[D]

Comunicació

Peralada - 20 febrer 2025 2.00 h

Antoni Cuéllar Sorribes i Monica Locca Iselly

Comptepartícips de l’Avui de 1976 i subscriptors d’El Punt Avui

“Rebíem l’Avui cada dia a Suïssa una setmana més tard, però tant ens era”

“Vam saber que sortia un diari en català al Centre Català de Lausana en els Jocs Florals a l’exili del 1976”

“A la Societat Coral L’Ideal d’en Clavé i l’Agrupació Excursionista de Sant Andreu sento el catalanisme”

“Quan venia aquí demanava un diari en català. «Però si no n’hi ha!», em responien. Se’n fotien de mi”

“Rebíem l’Avui cada dia a Suïssa una setmana més tard, però tant ens era”.

Al Centre Català de Lausana hi havia un catalano-alemany que ens ensenyava català, en Silveri Kirchner

Vaig descobrir que els cotxes feien foc amb unes explosions esporàdiques i vaig escriure a Tarradellas

Pujava el Cervino i la cosa es va posar seriosa, anava sol i sense corda, i vaig dir: “Ara aquí et mates”

Saül Gordillo - Peralada

Antoni Cuéllar i Sorribes (Barcelona, 1934) i Monica Locca Iselly (Lausana, 1942) tenen 7 fills, 16 nets i 2 besnets. Des del 1993 viuen a Catalunya, a Peralada, on es van instal·lar després de mitja vida a Lausana, on es van casar el 1963, quan ell feia de mecànic de maquinària d’embalatge i ella estudiava psiquiatria. Aquesta sèrie d’entrevistes als comptepartícips de l’Avui ens permeten en aquesta ocasió descobrir un matrimoni curiós, que va aprendre el català gràcies a l’excursionisme i la coral del moviment Clavé en ple franquisme, i al Centre Català de Lausana amb Silveri Kirchner i Valls. Precisament allà, i coincidint amb els Jocs Florals a l’exili del 1976, van saber que sortiria el primer diari en català des de la Guerra Civil. Comptepartícips del 1976, rebien l’Avui a Suïssa i ara reben El Punt Avui cada dia a casa, a Peralada.

Vostè se’n va anar a Suïssa perquè una xicota el va deixar?

Antoni Cuéllar: Sí. Jo feia moltes excursions al Pirineu i allà vaig conèixer una noia suïssa que buscava espanyols per aprendre el castellà, al refugi de prop de 3.000 metres de Vinyamala. Com que tenia el passaport vàlid perquè hi havia anat a fer el Montblanc i el Cervino, vaig anar a Suïssa a veure aquella noia, que em va dir que anés a un sindicat per trobar feina.

Això era el 1960?

L’octubre del 1960, a Lausana.

Vostè hi va anar a fer de mecànic?

Sí, fent les màquines per embalar xocolates, envasar caldo en recipients i sucres en uns paquets que abans es feien i ja no. Abans hi havia paquets de terrossos de sucre amb un paperet. A Espanya hi havia moltes sucreres, del Norte o de l’Ebro, i em passava dos i tres mesos amb la meva dona, quan encara teníem fills de només un anyet.

Com va conèixer la seva dona?

Antoni Cuéllar: La nòvia del meu germà em va presentar la seva cosina, que estudiava per a infermera en psiquiatria. Monica Locca: Així ens vam conèixer.

Es van casar al cap de poc?

A.C.: El 1963. El sou que tenia a l’empresa era suficient perquè ella deixés els estudis. M.L.: La psiquiatria de l’època era dura i no ho vaig trobar a faltar. A.C.: Al cap d’un any ens casem. L’empresa, veient que m’estabilitzava a Suïssa, que parlava molt bé el francès i era capaç d’enviar un report del muntatge, m’enviava a mi a fer viatges com a muntador per l’Argentina, el Perú, Mèxic, el Brasil... i Espanya. Anava a Xocolates Torras i Valor, a Vilajoiosa. I com que fèiem màquines d’embalar que s’assemblaven a certes xocolates, Gallina Blanca ens va encarregar una línia automatitzada per a l’Avecrem. Vaig estar tres mesos a la Gallina Blanca. M.L.: Aquest cop el vaig seguir i, com que estava prenyada del tercer fill, que és una nena, no vaig poder tornar a Suïssa i va néixer a Catalunya. A.C.: Les setmanes del viatge de feina aquí es van allargar i ens vam haver de quedar aquí a parir.

