Que Barcelona és una ciutat wagneriana no només ens ho acredita la història, sinó també representacions com la del Lohengrin que, fins al 30 de març pròxim, es pot veure al Gran Teatre del Liceu, sota la direcció d’escena de la besnéta de Richard Wagner, Katharina Wagner, que planteja un canvi radical de l’argument original. Sobre el paper pot semblar interessant, en especial la tesi de l’assassinat de Gottfried von Brabant perpetrat per un Lohengrin trasbalsat.

Amb aquesta proposta, la besnéta del compositor ens recorda implícitament l’estranya mort d’aquell que va ser el gran protector del seu besavi i que estava tan fascinat per la figura del cavaller del cigne, fins al punt que va arribar a creure’s que ho era ell mateix: Ludwig II de Baviera (1845-1886). Malauradament, però, amb la proposta, la besnéta va demostrar sobradament no saber acabar de desplegar-se i va arribar a un final amb cotes d’absurd i poca intel·ligibilitat que demostren que estem a un pam d’haver de veure canvis als textos dels llibrets originals perquè es produeixi un mínim de coherència entre les direccions escèniques i les obres originals.

Amb una escenografia i il·luminació deutores del Romanticisme i de pintures de Friedrich, però també amb un aire d’Anselm Kiefer, la veritat és que la proposta messiànica original de l’obra, on un cavaller intenta salvar una donzella i una societat, és convertida, aquí, en un deliri de confusió permanent. No negarem que hi ha moments interessants perquè és evident que la directora és una gran estudiosa i hermeneuta de l’obra wagneriana, al cap i a la fi, acaba passant allò que no ha de passar mai en una representació operística: la música va per un costat i l’escena per un altre. I és una llàstima perquè , musicalment, Josep Pons, de nou, ha demostrat com les obres wagnerianes li van com anell al dit, malgrat, una vegada més, l’acústica del teatre no ens permeti gaudir més del treball d’orfebreria assolit a causa de la seva sequedat.

Des del preludi inicial on va assolir-se aquella, batejada per Thomas Mann, “música blau i platejada”, vam ser transportats a un fluir on un magnífic estol de veus wagnerianes van contribuir a assolir un Lohengrin amb nota alta. D’immaculada tècnica i amb una veu que, a aquest cronista, li sembla la veu idònia per a Lohengrin, Klaus Florian Vogt demostra perquè continua sent una de les veus wagnerianes del moment.

La interpretació d’Ortrud de Miina-Liisa Värelä va ser una bestialitat vocal. En la primera funció va substituir Iréne Theorin perquè la besnéta la té vetada després d’uns incidents al Festival de Bayreuth. Pel que sembla, l’ombra de la megalomania dels Wagner és allargada i això ens ha portat a un Lohengrin desigual: amb bona nota en l’aspecte musical i discret en l’escena.

No seria de justícia no esmentar en aquest Lohengrin el gran resultat assolit pel Cor del Gran Teatre del Liceu que demostra continuar assolint grans avenços des que Pablo Assante n’és el director. En resum, un Lohengrin desigual que explica l’esbroncada que es va emportar la Urenkelin Katharina Wagner. Una més de les truculències de la besnéta de Richard Wagner.