El dia que van robar el cotxe a Pepe Carvalho

I d’això, què en diria ara, en Manolo? És probablement la pregunta que més vegades ha sentit en els darrers anys l’Anna Sallés, la vídua de l’escriptor comunista Manuel Vázquez Montalbán, el pare literari del detectiu privat Pepe Carvalho, mort l’octubre del 2003 a causa d’una aturada cardíaca a l’aeroport de Bangkok. Durant tot aquest temps hi ha moltes preguntes que han quedat òrfenes del pensament profund i la lletra afuada d’un periodista i intel·lectual que va publicar els seus llibres i els seus articles fins al darrer alè, i que va mantenir-se fidel a la ideologia tot i constatar que per culpa de les lluites internes les esquerres sempre són divisibles entre elles mateixes. Precisament, veient com el seu estimat PSUC s’esllanguia i com l’invent d’Iniciativa per Catalunya no acabava d’enlairar-se, quan li preguntaven si encara era comunista, es veu que en Manolo contestava: “Comunista, malgrat tot.” I quan després li repreguntaven: “I què us queda, als comunistes?”, ell ho rematava convençut: “Ens queda la cuina.”

Per tot això la pregunta més pertinent, si la hi poguéssim fer, ara seria aquesta: Què en pensa del que està passant al món, amb ianquis trumpistes i russos putinescos repartint-se el pastís sense ni tan sols dissimular i bufant vents de guerra? Sobretot quan s’acaben de complir els 22 anys de la gran manifestació contra la invasió de l’Iraq, que el 15 de febrer del 2003 va congregar a Barcelona un milió tres-centes mil persones. El vassallatge del president espanyol, José María Aznar, als designis del president dels EUA, George Bush fill –disposat a atacar l’Iraq després de l’atemptat terrorista de l’any 2001 contra les Torres Bessones de Nova York– havien creat un clima previ d’indignació entre les forces progressistes que va servir per covar la multitudinària protesta. Indiferent a les protestes, el 16 de març l’exinspector d’Hisenda es faria la tristament famosa foto del Trio de les Açores, completat pel primer ministre britànic Tony Blair.

La decisió d’enviar a l’Iraq tropes espanyoles –que no van arribar a combatre– va acabar de mobilitzar la ciutadania i la riuada humana va convertir Barcelona en la capital europea de la pau. Vázquez Montalbán, que aquell mateix any tenia pendent de publicar La Aznaridad, por el imperio hacia Dios o por Dios hacia el imperio, on analitzava les frustrades aspiracions d’estadista del polític popular i la seva “relació sadomasoquista amb els nacionalistes catalans”, va participar en la manifestació, com tants altres intel·lectuals i artistes, també al concert posterior del 30 de març a l’avinguda Maria Cristina, ja amb els bombardejos en marxa. Tal com recorda la professora Sallés: “Va ser un gran moment per a ell i per a tots, pocs mesos abans de la seva mort.” Sense ser-ne conscient, seria la culminació a una vida dedicada a l’activisme polític i social. L’última causa en la qual es va implicar va ser el tortuós tancament de l’abocador de Vacamorta, a Cruïlles, al Baix Empordà, on la família tenia la segona residència d’ençà de 1974. L’escriptor mantenia també contactes amb la cèl·lula comunista de la Bisbal, però sobretot li agradava anar a sopar al mític restaurant de Cal Podrit.

Sallés recorda aquells anys previs a la mort de Franco amb la sensació d’haver-se acostumat a saber que estaven en permanent vigilància, però sense por. “L’autèntica por la vam passar després, la nit del 23-F, quan Tejero va segrestar el Congrés dels Diputats. Tothom buscava on amagar-se.” Posteriorment en Manolo va viure de manera intensa les lluites esbudellades a la cúpula d’IC. “Arribava de les reunions molt tard i amb molts disgustos, jo li deia que allò l’acabaria matant”, continua recordant Sallés. “No sé què opinaria ara; el món del 2003 que ell va deixar no té res a veure amb l’actual. Suposo que posaria el dit a la llaga dient que falta un projecte d’esquerres que sigui veritable alternativa a les necessitats de la gent i contra l’ascens de la ultradreta.”

Evitar la por va ser sempre una de les principals armes dels antifranquistes, però una altra de les nits angoixoses que Sallés guarda a la memòria no té res a veure amb la política. “Vivíem a Vallvidrera, devia ser l’any 82. Ell tenia el cotxe aparcat davant de casa. Crec que era un Seat 131, li agradaven molt els cotxes. I ens el van robar. La policia va trucar dient que havien trobat un cotxe a Collserola que podia ser el seu. Li van demanar si el podien passar a recollir per anar a identificar el model; no ens va fer gens de gràcia que se l’endugués la policia. Vam passar molta estona amoïnats fins que el van tornar a casa. Abans de marxar un dels policies es va tombar i li va dir: “¡Parece mentira que Pepe Carvalho se deje robar el coche!”

La manifestació per aturar la guerra va ser, doncs, l’últim gran compromís públic com a activista; al cap de vuit mesos es produiria la seva mort. L’acte pacifista va tenir tant de ressò mundial que fins i tot l’expresident Bush pare va afirmar públicament que Barcelona no podia condicionar l’agenda nord-americana. Eren temps en què la força del carrer podia moure muntanyes, i la ciutadania encara n’era conscient: Aznar va fer el sord, i es va mantenir al costat de la coalició internacional que acabaria atacant per terra l’Iraq el 20 març, però al cap d’un any una de les primeres decisions de José Luis Rodríguez Zapatero com a nou president va ser, en compliment de la promesa electoral, ordenar l’immediat retorn de les tropes. Un contrast demolidor amb l’apatia i la desmobilització generalitzada que estan acompanyant dues guerres contemporànies d’equivalent crueltat: la invasió russa d’Ucraïna i la invasió israeliana de Gaza. Les fake news al voltant d’aquests conflictes, i de tantes altres facetes de la vida, ja formen part de la nostra rutina quotidiana, però la llavor de la desinformació es va plantar precisament en aquella guerra patrocinada per Aznar i companyia. Saddam Hussein era un dictador ferotge, però no tenia res a veure amb els atacs a les Torres Bessones i sí, en canvi, amb els obstacles que trobaven molts emprenedors ianquis que cobejaven els recursos naturals iraquians. L’excusa va ser inventar-se les tan famoses com invisibles “Armes de Destrucció Massiva” que, segons la propaganda americana, els iraquians emmagatzemaven a tones. “Creguin-me, els dic la veritat, l’Iraq té Armes de Destrucció Massiva i està disposat a usar-les”, deia un Aznar encara bigotut davant les càmeres de la televisió. Hussein va ser derrocat i condemnat a la forca, les armes no es van trobar perquè no existien, els administradors civils designats per la Casa Blanca van tenir la forassenyada idea de dissoldre l’exèrcit iraquià i el país es va enfangar en una desestabilització de la qual avui encara no s’ha refet. “Sí, ara sé que no hi havia ADM –reconeixia finament Aznar a contracor, sense abandonar la seva habitual arrogància–. Ho sé ara, tinc el problema de no haver estat tan llest d’haver-ho sabut abans.” L’endemà, les portades dels diaris centrades en la manifestació barcelonina incorporaven una notícia més breu: “Hamàs manté en secret el nom del seu nou líder per tal que no sigui eliminat per Israel.” Qui dies passa, bombes empeny. No som gaire lluny d’on érem, ni tampoc es pot dir que millor. Què en diria ara, en Manolo?