Una generositat moral mai retrobada

Fa quasi trenta anys, Mike Leigh va fer-se una bona reputació com a cineasta amb Secrets i mentides (1996), un drama commovedor en què, en una família obrera londinenca, es revelen certament secrets i es confessen algunes mentides amb l’aparició d’una jove negra culta i acomodada que, després de la mort dels seus pares adoptius, es presenta com la filla biològica d’una dona (blanca) que va donar-la quan va néixer en no ser capaç d’assumir aleshores la maternitat. La moral generosa d’aquesta pel·lícula fa que la veritat emergeixi dolorosament, però també que, d’una manera inesperada, resulti alliberadora i fins procuri moments de felicitat.

La invocació de Secrets i mentides és perquè en ella mateixa és memorable, però també pel fet que l’actriu, Marianne Jean-Baptiste, que hi encarna la jove negra, ha tornat a col·laborar amb Leigh interpretant la protagonista absoluta de Hard truths , la darrera pel·lícula del director anglès: una dona enrabiada i malhumorada (no fa més que fotre mocs a tothom) amb dolor físics i també víctima d’una depressió de la qual no sembla adonar-se quasi ningú. Potser una mica la seva germana, però ni el seu marit, tan treballador, ni el seu fill, que, deambulant per Londres, tampoc no sap què fer amb la seva vida.

O potser, de fet, Secrets i mentides es fa present perquè en bona part dels drames socials (anteriors, com Naked, o posteriors, com Vera Drake o Another year) de Mike Leigh, deixant de banda la seva interessant aproximació amb Mr. Turner a la complexa personalitat del pintor romàntic anglès, no sembla haver-hi lloc per a la generositat: no hi ha esperança mentre es rabeja en el dolor i la desesperació. Amb el títol original –aliè a Mi única familia, amb el qual s’ha distribuït a l’Estat espanyol– sembla voler deixar clar que parla de les dures veritats. Potser sí. En tot cas, Mike Leigh presenta personatges maltractats per la vida, però fins a quin punt ell també no els maltracta?