Sean Scully: “L’art és l’enemic de la guerra”

Sean Scully (Dublín, 1945) tenia ganes de tornar a exposar a Barcelona. Hi va viure intermitentment durant catorze anys. N’hagués pogut marxar silenciosament com tants d’altres artistes nòmades que avui són aquí i demà allà, però no, ell va decidir acomiadar-se’n fent unes declaracions incendiàries a la premsa contra la llengua catalana i el procés independentista. A Catalunya, la seva obra sempre havia estat respectada i apreciada, fins i tot hi va haver un projecte de fer-li un museu, un dels molts que s’anuncien i no es fan. Li va doldre que el seu fos fallit. Ell, una firma tan cotitzada, no ho va digerir bé. Part de la seva catalanofòbia neix d’aquesta frustració.

Alguna cosa es va trencar llavors. Per a alguns, definitivament. Per a d’altres, s’ha de separar l’artista de l’obra. Una obra innegablement poderosa. Ja ho vam poder comprovar el 2007 a la Fundació Miró. I ara, disset anys després, que no són pocs, hi ha una nova oportunitat a la Pedrera (fins al 6 de juliol). La Fundació Catalunya La Pedrera li va fer una proposta que ningú rebutjaria: li cedia l’edifici de Gaudí per presentar-hi l’exposició més gran que ha fet mai a Barcelona, amb més de 60 treballs entre pintures, fotografies, obres sobre paper i escultures, inclosa la que ha gestat expressament per al pati, de gairebé set metres, impactant. Scully va dir que sí, és clar, i perquè se’n moria de ganes de tornar a la ciutat on va viure (a l’Eixample) i treballar (al Raval) de gust, on menjava de meravella i l’urbanisme l’inspirava. “Barcelona és molt sensual”, ha dit avui en un passeig amb la premsa davant les peces que precisament va crear aquí, i que duen per títols el nom de la capital catalana.

Les trobaran a mig recorregut, després d’haver resseguit les tres primeres dècades de la seva trajectòria i abans de penetrar en el que ha fet després de la seva etapa catalana (ben catalana, més enllà de Barcelona), inclòs tot allò que ja no va poder entrar a la mostra de la Miró. Tampoc es va veure a la fundació de Montjuïc el seu bateig artístic, als anys seixanta, just acabat de sortir de l’escola, amb la figuració. Si hagués continuat aquest camí, hauria acabat sent un pintor discret. Sort en tenen les dues pintures d’aquest moment inicial, que reben el visitant, d’estar al costat d’una potent escultura feta amb dipòsits d’aigua que evoquen la precària infantesa de l’artista en la desolada Londres de la postguerra mundial, en què els nens com ell jugaven amb la runa. “L’art és l’enemic de la guerra”, reflexiona avui Scully, pensant en aquell infant que, com es va veient en l’evolució del seu treball, perviu en certa manera dins seu.

Als anys setanta, va entrar a l’òrbita del minimalisme nord-americà i la cosa ja va canviar. Avui explicava, i la mar de bé, que va ser un estratega. “El minimalisme era el que dominava llavors i jo m’hi vaig sumar però per després poder-lo destruir per dins. Vaig ser una mica dolentot.” Al minimalisme el trobava sec intel·lectualment i fred emocionalment. No donava més de sí. I Scully, “un romàntic”, s’autodefineix, necessitava injectar sentiments a la pintura. “No tot podia ser ficció, hi havia d’haver realitat, el carrer, la vida normal.”

La iconografia que el va acabar forjant com a artista de reputació internacional va ser primerament la línia, que va descobrir al Marroc, en les gel·labes de les seves gents, i després, i ja per sempre més, la banda, “una ratlla però més ample que permet moure’t a dins sense estretors.”

Els detractors d’Scully sostenen que sempre fa el mateix quadre, amb aquestes combinacions de bandes de colors. Doncs l’exposició de la Pedrera, ordenada cronològicament pel comissari Javier Molins, demostra precisament el contrari: no hi ha cap quadre igual. És incomparable el que va fer quan va morir el seu primer fill Paul, en un accident de trànsit quan tenia divuit anys, impregnat d’una tristesa indescriptible, del que va dedicar al seu segon fill Oisin, amb uns tons rosats que irradien una vitalitat commovedora.

Oisin va ser batejat a Montserrat. Scully es va fer íntim del pare Laplana, el director del museu de l’abadia, i junts van concebre la intervenció artística a l’església romànica de Santa Cecília. Scully pot ser vist, en part amb raó, com un imitador de l’estil de Rothko, però el que va fer a Santa Cecília és d’una singularitat màxima, i sensible al patrimoni català. Llàstima que, si no són grups amb cita prèvia, l’espai no es pot visitar. L’artista, que ho va gestar com un regal, també està dolgut amb això.

Tampoc està content amb el museu Reina Sofía, que posseeix un quatre seu immens (que ara ha viatjat a la Pedrera), però el té a les reserves. “M’ha arribat el rumor que al Reina Sofía prefereixen exposar documents i vídeos, no pintura”, diu amb un somriure maliciós que traspua el seu ego.

A Oisin el retrobem a la darrera paret de la mostra, en què hi ha un tast del retorn a la figuració que ha practicat Scully els darrers anys, més com un divertiment que cap altra cosa. L’abstracció continua sent el seu llenguatge. A punt de complir els 80 anys, continua convençut que l’abstracció és un llenguatge universal amb què es pot arribar “a la unificació del món.”