“L’Opus Dei és, per descomptat, classista i, sobretot, masclista”

No, sincerament. Tants anys capficada en aquest projecte i com que havia rebut tants cops de porta... Totes les plataformes em deien no, “no està en la nostra línia editorial”. I pensava: “Bé, potser és que no t’interessa.” I quan va aparèixer Max i van apostar per fer un llançament a escala internacional, aleshores sí que vaig pensar que potser no estava tan equivocada. Però la meva expectativa de penetració d’audiència era baixa. Saps per què? Perquè pensava que la gent que és dels cercles de l’Opus, que coneix la realitat de l’Opus, tampoc són gent que estiguin tot el dia a la plataforma mirant coses. Són gent que tant quan deixen l’Obra com quan hi són, són molt treballadors i per tant no tenen vides, diguéssim, abocades a l’entreteniment. I després sabia que l’Opus no en recomanaria el visionament.

Del que estic contenta és que se’n parli, perquè penso que la nostra feina –i tu com a periodista ho entens igual que jo– és generar debat social sobre les coses, que es posin damunt la taula. I si hi ha hagut disfuncions, males praxis i vulneració del text, que aflori.

Per mi, la força d’aquest comunicat és que reconeixen males praxis. A la seva manera. L’escut que posen és feble, perquè intenten desacreditar els experts, persones que tenen un currículum en l’anàlisi de la psicologia, de les sectes i dels grups coercitius de fa molts anys. Per tant, em sembla una mica arriscat desacreditar els experts, com en Sebastián Sal, l’advocat defensor d’El caso de las 43, exnumeràries auxiliars a l’Argentina i altres països d’Amèrica Llatina, per exemple.

Com he explicat, l’Opus Dei va tenir quatre mesos d’ençà que vaig fer la primera comunicació per carta certificada en què els oferia veure i escoltar algunes de les entrevistes que ja teníem fetes. Jo volia anar a Roma i que m’atengués Fernando Ocáriz, el prelat de l’Opus Dei, per mostrar-li “esto es lo que dicen, vostè què diu?”, perquè era el dret de rèplica directa. El prelat no ho va voler, tampoc que parléssim amb ningú delegat per Ocáriz, ni insistint. Aquí es va acabar.

Jo no ho diré, perquè no soc una experta en aquestes qüestions. Jo vull que siguin les psicòlogues clíniques, que són les que intervenen en el documental –la Vega González i la Laura Merino i el John Paul Lennon, que són els que intervenen com a experts en aquests temes–, i com tu saps, hi ha una llei que estableix el que és i el que no és una secta; per tant, que siguin, si consideren que s’ha d’intervenir judicialment o no, els experts i els que tenen responsabilitat. La meva feina és posar damunt la taula tot el que jo he investigat a través del testimoni d’aquestes persones que revelen comportaments coercitius, òbviament; abús religiós, òbviament, i moltes altres coses, com vulneració de drets fonamentals, coartant la llibertat de comunicació privada, poder-se relacionar amb la família lliurement. Al final totes les institucions poden ser susceptibles de tenir comportaments dits sectaris, siguin civils o religiosos, i moltes vegades té a veure amb els lideratges messiànics i amb els lideratges excessivament autocentrats en la persona que l’encapçala. Per tant, la línia és molt fina i vull que sigui l’espectador el que es faci la idea de si l’Opus és una secta o no.

