“Amb ‘Daniela forever’ estic obrint el meu cor al món”

Ostres, tant de bo! Hi ha un sacrifici que un fa en un moment concret, perquè pots anar d’una forma sobre segur a l’hora de fer cine, i jo crec que com a espectador puc apreciar la solidesa i la competència, però la pel·lícula ja se me n’ha anat quan arribo a casa. Per a mi que una pel·li es fiqui on no li demanen, que prengui riscos, que deixi pòsit, que es mantingui viva... El sacrifici és aquest!

No és que la volgués fer en blanc i negre, però és que no se’m va ocórrer res millor. De fet, és una aposta més radical que el blanc i negre més clàssic.

Sí, però per a mi la diferència no és el format, perquè per a mi Superstar [minisèrie televisiva] la considero la meva última pel·lícula. He tornat a la meva autonomia creativa. M’estic obrint per la meitat, amb un ganivet, estic mostrant el meu cor al món i estic fent una pel·lícula que podria ben bé no existir. Quan treballes a la televisió i ets part del sistema, la teva funció és molt diferent. Tampoc vull semblar vanitós. Quan faig televisió i no t’hi sents tan implicat tinc la sensació que algú altre ho faria millor que jo, saps? En canvi quan treus una pel·lícula del no-res saps que si no fos per tu no existiria.

Jo recordo que la primera pulsió relacionada amb aquesta pel·lícula té més relació amb la naturalesa de la pastilla que no pas la mort; quan vaig començar a jugar amb aquesta idea, si la pel·lícula pogués situar-se entre dos mons, un de real i un altre de somiat, quines implicacions tindria el fet que la pel·lícula acabés en el món somiat, no el real. Imagina’t que tu ara tens un flashback i la pel·lícula acabés dins el teu flashback! Hi ha quelcom paradoxal i irresoluble que em va conquerir aquest punt de partida. Després vindrien els temes de l’aclaparadora realitat, el dol, la depressió, l’addicció...

Tinc por a la mort aliena. M’agradaria viure molt, però també sé que això implicaria assistir a la desaparició de la gent que t’envolta, que estimes.

No, no, no, això és una merda, una frustració! Mai he tingut un somni i si en tinc no els recordo. És frustrant que cap dels meus somnis siguin d’un alt pressupost, són low-cost [riu]! El meu cervell ho té més fàcil que jo per generar espectacle.

De petit no m’ho plantejava, d’adolescent ja sí. El somni d’arribar fins aquí fa que la sensació de gratitud no desaparegui mai. A mesura que et fas més gran és més fàcil que tot ho donis per fet i que entenguis que l’oportunitat que et dona la gent per continuar fent pel·lícules sigui normal. Per això, contínuament he de deixar clar que no ho és, de normal. I sempre agrair-ho!