Educar en la inclusió

La pel·lícula La nouvelle femme (2024), dedicada a la figura de Maria Montessori, m’ha despertat l’interès per entendre millor el model actual d’ensenyament a Catalunya, a partir del paper que ha tingut la pedagoga italiana en el camí cap a l’escola inclusiva. El mètode Montessori continua viu i ens ajuda a educar de forma respectuosa i des dels valors de l’empatia, la intuïció, la solidaritat, la tolerància i l’equitat, convertint la diferència en un element transformador de l’aprenentatge.

Montessori influí decisivament en els models pedagògics des de la Mancomunitat fins al final de la Guerra Civil, amb l’interregne nefast de Primo de Rivera. La Generalitat republicana instaurà l’ensenyament en català, públic, laic i mixt i, en esclatar la guerra, creà el Consell de l’Escola Nova Unificada, basat en els ideals revolucionaris de la fraternitat. Una educació igualitària que potenciava la convivència, la cooperació i la no discriminació, i aprenentatges significatius útils en diversos contextos quotidians. Noranta anys més tard, el decret d’educació bàsica del 2022 fa plantejaments molt afins. Fins a la Segona República, el sistema educatiu era excloent i exclusiu: els pobres i, en gran mesura, les dones, en quedaven exclosos, i era un luxe de pocs privilegiats. La història està escrita des de la torre d’ivori de l’aristòcrata i el burgès, que deixa als marges un corrent de pensament que serà invisible per sempre més, com un altre incendi de la Biblioteca d’Alexandria.

Amb la seva pàtina integradora, la LOGSE va modernitzar l’ensenyament després que la llarga nit franquista deixés els col·lectius vulnerables fora del sistema, i que els ideals republicans esdevinguessin utòpics en un país massa corcat i anacrònic. La LOGSE garantia l’accés universal a l’educació, la convivència de pràcticament tots els alumnes a l’aula, l’atenció a la diversitat des de l’educació especial i un currículum amb crèdits variables, que anaven des del llatí i la química orgànica fins als balls de saló o el macramé. Però: no deixava també al marge uns i altres, aquesta optativitat, per esdevenir un biaix de confirmació? A més, els alumnes d’educació especial no encaixaven en un model d’avaluació que tallava tothom pel mateix patró.

Ha estat precisament el nou model d’avaluació que proposa la LEC-LOMLOE l’autèntica revolució del sistema actual per tal d’acostar-lo a una societat més justa i igualitària. La figura clau per entendre’l és la pedagoga Neus Sanmartí, que, a Avaluar per aprendre, explica de forma diàfana com “si no canvia l’avaluació, difícilment no canviarà res. Per tant, una visió competencial de l’aprenentatge comporta canviar què, com, quan i per què s’avalua”. Sanmartí fa èmfasi en el paper regulador de l’avaluació, perquè “el més important és aconseguir detectar on són les dificultats de l’alumnat i ajudar-lo a superar-les”.

D’aquesta manera, personalitzem l’aprenentatge i incloem totes les sensibilitats, diluint les barreres d’accés extrínseques –nivell socioeconòmic, origen o gènere– i intrínseques –com la indefensió apresa–. En aquest sentit pren relleu l’estudi de la psicòloga nord-americana Carol Dweck, que distingeix entre pensament fix i mentalitat de creixement. El primer evita els reptes, té baixa tolerància a la frustració, li costa acceptar els errors o pensa que el talent està predeterminat, mentre que la mentalitat de creixement veu l’error com una oportunitat, creu que les seves habilitats venen determinades per l’esforç i se sent atret pels nous reptes. Aquestes són les mentalitats que es pretén estimular a l’aula.

Tanmateix, el plantejament de l’escola actual és poc realista. Amb els seus nous reptes, necessita molts més recursos dels destinats actualment, ja que només adoptarà ple sentit en la mesura que es replantegi tot el currículum, es doti de formació tot el cos docent i es proporcionin eines efectives per gestionar una aula amb vint-i-cinc nivells d’aprenentatge diferents. D’aquesta manera, estarem més a prop d’una societat més respectuosa, equitativa i empàtica, que vegi les oportunitats en els desafiaments que ens imposa la pluralitat i la diversitat, i mesuri l’èxit en la quantitat de somriures, i no pas en els deus del butlletí o els zeros del compte bancari.