Cinema

Julio Medem

Director de cinema

“La pel·lícula ‘8’ és un poema cinematogràfic tràgic”

Estrena ‘8’, que narra en vuit episodis, al llarg de 90 anys, la història d’un home i una dona nascuts el mateix dia que la República

“Canvio perquè creativament em provoca molt fer coses que no he fet. No havia fet mai una pel·lícula en plans seqüència”

La Guerra Civil ens ha marcat molt, fins i tot els més joves, que no són conscients del que va passar

De les pel·lícules protagonitzades per Emma Suárez (Vacas, La ardilla roja i Tierra), dues de les quals van passar per Canes, fins al controvertit documental La pelota vasca, passant per films amb un alè romàntic com Los amantes del círculo polar i Lucía y el sexo, Julio Medem ha estat un referent clau del cinema basc i espanyol de les darreres dècades. Els seus darrers films no ha tingut tant d’impacte, però és un cineasta que sempre busca, innova i arrisca. Ho fa amb 8 , presentada fora de concurs al Festival de Màlaga. Narra la història d’una dona i un home (Ana Rujas i Javier Rey) al llarg de 90 anys en vuit episodis, rodats en plans seqüència. Neixen en un poble de Madrid el mateix dia que es proclama la Segona República.

Diria que l’atzar marca els personatges de ‘8’ i ha marcat també la teva carrera cinematogràfica, que és molt variada?
Canvio perquè creativament em provoca molt fer coses que no he fet, llançar-m’hi. Jo no havia fet mai una pel·lícula en plans seqüència. Vaig escriure 8 molt ràpidament, gairebé un capítol cada dia. El procés de fer-la ha estat molt complex, és un poema cinematogràfic de connexions amb repeticions, però que tenen sentit, donen més profunditat a la història, connecten els personatges, els seus sentiments i memòria.
S’ha inspirat en el poema de Machado ‘Españolito’, sobre les dues Espanyes enfrontades?
No va ser una inspiració, però després em vaig adonar que li venia bé a la història. Jo em vaig proposar realment explicar què passa entre dos personatges que neixen el mateix dia, molt a prop, i aquesta energia d’atracció, tot i que no és que hi cregui gaire, en aquests tipus d’energia. I vaig escriure molt lliurement sobre el fet que cadascú naixia i estaven connectats. Sovint escric sense saber gaire bé cap on vaig.
Per què acaba mostrant l’enfrontament atàvic entre l’Espanya retrògrada i conservadora i la moderna i progressista?
No va ser gaire conscient, em vaig deixar portar una mica per la intuïció, per l’instint, pel subconscient. Vaig pensar simplement en la història de dues persones a mesura que van creixent i que tenen els seus destins connectats. Ja quan vaig escriure el naixement dels dos personatges en el primer capítol vaig veure que allò era un vuit: neix Octavio, el metge surt corrent perquè neix Adela... I des de llavors em va interessar molt el vuit com a connexió entre dos personatges. També vaig entendre, en escriure, que ho havia de rodar en plans seqüència, amb continuïtat. I llavors vaig pensar que podia explicar la història en vuit capítols. En el segon capítol, cap al final de la Guerra Civil, tenen vuit anys. I cada un està en un bàndol, en una Espanya. I va ser a partir dels capítols dos i tres que em vaig adonar que parlava de les dues Espanyes, i vaig pensar en aquest poema de Machado. Conec molt Machado, des de l’adolescència que m’agrada molt.
Aquesta divisió profunda no és exclusiva d’Espanya. Al País Basc ho va comprovar amb ‘La pelota vasca’, a Catalunya amb el procés, i es pot dir també dels Estats Units de Donald Trump...
Sí, ara ho estem veient, és veritat que passa a tot arreu. El que passa és que a Espanya vam passar per una etapa que ens ha marcat molt. Ha marcat fins i tot els més joves que no són conscients del que va passar. Va ser realment una guerra civil entre germans. Em vaig adonar després a poc a poc que estava fent una mena de teràpia, sense intenció de fer-ne, però podia funcionar com a tal. Les teràpies psicològiques, en aquest cas psicosociològiques, tenen a veure amb un trauma. En aquesta història hi ha el trauma de cadascú que ha perdut el seu pare, i un bon tractament seria primer de tot evidenciar el trauma, adonar-se que existeix, i no ocultar-lo. Aquest paral·lelisme va ser d’una manera inconscient, em deixo portar per alguna cosa que m’atrau i em sembla prometedor. Després ja hi aplico la raó i m’adono que cada personatge és d’una Espanya, i a través d’ells estic explicant l’Espanya que ens va tocar viure a cadascú.
Més enllà de la lectura política, la pel·lícula busca més aviat la poesia i la bellesa, com passa sovint en el seu cinema...
És un poema cinematogràfic tràgic, amb uns versos molt durs, de mort, amb la seva rima. La poesia és present en el meu cinema. Los amantes del círculo polar era com un poema. I llavors, és clar, a 8 tenen les seves simetries, i estan separats, però també estan units per l’atzar. Hi ha les repeticions, les rimes, les geometries, les voltes, les revoltes... Espero que el públic entengui aquesta pel·lícula, que vegi que està compromesa amb la realitat, però en realitat proposa una metarealitat. Demanaria en aquest sentit que es veiés una mica amb els meus ulls. Des d’aquesta perspectiva s’entendrà millor, com una reflexió emocional, perquè, si no, pot resultar estranya. Si estic escrivint i m’adono cap on vaig, intento esquivar-ho i anar per un altre lloc que no sigui el previsible, el fàcil. Vaig escriure la primera versió del guió molt ràpidament. Després em vaig adonar que era una pel·lícula molt agosarada, arriscada, valenta.
També ho és des d’un punt de vista formal. Com va plantejar aquests plans seqüència?
Vam estar més temps assajant que rodant, el doble. Vam començar assajant primer a taula els diàlegs, i després ja en una sala molt gran, com a la pel·lícula Dogville, amb els espais marcats a terra amb cinta blanca. Vaig assajar amb els actors, jo amb el mòbil. I després vaig sotmetre tot aquest procés d’assajos a un programa nou que es diu Hal, que ha dissenyat el meu fill Perú, que és arquitecte i artista especialista en realitat virtual. Va crear un programa, Hal, amb la seva empresa Kinerama, amb el qual pots assajar la planificació a partir d’instal·lar sensors als actors per capturar els seus moviments i amb els decorats en 3D. Això permet després, a soles, posar-te les ulleres de realitat virtual i decidir on col·loques la càmera, l’òptica, la il·luminació... És un invent fascinant. El millor assaig que he pogut fer és dins de HAL. Segur que en el futur s’utilitzarà molt. Ha guanyat un premi internacional. Amb aquesta preparació vaig anar molt segur al rodatge, tot i que és un dels més durs que he fet. Era una pel·lícula molt difícil, amb unes coreografies molt complexes. L’equip estava molt implicat.
L’atzar té molta importància en la pel·lícula. Creu més en l’atzar o en el destí?
Estic explicant la possible atracció que pot haver-hi entre dues persones. No sé si realment existeix el destí. A Los amantes del círculo polar vaig estar parlant d’això també. Els personatges estan connectats, per un costat, el destí els connecta. El número 8 els separa, és un bucle que no els permet veure’s, simplement es creuen. Però alhora estan units per l’atzar, hi ha una mena d’energia que els uneix que és l’atzar. Estic creant aquesta metarealitat. Els seus destins estan connectats des del principi i tarden en veure’s, en reconèixer-se, en descobrir-ho.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.