De la flauta de bec a la direcció musical de referència

Poques vegades la presència d’un director d’orquestra, a Barcelona, ha despertat una gran i unànime impressió com la que està activant Giovanni Antonini (Milà, 1965) com a director musical de la producció del Rèquiem de Mozart que s’està representant al Gran Teatre del Liceu amb la direcció escènica de Romeo Castellucci (Cesena, 1960), des del passat dilluns 17 de febrer i fins al proper dia 26. El pas d’Antonini no està passant gens per alt perquè, sense necessitat de ser un consumat expert, qualsevol dels espectadors que hagi anat a veure aquesta producció al teatre de la Rambla s’haurà pogut adonar, ràpidament, que alguna cosa ha passat en l’habitual sonoritat de l’orquestra liceista en fer-ho d’una manera molt diferent i pròxima a la de les orquestres històriques. En escoltar aquest bellíssim resultat un no ha d’estranyar-se, així, que aquest director milanès sigui convidat constantment per un munt de formacions d’arreu, incloent-hi entre aquestes les més prestigioses institucions orquestrals europees i estatunidenques, com ara les filharmòniques de Berlín i Praga, la Concertgebouw d’Amsterdam o les simfòniques de Londres i Chicago. Quan ja s’han complert els vint-i-un anys del seu inesperat i extraordinari debut al capdavant de la Berliner Philharmoniker, convidat per Simon Rattle, un s’adona que aquella invitació no va ser una extravagància, sinó la profunda convicció de Rattle que aquell flautista i membre fundador del conjunt Il Giardino Armonico (IGA), fundat ara fa 40 anys, tenia molt a dir i podia seguir l’estela de directors historicistes com ara Nikolaus Harnoncourt que, en el seu moment, s’havien atrevit a posar-se al capdavant d’orquestres modernes per mostrar, així, noves perspectives sonores als repertoris del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. El pas del temps li ha donat, sobradament, la raó i com a mostra propera aquest Rèquiem de Mozart al Liceu.

El que és sorprenent del cas és que Antonini reconeix: “Mai m’hauria imaginat que quan el 1985, junt amb el violoncel·lista Paolo Beschi i l’organista Lorenzo Ghilemi, vaig fundar una formació de trio a la qual després s’afegiria el llaütista Luca Pianca per fer el repertori de flauta de bec amb baix continu, això em portaria amb el temps a dirigir orquestres com la Filharmònica de Berlín.” I això que aquella aventura no va començar gaire bé, a nivell nominatiu, ja que “el primer nom per al conjunt va ser Il Giardino Musicale, però en rebre la carta d’un advocat en què se’ns informava de l’existència d’una petita escola de música amb el mateix nom, ens vam veure obligats a canviar-lo per Il Giardino Armonico, que em sembla, per cert, molt millor”.

Potser aquell canvi de nom va ser profètic per al rumb que el destí tenia preparat per a un músic que va ser batejat amb els noms de Giovanni Sebastiano, que el seu pare va voler posar-li com a homenatge al vell Johann Sebastian Bach. Si sorprenent i sorpresiva ha estat la carrera d’Antonini en haver passat d’intèrpret “d’un instrument al qual ho dec tot” a director d’orquestra de referència, no ho és menys la figura del seu pare, que és el prestigiós editor Gianni Antonini. Amb 99 primaveres a les seves espatlles segueix editant i estenent la seva estàtua de gran mite de l’edició a Itàlia. Tant és així que l’enyorat Jaume Vallcorba, “a qui vaig poder conèixer a casa del Josep Pons, em va confessar com les edicions del meu pare havien estat un model per a la seva vocació d’editor”, assenyala.

Potser l’exemple de les edicions del seu pare, la preparació de les quals podia arribar a fer-se en períodes de cinc a deu anys, “cosa totalment impensable en els nostres dies”, té a veure amb com es va coure la carrera, però per damunt de tot la formació, d’Antonini. “Al costat dels meus companys d’IGA, vaig poder perdre temps per deixar créixer i desenvolupar la meva creativitat, sense haver-me de preocupar per la pressió de la carrera i el mercat. Vaig tenir espai per madurar les meves idees. Ara bé, reescoltant el meu primer disc editat als vint-i-quatre anys, m’he adonat que ja hi havia moltes de les meves idees actuals, per la qual cosa reconec que vaig ser una mica precoç”, afirma.

Aquesta precocitat va comportar que els discs d’IGA, en què Antonini assumia la direcció musical, comencessin a agafar un aire de veritables discs de culte i on la seva visió de grans col·leccions instrumentals del període barroc com ara Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi, els Concerts de Brandenburg del seu homònim Giovanni Sebastiano Bach o el disc Viva Vivaldi! junt amb la mezzosoprano Cecilia Bartoli, disc guanyador d’un premi Grammy el 2001, traspassessin les fronteres habituals del món de la música clàssica. Una mica, si em permet el lector, de forma semblant al que havia passat, una dècada abans, amb la banda sonora del film Tous les matins du monde (1991) signada per Jordi Savall. Però en el cas d’IGA s’hi concebia un foc interior “nascut, possiblement, d’una intuïció en què al final IGA era la meva escola, el meu laboratori sonor”, explica. “Una voluntat ferotge per provar i assajar en el camp de les dinàmiques, del llenguatge i de les articulacions, em va permetre assolir una nova visió, on evidentment comptava amb col·laboradors com Enrico Onofri o Luca Pianca.”

Aquella visió, que en un primer ordre de coses era outsider, va començar a ser integrada pel públic, els músics i la crítica fins a arribar a erigir-se en un veritable canvi cultural en el món de la interpretació musical. És així com, en paraules de Giovanni Antonini, “m’he trobat amb músics d’orquestres modernes, com ha passat al Liceu, que m’han vingut a donar les gràcies per haver conegut determinats repertoris gràcies a les interpretacions d’IGA. Jo ho agraeixo, però suposo que també vol dir que em començo a fer vell”.

Poc s’ha dit que les primeres ocasions en què Antonini va dirigir una orquestra moderna van ser amb les orquestres de Tenerife i la Corunya. De la mà del director Víctor Pablo Pérez es va activar la carrera del milanès, amb un paral·lelisme que fa pensar en el nom de Frans Brüggen, flautista i director de l’Orquestra del Segle XVIII. “Per mi Brüggen va ser sempre la referència, el mite a qui mai vaig voler trobar ni en una conversa per salvaguardar aquesta dimensió mítica.”

Conscient que els nostres temps són difícils per a saber desplegar la personalitat pròpia en estar “constantment bombardejats per la superficialitat, assetjats pel mòbil i les xarxes socials, la ideologització de la música i la pressió del mercat”, no dubta que el nostre cervell “ha estat modificat”. “Davant d’això és important trobar el nostre espai d’isolament, com el que va tenir Haydn a Esterháza, que és el que li va permetre ser original i desenvolupar les seves pròpies idees.” Immers de ple en el projecte discogràfic Haydn 2032 , consistent a enregistrar la integral de les 104 simfonies d’aquest compositor austríac, al segell Alpha, és evident que Antonini és una de les grans personalitats musicals del present.