El nou còmic de capçalera dels britànics és català

Des de l’habitació, pot sentir el públic arribant al teatre per Raleigh Street, un carrer ample i residencial al barri d’Angel, al nord de Londres. La finestra és mig oberta. Ja és fosc. El Sergi Polo està assegut en un sofà amb les cames estirades sobre una tauleta amb el portàtil a la falda abans del monòleg que ha de fer d’aquí a una hora. Som al teatre Bill Murray. El Sergi és català i, amb només 29 anys, s’ha convertit en còmic de capçalera dels anglesos. I en anglès. Viu al mateix teatre i per arribar a l’escenari només ha de baixar les escales de fusta d’aquest vell pub victorià.

És un dels dos inquilins del teatre. L’altre és el James, un còmic irlandès, que també hi té una habitació. Les habitacions són al tercer pis. N’hi ha una tercera per a còmics residents de fora. La cuina és al segon pis, al costat dels camerinos. Durant el dia, no hi ha ningú. Cada cop que va a comprar al supermercat o vol entrar o sortir, ha de passar obligatòriament per l’escenari i això manté viu el somni que el va portar a Londres.

“Aquesta és la millor sala on he actuat mai per la disposició de les cadires, el sostre baix, l’acústica i perquè el públic és molt a prop”, diu. Hi caben cent persones i sempre és plena. Hi fan set o vuit actuacions diàries. Ell n’ha arribat a fer cinc en una tarda.

Les veus distants del carrer trepen per les parets de l’edifici, penetren per l’obertura de la finestra i sonen confuses. Ara entén l’anglès, però fa vuit anys, quan va arribar, no el parlava. “Vaig repetir dos cops l’ESO perquè sempre suspenia l’anglès –diu–. No sabia ni què volia dir have.” Els primers monòlegs els preparava en català i els traduïa amb el traductor del Google o amb l’ajut de companys de pis. “Em sabia el monòleg de memòria en anglès, però no podia parlar amb el promotor”, explica.

El més sorprenent és que, tot i les limitacions amb l’idioma, el públic reia. “Suposo que ser de Barcelona em va ajudar perquè aquí agrada molt Barcelona”, diu. No es va sentir intimidat pel públic britànic perquè havia estat des dels deu anys a dalt d’un escenari. Primer com a mag i després com a actor, perquè va estudiar interpretació a Barcelona. Als 20 anys, en acabar la carrera, va fer les maletes i va venir a Londres per ser còmic monologuista.

Es podria dir que va aprendre l’anglès en un escenari. “Totes les paraules que faig servir en anglès, han estat abans en algun dels meus acudits”, confessa. Ara parla un anglès molt digne, amb un accent polit. La cadena pública britànica BBC l’ha inclòs entre els catorze còmics emergents més importants del país en anglès. I ha guanyat el premi al millor còmic de West Yorkshire, al nord d’Anglaterra, on va fer dues actuacions en un petit teatre de poble. És l’únic català que es dedica professionalment a la comèdia al Regne Unit.

“Aquí a Londres és molt fàcil poder-s’hi dedicar perquè pots actuar quatre o cinc cops cada dia i a finals de mes tenir un sou digne”, diu. Hi ha circuit molt potent de comèdia a Londres amb locals com el Comedy Store, l’Up the Creek, el Top Secret o el Soho Comedy Factory, on actua regularment. “Els clubs són sempre plens –diu– perquè aquí la gent no va a veure un còmic en particular sinó que va a aquell lloc perquè sap que porta còmics interessants.” També acudeix a micròfons oberts per practicar. Cada dia n’hi ha a l’Angel Comedy.

El Sergi repassa els correus al portàtil des del sofà. No té cap rutina prèvia a les actuacions. D’aquí a una estona baixarà a la sala per veure els monologuistes que actuen abans que ell. L’habitació és petita amb un llit doble, un armari, el sofà i la tauleta al fons. Hi ha una pantalla plana gegant i una bicicleta plegada, recolzada a la paret, sota la finestra per on pugen les veus del carrer. Sobre el sofà, un quadre emmarcat d’un plànol del pis de la seva àvia Natàlia al barri de Gràcia, a Barcelona, que va encarregar a una amiga dibuixant.

De petit hi anava cada tarda després del col·legi per practicar els trucs de màgia. Era un pis ampli on guardava les cartes, caixes, aparells, mocadors i cordes que va heretar del seu avi, que va morir quan ell tenia vuit anys. Al seu avi li agradava la màgia i també escoltar cintes de casset de l’Eugenio, que es va convertir en un dels còmics de referència del Sergi.

“L’Eugenio feia acudits curts molt clars amb moltes pauses, i jo també faig acudits curts però estan més vinculats entre ells i no faig tantes pauses”, diu. L’espectacle de màgia més gran que va fer a Barcelona, on feia desaparèixer persones o les tallava per la meitat, va ser al Cercle de Gràcia el 2015. Curiosament, el mes de maig hi tornarà com a monologuista. L’àvia Natàlia serà a la primera fila.

Al costat del plànol del pis, hi ha un dibuix del Mercat de La Boqueria. “Sempre m’han agradat els mercats de barri, aquí no n’hi ha i és de les coses que més trobo a faltar”. El Sergi mai no ha perdut la connexió amb Barcelona. Cada Sant Jordi organitza aquí una actuació d’una hora només en català per a expatriats catalans.

A la façana hi ha uns murals enormes amb els rostres de còmics cèlebres com Bill Murray, Richard Pryor, Whoopi Goldberg o Rowan Atkinson. El teatre era un pub en fallida adquirit el 2016 per Barry Ferns i altres còmics britànics per dedicar-lo exclusivament a la comèdia i a donar una oportunitat a monologuistes que comencen com el Sergi al seu moment. Aquí hi van instal·lar l’Angel Comedy Club, que abans era en un altre pub que s’havia quedat petit. I s’ha convertit en un dels temples de la comèdia londinencs. “Per a mi és casa, gimnàs (on entrena els acudits), lloc de feina i paradís”, diu el Sergi.

El Barry Ferns és el mestre de cerimònies del xou d’aquesta tarda amb cinc monologuistes britànics i el Sergi Polo, que és l’últim a actuar. La sala és plena. El Sergi recorda les vegades que va actuar en espais mig buits. Un cop va decidir aturar un espectacle en què ningú reia.

“Vaig preguntar al públic «voleu marxar?, perquè jo sí que me’n vull anar», i de cop van començar a riure i va canviar l’energia”, diu. Sempre busca aquest diàleg amb el públic, saber què vol: “Hi ha vegades que vol humor negre; d’altres, que li expliquis acudits; d’altres, que hi interactuïs.” El Sergi comença a baixar les escales amb el grinyol sec dels esglaons de fusta sota els peus i les parets saturades amb fotos de tots els còmics que han actuat aquí abans. Obre la porta. De cop, la foscor, la veu d’un monologuista i el preciós so de les rialles del públic.