“I l’Oscar és per a…” les segones oportunitats (o no)

Adrien Brody va ser un dels protagonistes de la nit dels Oscar. Vint-i-dos anys després d’haver guanyat la preuada estatueta daurada pel seu paper a El pianista, l’actor va agrair molt emocionat el segon premi que rep per part de l’Acadèmia de cine americana com actor principal, per The Brutalist. Ell personifica com ningú el que suposa rebre una segona oportunitat d’una professió que ell mateix ha qualificat de “molt fràgil”, afegint que “es veu molt glamurosa i a vegades ho és, però el que he guanyat és perspectiva després de tenir el privilegi de tornar aquí [...] en el que ha estat una autèntica muntanya russa”, com ha qualificat la seva vida i carrera després de patir una llarga travessa pel desert.

Un Oscar entès com una prebenda de l’Acadèmia perquè torni a reprendre una carrera i que personifica una edició d’uns premis que s’han conjurat a catapultar el ressorgiment d’una ciutat, Los Angeles, que ha patit una de les majors catàstrofes de la història amb uns incendis que han danyat l’economia i la moral de la capital de Hollywood. Focs que fa quatre dies amenaçaven fins i tot aquest centre neuràlgic tan simbòlic on cada any s’hi celebra la gran festa del cinema, el Dolby Theater, ubicat al bell mig del passeig de la fama. Una redempció que fins i tot s’ha atorgat a la (auto)denostada Karla Sofía Gascón, l’actriu espanyola que va dilapidar la bona feina realitzada a Emilia Pérez pels seus comentaris repugnants, per racistes i catalanòfobs, que va passar amb més pena que glòria per la cerimònia. Presència la seva, d’un perfil baix, més enllà dels acudits del presentador de la gala, Conan O’Brien, que no es va estar de comentar a l’actriu d’Alcobendas que “si has de tuitejar, el meu nom és Jimmy Kimmel [el presentador de l’any passat]”.

O’Brien, de qui agraïm sobretot que fos àgil –ell, perquè malgrat tot, la gala es va allargar el que no està escrit–, va arrencar la funció sortint literalment del cos de Demi Moore, recreant de forma divertida una de les escenes truculentes de la pel·lícula per la qual la veterana actriu s’havia guanyat la nominació a la millor actriu pel seu paper a La substància. Tanmateix, quan tot apuntava que rebria la benedicció hollywoodiana, un gir de guió cruel d’aquesta edició diguem-ne de les segones oportunitats va i li atorga el premi major a una debutant, Maika Madison, per Anora. Ja té mala llet que a Demi Moore se li robi el reconeixement a una llarga carrera (va ser uns anys l’actriu millor pagada) per una actriu més jove i recentvinguda, talment com li succeeix a la protagonista que interpreta al film de Coralie Fargeat. La cara de circumstàncies era menys dissimulada que quan va rebre el Razzie per Striptease. Quina pena.

Anora de Sean Baker, en canvi, va ser la gran triomfadora d’una vetllada amb premis força repartits. Que s’endugués els premis principals (producció, direcció, guió original i edició), permet afirmar que l’aposta de Hollywood aquest any ha estat catapultar el cinema independent. Sean Baker, el director, coproductor, guionista i editor del film (un ple individual que esdevé una fita dels premis), ho va correspondre amb una defensa aferrissada del cinema presencial: visionar i gaudir de la projecció a les sales fosques, la comunió d’estar plegats gaudint d’una bona pel·lícula. Anora, un film que ha estat possible amb molt poc diners però fet amb molt cor, com es va dir.

A l’altra cara de la moneda, Emilia Perez. De les tretze nominacions de què partia, només Zoe Saldaña, en un paper quasi bé principal més que secundari, va tornar a ballar alegrament. I plorar d’alegria, pel fet de ser, com va reivindicar, la primera actriu d’origen caribeny que guanya l’Oscar. També, perquè ja podia respirar tranquil·la després del patiment que ha hagut d’aguantar veient com la seva companya Karla anava dinamitant tota les opcions per guanyar d’aquesta narco òpera trans.

La gala, com dèiem, va ser dinàmica però llarga-llarga, mancada de discursos polítics, a banda d’alguna referència a la guerra d’Ucraïna (Daryl Hannah la més directa) i a Gaza (el directors palestí i jueu premiats pel documental No other land sí van criticar la política exterior dels Estats Units). Res contra Donald Trump, ni tan sols cap reconeixement a The apprentice, el biopic dels orígens del magnat convertit per segona vegada en president del país, tan estimat pel gremi. Per crítiques, les més sonades a Netflix (“que ha pujat divuit vegades la quota de subscripció”) i a Amazon (amb aquell fals Jeff Bezos repartint un paquet llençant-lo amb males maneres als peus d’una estàtua dels Oscar).

Parlàvem de segones oportunitats, però també ha estat un any de primeres fites. A més de la de Sean Baker, Flow ha donat el primer Oscar a Letònia i Aún estoy aquí al Brasil –celebrat com un Mundial de futbol– i Paul Tazewell s’ha proclamat el primer home negre en guanyar-ne un en la categoria de vestuari. Tot alegries, com els moments que sempre oferixen els números musicals durant la cerimònia. Començant amb l’obertura d’Over the rainbow d’El mag d’Oz i Wicked, un homenatge a la saga 007 que s’ha venut l’ànima a Amazon; i un altre a Quincy Jones que fa poc ens va deixar. El músic, una altra glòria que ens ha deixat en un últim any d’acomiadaments sonats: Maggie Smith, Gena Ro·lands, Roger Corman, Kris Kristopherson, Joan Plowright, Donald Sutherland, Louis Gosset Jr, Shelley Duvall, James Earl Jones, David Lynch, Gene Hackman... Eterns pel llegat que ens deixen, d’un Hollywood que treballa per ressorgir de les cendres.