El Tigre de Paper esgarrapa, amb criteri

L’edi­to­rial man­re­sana, amb règim de coo­pe­ra­tiva, Tigre de Paper ha fet la visita bar­ce­lo­nina ja tra­di­ci­o­nal per pre­sen­tar les nove­tats dels pro­pers mesos. Cada cop amb més mit­jans cobrint-ho i amb més pro­ta­go­nis­tes, perquè a més dels edi­tors també hi va haver autors i tra­duc­tors.

Aquest any van sor­pren­dre, amb la fres­cor i entu­si­asme habi­tual –es nota que viuen i es cre­uen el que publi­quen–, obrint la pre­sen­tació amb un distès joc de pre­gun­tes sobre l’edi­to­rial per valo­rar el conei­xe­ment que els assis­tents tenien del que fan. Pre­gun­tes que van tenir res­pos­tes com ara que ja han publi­cat uns 200 lli­bres des de la seva fun­dació, el 2011. Que a més dels assa­jos de Tigre de Paper, publi­quen nar­ra­tiva a L’Agu­lla Dau­rada --que inclou la col·lecció Mis­sis­sipi dedi­cada a grans novel·les con­tem­porànies dels Estats Units– i, en cas­tellà, al segell Bella­terra. Que també publi­quen la revista Catarsi i orga­nit­zen la Fira Lite­ral. I que el lli­bre més venut, i el més polèmic, és En defensa d’Afro­dita, “que vol ser un càntic col·lec­tiu a unes noves mane­res de rela­ci­o­nar-nos entre les per­so­nes” i que ja porta set edi­ci­ons.

Els edi­tors Marc Garcès i Oriol Valls van anar des­gra­nant el con­tin­gut de cada títol i què els ha moti­vat a publi­car-los, abans de cedir la paraula a autors i tra­duc­tors, quan era el cas. “Hem cres­cut amb la ferma volun­tat de que els nos­tres lli­bres puguin ser eines per aque­lles per­so­nes i col·lec­tius mobi­lit­zats en la lluita per la trans­for­mació social i, alhora, una porta d’entrada al pen­sa­ment i la consciència crítica per a totes aque­lles lec­to­res de ment des­perta. D’aquesta manera, amb els nos­tres lli­bres, pre­te­nem obrir espais per la reflexió i el debat. Espais que ens per­me­tin esquinçar la rea­li­tat i dibui­xar un nou món que no només és pos­si­ble sinó que també és neces­sari.”

De Bell Hooks, autora habi­tual a l’edi­to­rial, publi­quen Tot sobre l’amor (amb tra­ducció d’Anna Llis­terri). “Per a ella l’amor és una acció més que un sen­ti­ment.” D’Angela Davis, una altra clàssica a Tigre de Paper, publi­quen Abo­lició (amb tra­ducció de Lola Fígols), un recull d’escrits i con­ferències seves al llarg dels dar­rers 30 anys. També publi­quen, per pri­mer com en català, Revo­lu­ci­o­na­ris (amb tra­ducció de Miquel Sor­ri­bas), que aplega una sèrie d’estu­dis d’Eric Hobs­bawm sobre el con­cepte i pràctica de la revo­lució com a ins­tru­ment de canvi social, i Per què Marx tenia raó (amb tra­ducció de Lola Fígols), de Terry Eagle­ton.

De Noam Chomsky publi­quen, “en bon moment, per culpa de Trump”, Hege­mo­nia o super­vivència (amb tra­ducció de David Gui­xe­ras i Car­les Miró), on mos­tra com, des de la fi de la Segona Guerra Mun­dial, els Estats Units han des­ple­gat una gran estratègia impe­rial amb l’objec­tiu de domi­nar el món.

Pel que fa als autors autòctons, les nove­tats són Ni Madrid ni Mos­cou, d’Ignasi Bea Seguí. “L’any vinent farà un segle de la fun­dació del par­tit comu­nista català. El títol és cri­da­ner, és cert, però és que El par­tit comu­nista català (1926-1930) no és gens sexi i ja va bé de subtítol”, va comen­tar amb sim­pa­tia Bea. “És comu­nisme de quilòmetre zero, en plena dic­ta­dura de Primo de Rivera. He inten­tat que sigui un text divul­ga­tiu, però és d’història i de pen­sa­ment polític.”

Fran­cesc Font, pagès des de fa nou gene­ra­ci­ons i divul­ga­dor de l’agri­cul­tura rege­ne­ra­tiva, pre­senta De peus a terra. “Parlo del sòl perquè és el gran obli­dat. És una capa fina, d’uns 30 centímetres, que ens dona la vida, i el 50% dels sòls de la Terra estan degra­dats”, va expli­car Font. “És un lli­bre de solu­ci­ons, però, en con­cret plan­tejo dotze acci­ons a l’abast de qual­se­vol per miti­gar la crisi climàtica i ali­mentària.”

Elena Crespi va pre­sen­tar Ali­men­tar la bèstia. “Un recor­re­gut històric de com ha anat crei­xent la pressió estètica perquè en pren­guem consciència de quan va sor­tir tot de mare.” Crespi és pro­fes­sora d’uni­ver­si­tat i veu “alum­nes de vint anys que ja s’han ope­rat la cara o el cos, les elles, i els ells, molt mus­cu­lats”. Un assaig on mos­tra que “la lluita con­tra la gras­sofòbia i la violència estètica no és gens sen­zi­lla”.

Vidal Ara­gonès, un dels pri­mers subs­crip­tors de l’edi­to­rial –com va recor­dar Garcès– repe­teix com a autor, ara amb Pobre­ta­riat, sobre la pre­ca­ri­e­tat labo­ral, la classe i el tre­ball. “L’esquerra política actual no està per la consciència de classe; i la classe tre­ba­lla­dora actual està for­mada per dones i immi­grants, ja no són homes blancs, hete­ro­se­xu­als ves­tits amb una gra­nota blava tre­ba­llant a la fàbrica”, va opi­nar l’autor. “A la segona part faig una expli­cació tècnica, acadèmica, de com s’ha cons­truït la pre­ca­ri­e­tat labo­ral... La vida humana no és com­pa­ti­ble amb el capi­ta­lisme”, va con­cloure.

Final­ment, Emília Olivé va par­lar del seu assaig Filan­tro­ca­pi­ta­lisme. “És un feno­men que neix a ini­cis dels anys 2000, quan la bretxa entre els molt rics i els molt pobres es radi­ca­litza. Els mil mili­o­na­ris mun­di­als donen diners a la bene­ficència, de manera filantròpica, fan cari­tat... i per això al món hi ha unes 242.000 fun­da­ci­ons, com la d’Aman­cio Ortega, que és un mal­son. Tot ple­gat, però, és un mer­cat sucós, amb estalvi d’impos­tos, que es manté ocult i passa des­a­per­ce­but”, va denun­ciar l’autora.