El dia que van robar el cotxe a Pepe Carvalho

I d’això, què en diria ara, en Manolo? És pro­ba­ble­ment la pre­gunta que més vega­des ha sen­tit en els dar­rers anys l’Anna Sallés, la vídua de l’escrip­tor comu­nista Manuel Vázquez Mon­talbán, el pare lite­rari del detec­tiu pri­vat Pepe Car­valho, mort l’octu­bre del 2003 a causa d’una atu­rada cardíaca a l’aero­port de Bangkok. Durant tot aquest temps hi ha mol­tes pre­gun­tes que han que­dat òrfe­nes del pen­sa­ment pro­fund i la lle­tra afu­ada d’un peri­o­dista i intel·lec­tual que va publi­car els seus lli­bres i els seus arti­cles fins al dar­rer alè, i que va man­te­nir-se fidel a la ide­o­lo­gia tot i cons­ta­tar que per culpa de les llui­tes inter­nes les esquer­res sem­pre són divi­si­bles entre elles matei­xes. Pre­ci­sa­ment, veient com el seu esti­mat PSUC s’esllan­guia i com l’invent d’Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya no aca­bava d’enlai­rar-se, quan li pre­gun­ta­ven si encara era comu­nista, es veu que en Manolo con­tes­tava: “Comu­nista, mal­grat tot.” I quan després li repre­gun­ta­ven: “I què us queda, als comu­nis­tes?”, ell ho rema­tava con­vençut: “Ens queda la cuina.”

Per tot això la pre­gunta més per­ti­nent, si la hi poguéssim fer, ara seria aquesta: Què en pensa del que està pas­sant al món, amb ian­quis trum­pis­tes i rus­sos puti­nes­cos repar­tint-se el pastís sense ni tan sols dis­si­mu­lar i bufant vents de guerra? Sobre­tot quan s’aca­ben de com­plir els 22 anys de la gran mani­fes­tació con­tra la invasió de l’Iraq, que el 15 de febrer del 2003 va con­gre­gar a Bar­ce­lona un milió tres-cen­tes mil per­so­nes. El vas­sa­llatge del pre­si­dent espa­nyol, José María Aznar, als desig­nis del pre­si­dent dels EUA, George Bush fill –dis­po­sat a ata­car l’Iraq després de l’atemp­tat ter­ro­rista de l’any 2001 con­tra les Tor­res Bes­so­nes de Nova York– havien creat un clima previ d’indig­nació entre les for­ces pro­gres­sis­tes que va ser­vir per covar la mul­ti­tu­dinària pro­testa. Indi­fe­rent a les pro­tes­tes, el 16 de març l’exins­pec­tor d’Hisenda es faria la tris­ta­ment famosa foto del Trio de les Açores, com­ple­tat pel pri­mer minis­tre britànic Tony Blair.

La decisió d’enviar a l’Iraq tro­pes espa­nyo­les –que no van arri­bar a com­ba­tre– va aca­bar de mobi­lit­zar la ciu­ta­da­nia i la riuada humana va con­ver­tir Bar­ce­lona en la capi­tal euro­pea de la pau. Vázquez Mon­talbán, que aquell mateix any tenia pen­dent de publi­car La Azna­ri­dad, por el impe­rio hacia Dios o por Dios hacia el impe­rio, on ana­lit­zava les frus­tra­des aspi­ra­ci­ons d’esta­dista del polític popu­lar i la seva “relació sado­ma­so­quista amb els naci­o­na­lis­tes cata­lans”, va par­ti­ci­par en la mani­fes­tació, com tants altres intel·lec­tu­als i artis­tes, també al con­cert poste­rior del 30 de març a l’avin­guda Maria Cris­tina, ja amb els bom­bar­de­jos en marxa. Tal com recorda la pro­fes­sora Sallés: “Va ser un gran moment per a ell i per a tots, pocs mesos abans de la seva mort.” Sense ser-ne cons­ci­ent, seria la cul­mi­nació a una vida dedi­cada a l’acti­visme polític i social. L’última causa en la qual es va impli­car va ser el tortuós tan­ca­ment de l’abo­ca­dor de Vaca­morta, a Cruïlles, al Baix Empordà, on la família tenia la segona residència d’ençà de 1974. L’escrip­tor man­te­nia també con­tac­tes amb la cèl·lula comu­nista de la Bis­bal, però sobre­tot li agra­dava anar a sopar al mític res­tau­rant de Cal Podrit.

Sallés recorda aquells anys pre­vis a la mort de Franco amb la sen­sació d’haver-se acos­tu­mat a saber que esta­ven en per­ma­nent vigilància, però sense por. “L’autèntica por la vam pas­sar després, la nit del 23-F, quan Tejero va segres­tar el Congrés dels Dipu­tats. Tot­hom bus­cava on ama­gar-se.” Poste­ri­or­ment en Manolo va viure de manera intensa les llui­tes esbu­de­lla­des a la cúpula d’IC. “Arri­bava de les reu­ni­ons molt tard i amb molts dis­gus­tos, jo li deia que allò l’aca­ba­ria matant”, con­ti­nua recor­dant Sallés. “No sé què opi­na­ria ara; el món del 2003 que ell va dei­xar no té res a veure amb l’actual. Suposo que posa­ria el dit a la llaga dient que falta un pro­jecte d’esquer­res que sigui veri­ta­ble alter­na­tiva a les neces­si­tats de la gent i con­tra l’ascens de la ultra­dreta.”