La seva afició era l’esquí i l’escalada, i va fer tot el Pirineu, el Montblanc i el Cervino.

A.C.: Sí, ho vaig fer estant a Catalunya i abans d’anar a Suïssa. El Montblanc el vaig fer el 1958 per la via més concorreguda, però és difícil i s’ha de tenir un guia. M’havia comprat llibres que explicaven el recorregut per fer el cim i vaig dir que el faria sol. Vaig fer-ho tot sol, però tenies quinze persones al davant i deu al darrere, era una filera. Llavors ja hi havia força gent.

Hi havia catalans que ho feien?

A.C.: No. Crec que l’any 58 vaig ser dels primers catalans de fer-ho, amb l’Agrupació Excursionista de Muntanya de Sant Andreu [Barcelona]. Vaig anar al Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís, molt a prop de la Generalitat, per veure si algú em podia admetre en una colla, i em van dir que no perquè no em coneixien. Vaig anar al Centre Excursionista de Gràcia: “Mira, que jo he fet tot el Pirineu, he fet molts tresmils: Aneto, Mont Perdut, Pocets, Vinyamala, Puigmal...” I em van dir que no. Llavors vaig dir: “Me’n vaig sol a fer el Montblanc.”

Vostè, Monica, l’ha seguit?

M.L.: No, no soc gaire esportista. A.C.: Jo reconec que tot això té un cert perill, per no dir molt. Quan vaig fer el Montblanc, vaig dir: “Ara vaig a fer el Cervino.” Vaig travessar la frontera i vaig fer la meitat. No hi havia ningú més al refugi, era el 28 d’agost. A la meitat la cosa es va posar seriosa seriosa, anava sol i sense corda, i vaig dir: “Ara aquí et mates.” Vaig parar.

En una estada a Catalunya es van assabentar que sortiria l’Avui?

A.C.: Quan érem a Suïssa però veníem a Catalunya, anava al quiosc i demanava un diari en català. “Però si no n’hi ha!”, em responien. Se’n fotien de mi. Només el Tele/eXpres tenia uns fulls en català, i el comprava.

Com es van assabentar de l’Avui?

A.C.: Vam saber que sortiria, però no me’n recordo. M.L.: Potser pel Centre Català de Lausana. A.C.: Potser sí. Allà vam organitzar els Jocs Florals a l’exili, el 1976. Aquí hi ha el document.

Són els Jocs Florals que s’organitzen a Suïssa i pels quals qui seria el primer director de l’Avui, Josep Faulí, va ser multat?

A.C.: Joan Triadú, Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici-Pellicer, Fèlix Cucurull, Albert Manent, Ramon Sugranyes de Franch i Xavier Fàbregas, diu aquí. I després nosaltres. Com que érem del Centre Català i se’n parlava, de tot això, segurament va ser allà que vam saber la sortida de l’Avui.

Es van fer comptepartícips de l’Avui des de Suïssa?

M.L.: Sí.

Vostè no era un exiliat, sinó un emigrant, oi?

A.C.: Una mica per qüestió política, sí. Els centres excursionistes d’aquells temps tots eren catalanistes.

El sentiment catalanista el tenia abans de marxar a Suïssa?

A.C.: Jo cantava en una coral d’homes, allò que deien el moviment Clavé, a Sant Andreu Prosperitat.

Era un entorn catalanista?

A.C.: Totalment catalanista. D’aquells a qui la Falange havia robat els locals. Ens reuníem en un bar quan al costat hi havia el local propietat de la Societat Coral L’Ideal d’en Clavé, però allà hi havia la Falange.

