Xavier Bosch ja ocupa el lloc preferent de cara a Sant Jordi

Se sol dir que no existeix una fórmula per a l’èxit, en cap disciplina. La prova que això és així –que alguns enarboren– és que tothom triomfaria. Si donem per bona la màxima, Xavier Bosch, com la resta de mortals, tampoc té aquesta fórmula. En tot cas, però, sí que ha trobat una combinació d’elements que li serveix de succedani perfecte. I ho demostra des que fa 15 anys va debutar amb Se sabrà tot. Ara presenta la seva desena novel·la, Diagonal Manhattan (Columna; en castellà a Destino amb traducció d’Olga García), i cal sumar dos reculls de relats i premis com el Llull i el Sant Jordi.

L’Edda Leveroni rep un regal especial pel 21è aniversari: una estada d’un any a l’agència de publicitat de la Bianca B. Miller a Nova York. El 1989 l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones, en un univers de creativitat i d’anuncis, i també de competència. “I l’Edda queda meravellada per la ciutat, per l’agència i per la Bianca, una dona molt forta com a cap d’una empresa però molt fràgil en la intimitat”, comenta Bosch.

“He volgut mostrar la descoberta d’una persona [l’Edda Leveroni] des de la banda emocional i professional. Es pregunta a partir de quina edat la vida ens pertany. Quan importa més el que pensem nosaltres que els nostres pares”, detalla Bosch.

A Barcelona, el pare de l’Edda, Brauli Leveroni, ha sabut dur una petita agència amb seu a Diagonal-Tuset fins al cim d’una ciutat efervescent. Brauli és admirat i envejat per les seves campanyes publicitàries, viu a tot gas i, abocat al negoci, encara no ha tingut temps de preguntar-se per la felicitat.

Xavier Bosch (Barcelona, 1967), periodista amb una trajectòria repartida entre premsa, ràdio i televisió, perfecciona la seva formula, títol rere títol, i no només manté el club de fans, el va ampliant. La prova és que cada any que surt a jugar el partit de Sant Jordi acaba el dia com a pitxitxi destacat. I això passa un any sí, un any no, perquè, gràcies a l’organització germànica de la seva vida, passen dos anys entre una novel·la i la següent. “Soc un Excel”, confessa somrient.

Primer decideix el món de què vol parlar, a Diagonal Manhattan és la publicitat. Després el tema emocional, que és la cerca de la felicitat i el pas del temps. “Tots busquem i volem la felicitat el màxim de temps possible, però no ens posen d’acord ni en com definir-la.” I hi suma una varietat de relacions amoroses. “No seria una novel·la meva si no hi hagués una galeria de possibles maneres d’estimar.” I és que Xavier Bosch escriu gènere, darrerament de to romàntic, ho fa molt bé i, aprofitant la temàtica de Diagonal Manhattan, com el cotó fluix, no enganya.

Després crea els personatges, distribueix les informacions i els fets per capítols per mantenir la tensió lectora i comença a escriure. Un capítol cada 15 dies, moment en què queda per dinar amb la seva amiga i editora Ester Pujol per comentar-lo. A ella li dedica aquesta novel·la, per cert.

“A la primera fase res m’agrada i penso que serà un fracàs; quan començo a escriure és quan m’ho passo bé i tot va fluint”, assegura l’autor. Fa uns 15 anys en què els dilluns, dimecres i divendres escriu narrativa. Dimarts i dijous fa altres feines, periodístiques. Dissabte i diumenges va repassant una mica.

Estudiant per a periodista, hi havia assignatures sobre publicitat. “Fins a quart de carrera no tenia clar si dedicar-me al periodisme o a la publicitat”, i va optar pel periodisme però la publicitat sempre li ha agradat. “És la branca més bonica de la professió de comunicació, juga amb les paraules i jo m’he divertit molt escrivint aquesta novel·la i creant vuit o deu campanyes fictícies.”

“La publicitat és la vida millorada. En vint segons et plantegen un problema i la solució. Però no tot és brillant, en aquest món. A més del procés creatiu he volgut mostrar la competència ferotge del sector.”

L’època, finals de la dècada del 1980, la va triar perquè “Barcelona era la tercera capital de la publicitat mundial després de Nova York i Londres”. Xavier Bosch va anar per primer cop a Nova York quan tenia 21, com la protagonista, precisament. “En aquesta novel·la m’he documentat del món de la publicitat, m’he reunit amb publicistes de renom, però altres temes han estat bagatge personal.”

“El 1989 van caure murs, sí, però en quedaven molts dempeus. L’Organització Mundial de la Salut encara tenia l’homosexualitat en la llista de malalties mentals”, afegeix. Déu n’hi do.

També ha ambientat l’obra fa 35 anys perquè no hi havia mòbils i la publicitat anava a la televisió i els diaris, cosa que ha canviat molt. “A més, els publicistes d’aquella època tenien intel·ligència emocional, no artificial”, assegura Bosch.

Les ciutats de Nova York i Barcelona “esdevenen uns protagonistes més”. “Barcelona sempre surt perquè és la meva ciutat, però m’agrada molt viatjar perquè és una cura d’humilitat. Casa teva sempre sembla més petita quan tornes de viatge. A més, a Barcelona es fan moltes coses bé, però moltes altres, no”, conclou un autor que ja escalfa la mà de cara a les moltes dedicatòries que haurà de signar al llarg de la vintena llarga de presentacions que té previstes abans de la marató de Sant Jordi.