“La reescriptura d’un poema en desvirtua l’emoció original”

Aquell era el moment en què començava a escriure, quan encara no saps ben bé què és el que faràs. En els inicis, fas una sèrie de salts endavant per mirar retrospectivament. Al capdavall, tot això és una projecció.

Sí, sens dubte. El títol ve d’un poema de L’edat d’or (1983), i té a veure amb el fet de no rabejar-se en el passat i, a la vegada, no fer-se il·lusions sobre el futur. És una mena de carpe diem, però que va sempre carregat del pes del passat. El passat sempre és present en el que vivim.

Hi estic d’acord, perquè crec que precisament aquest pes del present fa que tot allò que hi ha de bo en el passat et serveixi per reviure-ho i, de passada, per intensificar el present. La melancolia consisteix a trobar a faltar una cosa que no es tornarà a produir. Si hi havia alguna cosa bona, en canvi, te’n queda una lliçó o... la paraula no m’agrada gaire: diguem-ne una brasa, una espurna del foc que manté el present.

No en sé prou, d’aquests assumptes, però crec que el cervell és una màquina molt desconeguda, encara; si aquesta màquina es pot duplicar per mitjà de la tecnologia, potser la tecnologia serà capaç de fer tot això. Recordo, fa molts anys, un professor americà que estava explicant les possibilitats de la traducció automàtica, i es referia a una novel·la que parlava d’algú que tornava a un pis on havia viscut. Llavors veia que la porta del dormitori del seu amic era tancada. Aquesta situació li permetia deduir que, si era tancada, era perquè l’amic estava amb algú... Tot això és molt difícil de posar-ho en una traducció, perquè les paraules no diuen exactament això, és la situació que deduïm. Pel que fa a la IA, hauries d’informar la màquina sobre tota aquesta circumstància que les paraules no fan explícita.

El vaig començar a escriure l’any 1989. És una obra unitària, que parla d’una sola experiència. Aquells poemes van quedar en stand by, perquè en aquell moment, producte d’aquesta mateixa experiència, vaig intentar fer altres coses. Per exemple, els poemes de Focs d’octubre (1992). Els d’aquest darrer es van acabar posant a lloc més ràpidament que els altres, els d’Ombra encesa, i, com que l’experiència era la mateixa, vaig donar prioritat als de Focs d’octubre. En aplegar material per a Triomf del present, però, vaig retrobar aquell inèdit, i em va semblar interessant, perquè era un exercici una mica diferent. No són poemes independents, sinó que hi ha una continuïtat entre totes les peces. I per això vaig decidir d’incloure el llibre en el lloc cronològic que li correspon.

No, molt poc. He corregit algunes errades, una coma, poca cosa... Sempre he pensat que, si agafes un poema que havies fet i el refàs, d’entrada ja és un altre poema. Pots refer-lo, que vol dir maquillar-lo literàriament, fer que les imatges estiguin més ben acabades, que tot plegat estigui més ben resolt. En canvi, el que és impossible de refer és l’emoció, allò que va donar origen al poema. Encara que puguis connectar amb el passat, no estàs experimentant amb la mateixa força allò que vas viure. Aquesta reescriptura segurament desvirtuaria l’emoció amb què es va fer el poema original.

És, amb propietat, allò que es coneix com el “correlat objectiu” del poema. I el que possibilita una doble connexió: d’una banda, la connexió amb el fet i amb l’emoció que em mouen a escriure i, a la vegada, derivada d’aquesta, la connexió amb el lector. Al lector no li pots dir: estic desesperat, o estic enamorat, o estic trist... Li has de posar un ham amb un esquer que es pugui empassar. El peix veu la mosca o el cuc, i pica. El correlat objectiu és la mosqueta o el cuc que poses a l’ham. Molts d’aquests objectes que dius, encara que avui costin de trobar, són capaços de portar la càrrega fins al lector. Un exemple: a Focs d’octubre, el poema titulat Festeig, en què un cargol de mar es converteix en el correlat per parlar de l’experiència amorosa. Quan vaig desfer la casa de ma mare a Coma-ruga, vaig trobar aquest cargol de mar [me l’ensenya], que va desencadenar l’emoció –i l’escriptura– del poema.

En aquest cas, hi ha dues parts: la descriptiva, que parla de Gelida, i la conclusió, que assegura que tot allò existia perquè siguem capaços de recordar, a través del guant, aquell passat. Aquí, una vegada més, el passat es fa present en l’evocació d’un objecte. I això passa gràcies a l’olor, potser el més intangible dels sentits.

En el meu cas, el sentit més important és la mirada. M’agrada mirar, perquè gaudeixo molt amb la pintura, el color, el dibuix... Sempre he lamentat no tenir una formació musical. Altres sentits, com és ara el tacte, l’olor i el gust, encara són molt primitius. Som capaços de distingir gustos en una barreja, però després evocar-los, descriure’ls, ja és una cosa molt més difícil de fer. El tacte, tot i l’adjectivació abundant que en dona compte, també costa de descriure. Un poema de Branquillons (2023) en parla: és l’únic sentit que va de dins a fora. Curiosament el tacte l’associem, gairebé exclusivament, a les mans, cosa que em sembla una experiència relativament pobra: els braços, els peus, la pell en general... en frueixen molt, també. I hi ha tantes experiències associades al tacte: arraulir-te abraçat a algú, el tacte amb un fill petit, o amb un animaló... Ara bé, la vista, en el meu cas, està molt més desenvolupada i és més essencial en el dia a dia. Pel que fa al tacte, ara que m’he de llevar a la nit per anar al lavabo: jo no encenc mai el llum, i això vol dir que em guio pel tacte. És una manera de constatar que hi és.