A través del Centre Català de Lausana saben de l’Avui, se’n fan comptepartícips i on reben el diari?

A.C.: A Lausana. Ens l’envien per correu.

Devia sortir molt car.

A.C.: No ho sé, em cobraven el preu que fos.

La paradoxa és que demanava un diari en català a Catalunya i no n’hi havia, i al cap de poc ja rep l’Avui en català a Lausana.

A.C.: Perquè tot això va coincidir amb el canvi, quan es va aconseguir el diari Avui. Nosaltres el rebíem cada dia, tots els números, però una setmana més tard. Tant ens era. A mi no m’interessava el futbol.

I ja entenien el català?

A.C.: A l’Agrupació Excursionista de Muntanya de Sant Andreu no hi havia ningú que ens ensenyés el català, però tots érem catalanistes i parlàvem només català. Aleshores sabíem el català. Mira, en aquesta casa hi ha milers de llibres, l’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines. N’he llegit molts en català. Llibres i revistes que sortien, de Montserrat. I al Centre Català de Lausana hi havia un catalano-alemany que ens ensenyava català, un senyor que es deia Silveri Kirchner i Valls. Era net d’un dels muntadors alemanys de la línia del ferrocarril Barcelona-Mataró. Un dels muntadors, Kirchner, es va casar amb una catalana i va tenir fills. Un dels nets va ser en Silveri, que sabia català per la seva família, i se’n va anar a Suïssa.

Van rebre l’Avui a Suïssa fins que van tornar a Catalunya.

M.L.: Vam tornar el 1993.

Van mantenir la subscripció?

A.C.: Sí, el rebem cada dia aquí. Però vam saber que hi havia El Punt i vam deixar l’Avui per apuntar-nos a El Punt.

Però ara han recuperat l’Avui per la via d’El Punt Avui.

A.C.: Tornem a recuperar l’Avui gràcies a la fusió amb El Punt. Som subscriptors des del 2004.

Miren alguna cosa per internet?

A.C.: Quan som a l’estranger, sí. Ens baixem el diari per internet amb l’ordinador.

Vostè té una història curiosa. Va enviar una carta al president de la Generalitat i una altra al president de la República Francesa el 1979. Què els deia, a la carta?

A.C.: Vaig descobrir que els cotxes feien explosions esporàdiques. Els cotxes d’aleshores tenien bugies i quan una estava mal arreglada, s’havia dilatat amb el temps i cremava malament, aquell pistó no cremava i la gasolina sortia cap al tub d’escapament i era allà on cremava i feia “bum”!

Era foc.

A.C.: Era foc. I un dia anem a Llançà i veig un incendi a la vora de la carretera, davant de la platja, en una parada de tren que es deia Garbet i que ara ja no existeix, i l’apago. Em va fer reflexionar. No podia ser, a plena llum de dia, que algú ho hagués encès expressament. Per això vaig dir que em semblava que eren les bugies dels cotxes. I quan torno a Suïssa ho demano a un company de la feina i em diu que sí, que era possible que hi hagués cotxes que anessin provocant focs sense que es veiés, sobretot a l’estiu amb la gent que anava a fer pícnics. Llavors un dia vaig anar a l’autopista i vaig comprovar que n’hi havia.

I què va fer?

A.C.: Vaig escriure al senyor [Josep] Tarradellas, perquè deia “Aquests que no estimen Catalunya estan provocant incendis”, i li vaig dir que em semblava que més aviat venia dels cotxes, que n’hi havia molts d’atrotinats que circulaven perquè la gent volia tenir cotxe, i que aquests cotxes anaven provocant incendis sense que ningú se n’adonés a plena llum del dia. No tots els cotxes, però sí una part.

I el president Josep Tarradellas li va respondre?

