Ramon Solsona ofereix grumolls d’infantesa amb gust de Colacao

El Colacao va començar a endolcir llets el 1946. El Nesquik, el 1948. Els fans de la segona marca diuen que no fa grumolls, però els grumolls de cacau en pols són una de les gràcies de la primera. Ara, Ramon Solsona (Barcelona, 1950), ens ofereix uns quants grumolls en què ens mostra la seva infantesa. Dolça, tot i que la llet de l’època podia ser aigualida, en pols de marca nord-americana o, directament, mala llet. Sí, també de la vaca sense intermediaris, quan a Barcelona hi havia lleteries amb bestiar a l’eixida.

I aquesta visió l’ofereix a El carrer de la xocolata (Proa), unes memòries d’infantesa i joventut amb un rerefons personal però amb una mirada col·lectiva. El llibre narra les peripècies d’una família nombrosa de Gràcia i, alhora, fa un retrat de la transformació de la Barcelona de l’època. Carregat de records, s’endinsa en una generació que va patir el franquisme, la postguerra, la mala nutrició i la força de les manifestacions religioses. Amb un caràcter amable i divertit, com sempre en persona i sovint en la seva obra, Solsona ha explicat que el llibre és com un “cistell de cireres”. Un dolç que, com els records, “venen de gust, però que quan n’estires una en surten diverses”.

Des d’un carrer amb olor de xocolata, per la proximitat de la casa familiar a la fàbrica del Colacao, la història de Solsona parla de nens i nenes dels cinquanta que gaudeixen dels tebeos, la ràdio i els jocs de Juegos Reunidos Geyper. Amb veïns que tenen el primer televisor o telèfon del barri i que acullen altres persones a casa per fer-ne ús, diversitat de botigues, tramvies i cinemes del moment. Els fills del baby-boom, la migració que estira els fils de la migració interior a Barcelona i unes còmiques tietes que porten el gos a missa.

En roda de premsa, Solsona ha explicat que, mentre que normalment dedica esforços a documentar-se per les seves novel·les, ara s’ha documentat “el mínim” perquè el llibre no s’allargués gaire. “Amb els meus records i els dels meus germans ja en tenia de sobres”, ha comentat.

Solsona descriu una infantesa “feliç” de la qual en conserva bons records. “Amb l’edat et ve de gust mirar enrere d’una manera serena. La idea em va venir de veure com altres col·legues escriptors ho havien fet”, ha detallat.

Com ja és habitual en l’autor de novel·les com ara Les hores detingudes (1993), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004), L’home de la maleta (2011), Allò que va passar a Cardós (2016), Disset pianos (2019) i Temps enrere (2022) –amb què ha guanyat premis com ara el Sant Jordi, Crítica Serra d’Or i Prudenci Bertrana–, el llenguatge té molta importància. En aquest cas, ha volgut deixar clar com es deien algunes paraules en el passat i quines “innovacions absurdes i innecessàries” s’han fet.

“Tothom ha viscut situacions familiars que podrien ser una novel·la”, ha dit fent broma. En aquest sentit, ha constatat que l’obra presenta una “alegria de viure” perquè quan arribes a una edat “ve de gust mirar enrere”. “Això no és una autobiografia”, ha aclarit, perquè li han quedat desenes de records pendents d’explicar que podrien omplir nous llibres. Els esperarem.