Evi­tar la por va ser sem­pre una de les prin­ci­pals armes dels anti­fran­quis­tes, però una altra de les nits angoi­xo­ses que Sallés guarda a la memòria no té res a veure amb la política. “Vivíem a Vall­vi­drera, devia ser l’any 82. Ell tenia el cotxe apar­cat davant de casa. Crec que era un Seat 131, li agra­da­ven molt els cot­xes. I ens el van robar. La poli­cia va tru­car dient que havien tro­bat un cotxe a Coll­se­rola que podia ser el seu. Li van dema­nar si el podien pas­sar a reco­llir per anar a iden­ti­fi­car el model; no ens va fer gens de gràcia que se l’endugués la poli­cia. Vam pas­sar molta estona amoïnats fins que el van tor­nar a casa. Abans de mar­xar un dels poli­cies es va tom­bar i li va dir: “¡Parece men­tira que Pepe Car­valho se deje robar el coche!”

La mani­fes­tació per atu­rar la guerra va ser, doncs, l’últim gran com­promís públic com a acti­vista; al cap de vuit mesos es pro­dui­ria la seva mort. L’acte paci­fista va tenir tant de ressò mun­dial que fins i tot l’expre­si­dent Bush pare va afir­mar públi­ca­ment que Bar­ce­lona no podia con­di­ci­o­nar l’agenda nord-ame­ri­cana. Eren temps en què la força del car­rer podia moure mun­ta­nyes, i la ciu­ta­da­nia encara n’era cons­ci­ent: Aznar va fer el sord, i es va man­te­nir al cos­tat de la coa­lició inter­na­ci­o­nal que aca­ba­ria ata­cant per terra l’Iraq el 20 març, però al cap d’un any una de les pri­me­res deci­si­ons de José Luis Rodríguez Zapa­tero com a nou pre­si­dent va ser, en com­pli­ment de la pro­mesa elec­to­ral, orde­nar l’imme­diat retorn de les tro­pes. Un con­trast demo­li­dor amb l’apa­tia i la des­mo­bi­lit­zació gene­ra­lit­zada que estan acom­pa­nyant dues guer­res con­tem­porànies d’equi­va­lent cru­el­tat: la invasió russa d’Ucraïna i la invasió isra­e­li­ana de Gaza. Les fake news al vol­tant d’aquests con­flic­tes, i de tan­tes altres face­tes de la vida, ja for­men part de la nos­tra rutina quo­ti­di­ana, però la lla­vor de la desin­for­mació es va plan­tar pre­ci­sa­ment en aque­lla guerra patro­ci­nada per Aznar i com­pa­nyia. Sad­dam Hus­sein era un dic­ta­dor ferotge, però no tenia res a veure amb els atacs a les Tor­res Bes­so­nes i sí, en canvi, amb els obs­ta­cles que tro­ba­ven molts empre­ne­dors ian­quis que cobe­ja­ven els recur­sos natu­rals ira­quians. L’excusa va ser inven­tar-se les tan famo­ses com invi­si­bles “Armes de Des­trucció Mas­siva” que, segons la pro­pa­ganda ame­ri­cana, els ira­quians emma­gat­ze­ma­ven a tones. “Cre­guin-me, els dic la veri­tat, l’Iraq té Armes de Des­trucció Mas­siva i està dis­po­sat a usar-les”, deia un Aznar encara bigo­tut davant les càmeres de la tele­visió. Hus­sein va ser der­ro­cat i con­dem­nat a la forca, les armes no es van tro­bar perquè no exis­tien, els admi­nis­tra­dors civils desig­nats per la Casa Blanca van tenir la foras­se­nyada idea de dis­sol­dre l’exèrcit ira­quià i el país es va enfan­gar en una deses­ta­bi­lit­zació de la qual avui encara no s’ha refet. “Sí, ara sé que no hi havia ADM –reco­nei­xia fina­ment Aznar a con­tra­cor, sense aban­do­nar la seva habi­tual arrogància–. Ho sé ara, tinc el pro­blema de no haver estat tan llest d’haver-ho sabut abans.” L’endemà, les por­ta­des dels dia­ris cen­tra­des en la mani­fes­tació bar­ce­lo­nina incor­po­ra­ven una notícia més breu: “Hamàs manté en secret el nom del seu nou líder per tal que no sigui eli­mi­nat per Israel.” Qui dies passa, bom­bes empeny. No som gaire lluny d’on érem, ni tam­poc es pot dir que millor. Què en diria ara, en Manolo?