Jo, com que em ressonen les situacions de contractació irregular de persones vingudes de Llatinoamèrica, de les kellys i de tanta altra gent que pateix una desigualtat al costat de casa, que fan més hores que un rellotge, no faria servir aquest concepte d’esclavatge quan parlem de les numeràries auxiliars. En el seu cas jo expressaria amb solidesa que es tracta de classisme de l’Opus Dei. Classisme, sí. Per què? Perquè a tu et diuen que tens vocació de numerària auxiliar quan provens d’un entorn socioeconòmic i familiar vulnerable o baix. Si ets d’una família de possibles, que en diríem en llenguatge més casolà, t’ofereixen ser numerària, agregada o supernumerària, però mai numerària auxiliar. A l’últim capítol hi ha un moment en què la Marta diu que ella estava en un centre en què a totes els oferien ser numeràries auxiliars. “Si totes eren numeràries auxiliars, la vocació meva era de numerària auxiliar.” I la Belén diu: “Doncs en el meu cas a mi m’oferien ser numerària, agregada o supernumerària. Al meu centre no es parlava de numeràries auxiliars.” La Tina, la Malé, la Raquel, la Fàtima, que són les cinc numeraries auxiliars, juntament amb la Marta, que van ser, diguem, induïdes a la vocació de numerària auxiliar, són persones provinents d’entorns vulnerables, de famílies amb problemes, d’entorns econòmics molt baixos. I la Claudine ho explica molt bé: l’Opus Dei està travessat pel classisme. Tot és una qüestió de classe. Els rics són numeraris, supernumeraris o agregats, o poden aspirar a estudiar carreres, etc. I la gent més pobra, més humil, que són dones, numeràries auxiliars.

Masclisme per descomptat, fundacional, en els seus estatuts, quan apareix la Sección Femenina, dos anys després de la seva fundació el 1928. Això passa quan Escrivà de Balaguer s’envolta d’estudiants universitaris i es tanca a viure en un pis i, és clar, de seguida s’adonen que les que els atenen i els serveixen són la mare i la germana de l’Escrivà. I aleshores s’adonen que han d’entrar dones. Perquè si no, qui els cuida, qui els cuina, qui els frega i qui els renta la roba? Necessitaven les numeràries auxiliars perquè totes les residències d’estudiants i tot el que tenia al cap l’Escrivà i s’havia de muntar, s’havia d’atendre.

Això no és l’Opus Dei, és l’Església catòlica. El celibat, i l’obsessió amb el sexe i la persecució del sexe i el fet de veure el cos com una font de pecat, l’obsessió perquè els homes i les dones tinguin relacions... Tot això ve del cristianisme, sobretot del catolicisme, i l’Opus Dei ho porta a l’extrem. Perquè els cilicis, les disciplines, les mortificacions no són exclusives de l’Opus Dei. Però quin és el punt nou de l’Opus Dei? És que tota l’organització, des dels 14 anys, està pensada per als laics, bàsicament. De sacerdots de l’Opus Dei només n’hi ha 3.000, aproximadament. La resta són persones laiques, de les quals un 30 per cent són cèlibes sent laiques. No són monjos ni monges, són homes i dones que estan entre nosaltres, treballant com a metges, advocats, professors d’escola i institut..., o del que sigui. Són cèlibes que han fet promesa de castedat, obediència i pobresa. Aquesta laïcitat, aquest ser santo en el mundo que pregonava Balaguer, era l’objectiu. La capil·larització dels laics perquè l’Opus Dei estigués a totes les estructures. A diferència d’un monestir on saps que hi ha monjos consagrats a la fe i la vida religiosa, els que són membres de l’Opus Dei els tens entre la gent i no saps qui són, perquè no diuen: “Hola, soc numerària de l’Opus, visc en un centre i soc cèlibe i he triat aquesta vida perquè estic segura que jo puc santificar tot el meu entorn a través de la meva presència.” No t’ho diuen, com “jo soc del Barça” o “soc de Comissions Obreres” o “soc de l’associació veïns del barri”. Aquesta laïcitat és el que ho fa absolutament insòlit.

No, disculpa, el que es vol demostrar és que hi ha diversitat sexual. Moltes nenes, com la Fàtima Navarro, entren a l’Opus Dei amb 13 o 14 anys i no han pogut descobrir que eren lesbianes. Ella simplement ho descobreix allà dins i és aleshores quan li donen uns llibres perquè vegi que allò que sent no és normal, que si el dimoni això i allò... A l’Opus Dei hi ha diversitat, com hi és arreu.

