Nit d’intensitats

Diumenge vam testimoniar a l’Auditori de Girona un vespre d’alta volada, que va arrencar a la sala de cambra amb les epifanies tel·lúriques i absorbents del pianista de jazz contemporani Amaro Freitas. Fruit d’una residència artística a Girona, el xaman brasiler va tenir a l’escenari la presència d’un altre mag, Momi Maiga, senegalès resident a Salt, que va il·luminar les torxes de la nit amb la veu i la kora, instrument irrenunciable. A la sala Montsalvatge, però, també es confeccionava una nit per a la capseta dels records, amb l’aeronau pilotada per l’excel·lent comandant colombià Andrés Orozco-Estrada, ja conegut dels gironins per les seves colossals entregues de la Consagració de la primavera de Stravinski. El sud-americà sembla nodrir una preferència –gens criticable– per les orquestres alemanyes, ja que ens ha visitat abans amb les de Frankfurt i Stuttgart. Aquesta vegada, l’acompanyava la Simfònica de Colònia, que va sonar –com a mínim– a l’alçada de les congèneres, amb immillorable eficiència quàntica i sentit de sublimitat: així va ser el cas amb l’Obertura Egmont de Beethoven, sever testament de la memòria bèl·lica del continent europeu, que va sonar solemne i marcial, com cal. La vesprada va encara desvelar un secret a gran part del públic que omplia la sala: el jove violoncel·lista madrileny Pablo Ferrández, que va acoblar amb aplom de genialitat el Concert de Schumann (op. 129) per al seu instrument. Orozco extreia contrastos aurorals de les orquestracions, permetent al solista irradiar una llum pròpia, meditativa però també palpitant, amb els seus dits de cirurgià: diverses vegades el vam veure amb el cap adossat a l’incorruptible Stradivarius de 1689 i abraçant-lo com a la vida. Molt aplaudit, Ferrández va brindar com a propina l’emotiu El cant dels ocells, embutxacant-se el cor dels assistents. La segona part continuaria amb ovacions quasi tan grandiloqüents com els arranjaments de la 5a Simfonia de Txaikovski, amb alguns espectadors ocasionalment taral·lejant les excelses melodies que la componen, fins al finale titànic i aclaparador. La subsegüent pluja de bravos va merèixer també un bis, amb la Melodia basca amorosa, de Jesús Guridi, finalitzant elegíacament una nit plena d’intensitats.