Sílvia Soler mostra tres generacions de dones fent el ‘Cor fort’

Les comparacions solen ser perilloses, però en farem una, amb intencions de lloança. Novel·les com Cor fort, se Sílvia Soler, són com una truita de patates, d’aquelles casolanes –amb ceba, naturalment–, acompanyada d’un pa amb tomàquet ben sucat. Té uns ingredients aparentment senzills, però de qualitat, que es poden trobar a totes les cases –a totes les vides–, i aquell gust, aquella olor, aquella textura tan familiar que no fatiga, aquella sinceritat que no vol amagar res i, a més, un esperit pràctic en tots els sentits. Un plat popular, sense pretensions, però que no falla i agrada, en un sopar de colla, en una excursió, en un piscolabis... O, tornant al paper, sent la lectura d’una tarda de diumenge.

Cor fort, publicada per Univers, comença als anys cinquanta, al petit poble fictici de Sorrals, que alguns lectors reconeixeran de L’estiu que comença, per exemple. La Teresa, la tercera filla dels Fluvià dels pollastres, es queda embarassada accidentalment. Només té 19 anys i decideix ser mare soltera, desafiant les normes socials de l’època. A partir d’aquell moment, el lector la segueix mentre aixeca una família i es converteix en la matriarca, el referent per a les dues generacions posteriors.

Sílvia Soler (Figueres, 1961) és periodista, guionista i autora d’una vintena de títols, entre novel·la, narrativa i assaig, amb què ha guanyat premis com ara el Prudenci Bertrana i el Ramon Llull.

Fer el cor fort és una expressió molt popular que va servir Soler per iniciar la novel·la. “L’expressió m’agrada molt perquè és molt genuïna nostra, per mi és molt familiar, l’he sentit dir molt a casa, i és molt bonica. A l’entorn de l’expressió vaig pensar a explicar la història d’alguna dona que s’hagués vist obligada a fer el cor fort... Tot i que sigui redundant, perquè qualsevol dona, al llarg de la vida, ha hagut de fer uns quants cops el cor fort”, explica l’autora. “Amb tot, l’expressió penso que és ambivalent. Per una banda diu «has de ser valenta» però també té una aire de resignació cristiana, «has d’entomar el que la vida et posa al davant». I la protagonista, la Teresa, va alternant la interpretació de l’expressió”, en ple franquisme.

Soler volia que fos una dona “amb una vida bastant normal, que no vol dir que no li hagin passat coses; que qualsevol dona catalana s’hi pugui sentir identificada”. De coses n’hi passen, a la Teresa i al seu entorn, amb el dramatisme just que no convé explicar. “La meva pretensió era que aquest fer el cor fort es va transmeten de generació en generació i mostrar-ho amb la filla i una de les netes, que tenen més eines per fer el cor fort del que va tenir la Teresa.”

Quan la Teresa de 19 anys decideix tenir la filla en contra de l’opinió de tothom i, a més, sempre defensa la criatura, li canvia la vida. “La vida es pot refer, es poden perdonar moltes coses, però el que no es pot fer és oblidar, que és el que vol transmetre la Teresa a la seva filla en posar-li de nom d’Oblit.”

Fa l’efecte que a Sílvia Soler aquesta mena de novel·les li surten sense aparent esforç, que s’ho passa bé, que està a la seva zona de confort. “Aquesta novel·la, com dius, l’he escrit a la meva zona de confort, absolutament. Fa anys que vaig decidir que no tenia perquè sortir-ne. Tot i que amb Estimada Gris sí que vaig fer una feina important de documentació... Però a Cor fort m’he centrat en els temes que m’interessen i que fan que m’ho passi molt bé escrivint. A més, hi ha un públic molt ampli que busca aquestes novel·les. És cert que, com que les dones llegim més, bàsicament són dones les que les llegeixen, però per mi no són novel·les femenines, un lector home s’ho pot passar bé, també.”

Hi ha embarassos no desitjats, casaments entre rangs socials diferents, separacions per tercera persona, morts... “En general, sempre escric sense saber gaire els temes de fons. Tenia clars moments concrets: l’embaràs, un retrobament, una desgràcia... Els temes, però, apareixen a mesura que vas creant la trama, la vida dels personatges, no cal forçar-ho.”

A banda de la Teresa, també tenen protagonisme l’Oblit i les seves filles, l’Alícia i la Sara. “Em feia molta gràcia mostrar les diferències de les tres generacions partint dels detalls. La Teresa es fa un vestit a la modista, la filla el compra fet a una botiga i la neta per internet.” De l’envelat, al guateque i la rave, es podria sintetitzar.

Soler fa un joc tècnic molt interessant. En alguns capítols, quan li convé, hi posa el nom del personatge corresponent i fa que ell narri en primera persona els fets que toca. “Amb els anys he perdut les manies i m’he tornat pràctica. Si puc facilitar la lectura, ho faig. Trencar la narració lineal d’alguna manera m’agrada i ho acostumo a fer. Però sense artificiositat”, conclou.

La tècnica, el respecte i l’amorositat són necessaris, també, per cuinar una bona truita de patates, això és evident.