puc estar més d’acord, perquè jo mateix combato, des de fa anys, tots aquells que pretenen dividir –o esqueixar– en dues presumptes línies estètiques l’obra lírica del barceloní: la netament metafísica (i fins religiosa, al començament) i la del realisme íntim.

Aquestes aproximacions, com reconeix en l’última de totes, es van escriure en condicions gens falagueres, a la residència d’Igualada on el nostre autor va passar un temps massa llarg, “enmig de persones (per dir-ne alguna cosa) que ni diuen ni em diuen res”. I, tanmateix, són proses plenes de vivor i interès; i de ritme, com passa amb la frase que comença la 59, un alexandrí rodó: “Passejo pels afores de Caldes de Montbui”. Hi ha molta memòria, en aquestes pàgines (o, sobretot, hi ha memòria): l’any llarg viscut, de ben jove, a Heidelberg; la de tants muntatges teatrals que han tingut, com a fonament, la paraula poètica; la de l’actriu Maria Plans, la Mari, la seva primera dona, morta a l’edat tan matinera de 41 anys. Formosa li va dedicar un dels seus llibres més commovedors, Cançoner.

Llarga vida, per tot això, a aquest immens creador!