És un llibre que fa de frontissa, sobretot perquè títols anteriors a aquest –una obra com Dues suites (1976), posem per cas– seguien una manera de fer que podria haver repetit ad libitum o ad nauseam. És a dir, en aquests llibres anteriors hi havia una fórmula determinada, amb la introducció d’elements lírics que eren una mica dispars, i que venien de les fonts que en aquell moment tenia a l’abast. Una fórmula que no crec que perjudiqués el llibre en qüestió, però que representava un camí que podria haver continuat i no ho vaig fer. Un altre camí diferent és el que vaig emprendre amb Antoni Marí amb un títol com Ombra i llum (1978). Hi havia aquests dos camins, més un tercer de més experimental, que està formulat, si de cas, d’una manera molt tangencial a Latitud dels cavalls (1974). Doncs bé, no veia que aquestes línies poguessin tenir una progressió. L’edat d’or comença a fer servir la tercera persona, com també un espai en què se situa l’anècdota del poema. Explora la possibilitat d’una veu diferent que col·loca, davant els ulls del lector, els personatges, com qui fa un diorama. Tot això ja es trobava en Kavafis o en Ritsos, poetes que llegia amb freqüència en aquella època. Aquesta tercera persona de vegades retorna a la primera. Quan faig servir la tercera, em condiciona menys. Això també té a veure amb l’edat. La manera com et mires la vida amb 20 anys és diferent de la dels 40, que és gairebé l’edat que tenia quan vaig publicar el llibre. A 20 anys el jo és molt important. A 40, en canvi, comences a tenir aquesta distància, cada cop més gran, encara que facis un retorn a la individualitat.

El que descriuen és una experiència molt comuna, que m’interessa molt. Més que no pas l’enamorament, m’interessa l’atracció. Per què, en una colla de persones, n’hi ha una que t’atreu i les altres, no. Objectivament, el que t’atreu, a vegades, són elements negatius. O gestos. O una manera de fer. Hi ha una atracció davant gent que no coneixes de res. I, tanmateix, això hi és. Això és un fet molt animal. Els animals que s’ensumen abans de barallar-se o d’acoblar-se. Per exemple, Matí al bar: el que volem és que aquell fil de la distància no es trenqui mai. I, d’altra banda, tot això m’interessa perquè aquesta és un posició moral que potser ha canviat, bé que no n’estic del tot segur. En la meva experiència vital, els homes havien estat sempre els que havien de trencar el fil. En canvi, les dones solien adoptar una posició passiva. Ara ja no és tan clar, això. La gràcia, però, està en aquesta tensió del fil de la distància entre dues persones.

És un poema sobre el pes del passat, que conforma el present. Sobre tota aquella gent amb qui has compartit moments importants. Quan revius aquests moments en el present, sovint ho fas a través d’un mort, d’algú que ja no hi és. A mesura que fas anys, la quantitat de gent que desapareix augmenta. Aquests darrers dies he estat pensant en els meus pares, per exemple. La meva mare va morir amb 98 anys, però els darrers anys havia viscut com un vegetal. El meu pare va morir a no gaire més de 80 anys, i ho va fer de cop. I aquestes circumstàncies modifiquen la manera com els recuperes. No trobo tant a faltar la meva mare com el meu pare, malgrat que hi vaig tenir molta mes relació, 25 anys més. I això mateix em passa amb altra gent. Un exemple: la vigília del meu casament amb la Jackie, l’any 1966, jo em vaig quedar a dormir a casa d’uns veïns, perquè no estava ben vist (ni a Anglaterra!) que dos joves dormissin junts abans de passar per l’altar. El veí era un professor d’uns 40 anys, a la ciutat de Bolton. Recordo que tenia tres filles que anaven descalces per casa, el pòster del colom de Picasso penjava d’una paret d’aquella casa... Doncs bé, la imatge d’aquell home em va quedar a la memòria, i apareix en el poema que esmentes: jo vull ser com ell, vaig pensar. Hi ha moments en què el contacte amb una persona desconeguda acaba adquirint un cert relleu, i amb el temps te’n fas conscient. Com en l’escena de la neu d’Els morts, la pel·lícula de John Huston basada en el conte de Joyce. La protagonista, la Gretta, no continua enamorada d’aquell antic amor, però sí que aquell moment d’intensitat del passat es trasllada, de cop, al present. Per altra banda, els pares que han perdut fills viuen una experiència dolorosa molt fonda. Els meus avis Parcerisas tenien tres fills: el gran era la gran promesa. Va morir de tuberculosi durant la guerra. Doncs bé, la presència d’aquest oncle meu sobre els seus dos germans –el meu pare i l’altre oncle– sempre va ser constant. I no pas com una experiència lacrimògena, sinó amb plena naturalitat.