Quan tu veus un cilici t’impacta molt, no? Molt. Quan veus un cilici i penses en nenes de 14 o 15 anys posant-se un cilici unes hores al dia, se’t trenca l’ànima, no? Una mortificació en plena adolescència dels cossos que fa que la voluntat es vagi encongint. Però hi ha una ferida que costa molt més de recuperar que la d’un cilici, que és que et separin de la teva família. Això té unes conseqüències terribles per a aquestes persones. Pel fet de ser numerària o agregada o numerària auxiliar que et diguin que la teva família de sang passa a un segon pla, que la teva família realment és l’Opus, que no pots tenir fotografies de ningú a la teva habitació, que per Nadal no pots anar a casa teva, que quan un germà teu se’t casa tu no pots anar a la boda, que tens el primer nebot i no pots ser padrina... Et van distanciant, distanciant i distanciant, trencant tota mena de vincles familiars. I això és molt difícil de rearmar, perquè aquestes noies i dones passen a ser unes desconegudes per a les seves famílies. Això sense dir quan pateixen malalties o quan s’escapen i les persegueixen pel carrer.

Cert, va lligat amb la separació de les famílies. Jo m’he emocionat i continuo fent-ho perquè arran d’aquesta sèrie m’han escrit familiars d’algunes d’elles agraint que ara entenen el que ha patit la seva germana, la seva filla, i la poden ajudar.

Això surt al documental. La Tina diu que va fer tres intents de suïcidi i la Raquel que va estar a punt de tirar-se de dalt a baix. També expliquen quan demanen anar a un psicòleg per tractar els trastorns de salut i les acompanyen en tot moment i no les deixen pas soles en cap moment, fins al punt que es queden els informes dels psicòlegs, que estan vinculats a l’Opus Dei. Ja ho diu una, en quin moment podem dir: “Tinc problemes per fer el minuto heroico, tinc problemes a l’hora de posar-me el cilici...”?

Recordo amb molta intensitat la primera trobada que vaig tenir amb la Maria Roca fa quatre anys i quan ella em va dir: “Fixa’t com m’havien robat la voluntat i la capacitat de prendre decisions, que jo em vaig trobar davant d’un semàfor i no sabia creuar i un senyor em va haver d’avisar i em va preguntar si em passava alguna cosa... I li vaig dir que no sabia el significat del verd i vermell dels semàfors!” El semàfor esdevé al documental la metàfora de fins a quin punt t’han robat la llibertat. Encara avui, moltes d’elles quan anem a dinar o a prendre un cafè em fan triar per elles perquè no tenen prou poder de decisió. Això no ho havia explicat a ningú! [silenci]. I em diuen que aquesta sèrie, ara que la veuen, els serveix per recuperar l’autoestima. I per mi això, és clar, és un regal.

Jo voldria que canviés radicalment, d’arrel, l’Opus Dei. Quan una cosa és sistèmica necessita una refundació, com a mínim. I això és responsabilitat de la prelatura i sobretot del Vaticà. Mentre l’Opus Dei estigui dins de l’Església catòlica, la responsabilitat última és del Vaticà. I, per tant, jo espero que hi hagi un canvi radical, perquè no n’hi ha prou de demanar perdó i dir que hi ha un canal de escucha per a les males experiències. Ja ho sé que hi ha molta gent bona dins de l’Opus Dei, només faltaria. Però quan una institució té pràctiques abusives contra la hisenda pública deixant de declarar un munt de calés, hi ha gent que s’ha quedat amb una mà al davant i una altra al darrere al marxar, se li ha vulnerat la privacitat, s’ha fet creure a la gent que havien estudiat una llicenciatura vàlida per a alguna cosa i no tenia cap validesa de res, la llicenciatura en ciències domèstiques. Què m’ha quedat per fer? M’agradaria molt que totes les persones que estan contactant amb mi o que ja havien contactat amb mi però no han pogut parlar perquè estan coaccionades o pendents de judici o en situació de vulnerabilitat haguessin sortit. I, evidentment, explicar la història dels numeraris, dels agregats, dels supernumeraris. Aquest no és un documental fet amb intenció de dir que això només els passa a les dones, a l’ Opus Dei . Als homes numeraris i als homes agregats també els passa això!