A.C.: Sí, el 22 d’agost del 1979. “Us agraeixo l’amabilitat que heu tingut d’informar-me sobre els resultats de la vostra recerca a propòsit de la causa dels incendis que es produeixen arran de carretera. La vostra exposició em sembla clara, precisa i verificable en tot cas. Avui mateix donaré compte a la Direcció General de Transports, perquè estudiïn les vostres conclusions i en treguin les conseqüències oportunes. Permeteu-me al mateix temps que us feliciti per la vostra noble i positiva actitud de col·laborar a posar remei a una plaga tan terrible com la del foc, que aquest estiu ens ha castigat d’una manera tan dura. Gràcies també per l’actitud desinteressada que demostreu en posar els vostres coneixements a disposició de la Generalitat. És un fet que us honora i nosaltres us n’hem de felicitar. Amb els meus millors desitjos per a la vostra prosperitat personal, rebeu el testimoni de la meva consideració atenta i cordial estima. Josep Tarradellas.”

I les autoritats franceses també van respondre?

A.C.: Sí, també. Del Ministeri d’Agricultura i de la Prefectura de Bouches-du-Rhone.

Sap si van adoptar mesures, tant a Catalunya com a França?

A.C.: No. Només es pot arribar a la conclusió que abans no es feia la ITV i després es va fer. Potser vam contribuir que diguessin: “I tant que hem de revisar els cotxes de tant en tant.” Segur que els va fer pensar que no tots eren piròmans o fumadors.

També van viure a Tavertet?

A.C.: Quatre anys. Vam trobar una masia abandonada, vam comprar vaques, ànecs, gallines i tractor. Ens vam acabar venent les vaques. Era massa esclau. També vaig fer de manobre per 35 pessetes a l’hora. Gràcies a això, vaig fer un jardí enorme que encara existeix a Tavertet per a un senyor de Vic, Llucià Mas Solà, que era un industrial amb fàbriques a Barcelona i tenia una gran finca.

I van tornar a Suïssa?

A.C.: Vam tornar a Suïssa, i a la meva empresa em van donar feina viatjant per tot el món. Vaig aprendre anglès escoltant la BBC perquè em poguessin enviar a treballar als Estats Units i molts cops a Austràlia, el Japó, la Costa d’Ivori...

Com han ocupat el temps des que es van retirar aquí?

A.C.: Fèiem teatre, cant i actuacions al Casal de la Gent Gran de Figueres. M.L.: Jo pinto. Aquests quadres són meus. I he fet escultura. També he publicat poesia.

Són socis d’alguna entitat?

M.L.: Som de l’ANC i Òmnium. A.C.: L’altre dia vau entrevistar al diari el senyor Joaquim Arenas. Doncs jo anava a l’Òmnium, al Centre d’Estudis Colombins, i el president era ell. I hi havia en Jordi Bilbeny. Baixa molt sovint a Barcelona.

Els fills mantindran la subscripció d’El Punt Avui?

Tenim dues filles aprenent català al Centre Català, a Suïssa.

Una carpeta per a tota una vida

Dels Jocs Florals a l’exili del 1976 a escriure Josep Tarradellas

Quan l’Antoni i la Monica es van instal·lar a Peralada el 1993 després de tants anys a Lausana, viatjant per feina i anant i venint per tot el món i sempre a Catalunya, van continuar rebent el diari que el 1976 van contribuir a fer néixer amb el seu compte de participació i una subscripció amb adreça suïssa. L’Antoni, de Barcelona, esquiador i alpinista d’afició, mecànic de professió, i la seva esposa, Monica, nascuda a Lausana i que va deixar la seva carrera per cuidar 7 fills, conserven una carpeta amb tota la documentació que els vincula a un catalanisme de pedra picada. L’Avui, llibres en català, l’Enciclopèdia, el diccionari d’en Coromines, socis d’Òmnium i l’ANC, activitats culturals i artístiques al Casal de la Gent Gran que connecten amb la coral de joventut del moviment Clavé i amb el catalanisme de l’excursionisme en ple franquisme. Aquest país ha tingut un tresor en matrimonis com el de l’Antoni i la Monica. Formiguetes silencioses que han conquerit cims de catalanisme al llarg d’una vida.