Els artistes volen el seu estatut

Quan va anar a dema­nar la pres­tació per atur, en el moment àlgid de la pandèmia que va obli­gar a fre­nar tota l’acti­vi­tat cul­tu­ral, a la pia­nista i com­po­si­tora mallor­quina Isis Mon­tero (de nom artístic Isis Apache Mon­tero) li va caure el món al damunt: “Va ser la pit­jor experiència. Em vaig ado­nar que no tenia prou dies cotit­zats. Per què? Perquè, fins que no s’han començat a imple­men­tar algu­nes millo­res gràcies a l’“esta­tut de l’artista”, qui et con­trac­tava no et donava d’alta en el règim d’artista, sinó en el règim gene­ral, com si fos­sis un ani­ma­dor o un cam­brer, i et con­trac­ta­ven només les dues hores que ana­ves a tocar. Per acon­se­guir els 365 dies cotit­zats t’hi pots pas­sar anys! És el que va pas­sar a molts músics, que no vam tenir dret a l’atur.” I això que ella s’ha dedi­cat tota la vida a la música. El seu pare era lle­trista del gran pia­nista cubà Bebo Valdés i ella va començar a dedi­car-s’hi de ple quan tenia 16 anys. “És injust que tin­guis tan pocs anys de cotit­zació quan en fa tants que tre­ba­lles”, rebla. Per això el 2020 va crear l’asso­ci­ació ProMúsics Mallorca, per defen­sar, des de les Illes, els drets dels pro­fes­si­o­nals.

Com ella, actors, músics, balla­rins, direc­tors de cinema.., els tre­ba­lla­dors de la cul­tura recla­men des de fa anys –des de molt abans de la pandèmia, quan van tocar fons– una millora de les seves con­di­ci­ons, que englo­ben aspec­tes labo­rals, fis­cals, de con­trac­tació, de pro­pi­e­tat intel·lec­tual i de currículum for­ma­tiu. Una regu­lació més ade­quada a un sec­tor que, tapat pel gla­mur de cati­fes ver­me­lles o els grans esce­na­ris, està tocat per la pre­ca­ri­e­tat. És el que es coneix com l’“esta­tut de l’artista”, una vella rei­vin­di­cació que en els dar­rers anys ha anat incor­po­rant millo­res, però encara queda molt camí a fer.

Un dels pro­ble­mes prin­ci­pals és la inter­mitència en els ingres­sos i les con­trac­ta­ci­ons. O sigui, que el tre­ball d’un artista sem­pre és “irre­gu­lar, inse­gur, impre­vi­si­ble pel que fa als ingres­sos”, segons el músic Gui­llem Arnedo, que és vice­pre­si­dent de l’Acadèmia Cata­lana de la Música i el pre­si­dent de la Unió de Músics (UdM), l’asso­ci­ació sin­di­cal i pro­fes­si­o­nal de músics d’àmbit esta­tal. Ell és qui nego­cia amb Madrid l’“esta­tut de l’artista”, on estan impli­cats “fins a vuit minis­te­ris”. “En un any hi ha molta inter­mitència en els ingres­sos i en les con­trac­ta­ci­ons. És un dels fets estruc­tu­rals en aquesta pro­fessió i que neces­si­ten un trac­ta­ment específic en l’aspecte fis­cal, però també en el labo­ral i de segu­re­tat social. No és que sigui un fet extra­or­di­nari, sinó que és la base del tre­ball artístic. És estruc­tu­ral”, des­taca. Fa poc, a finals del 2024, el Congrés va apro­var una reforma de l’IRPF per incloure aquesta fluc­tu­ació de ren­di­ments, que era una de les deman­des prin­ci­pals del col·lec­tiu i un punt fort de l’“esta­tut de l’artista”. “És la pri­mera mesura fis­cal potent que s’aprova i bàsica­ment el que reco­neix és la inter­mitència en els ingres­sos. És a dir, que un artista ha pogut tenir un any molt bo perquè ha estat exhi­bint i ha obtin­gut més guanys, però altres no ho són, perquè ha estat pro­duint. Ara es pot fer una mena de regla per com­pen­sar-ho”, explica.

“És una mesura que entra dins l’apar­tat de fis­ca­li­tat; dema­na­ven que es fes una mit­jana dels ingres­sos obtin­guts en 3-4 anys. Evi­dent­ment, ara això s’haurà de desen­vo­lu­par. Segu­ra­ment els pri­mers anys encara tin­drem pro­ble­mes per veure com es fa i com arri­ben aques­tes mesu­res a la decla­ració de renda. És el que suc­ce­eix amb totes les mesu­res que s’han anat apro­vant. És a dir, quan s’han posat en fun­ci­o­na­ment, hem començat a veure deficiències o man­can­ces que no es cobrien o fal­tava infor­mació i hem pas­sat uns mesos reto­cant i expli­cant amb quins pro­ble­mes es tro­ben els pro­fes­si­o­nals a l’hora de dema­nar la pres­tació per inter­mitència o a l’hora de dema­nar la com­pa­ti­bi­li­tat de la jubi­lació.” Ho apunta l’actor Àlex Casa­no­vas, que és el pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals de la Inter­pre­tació i la Direcció de Cata­lu­nya (AADPC). Ell vol dei­xar clar: “Des del sec­tor no hem dema­nat mai pri­vi­le­gis, hem dema­nat equi­pa­ra­ci­ons amb altres sec­tors que fins ara no teníem.”

Una altra de les velles recla­ma­ci­ons dels artis­tes és que s’exclo­gues­sin de cotit­zació les des­pe­ses de loco­moció i die­tes en con­trac­tes fets amb músics en relació labo­ral espe­cial de durada infe­rior a cinc dies. “Aquesta va ser una lluita dels músics”, segons Arnedo. Abans, quan un músic anava a fer un bolo, es con­si­de­rava que el lloc on tocava era el seu lloc de tre­ball habi­tual, “i això no per­me­tia des­gra­var els quilòmetres i les die­tes que neces­si­tes per anar a aquest lloc a tocar i tor­nar”. Ara ja es con­si­dera que el lloc habi­tual d’un artista és al seu domi­cili fis­cal. “Sem­pre que hi hagi un con­tracte de menys de cinc dies, que són la majo­ria, sí que es per­met aquesta des­gra­vació.”

Més recent­ment s’han apro­vat dues millo­res més. L’una és sobre la com­pa­ti­bi­li­tat entre fer una acti­vi­tat artística i per­ce­bre una pensió de jubi­lació o d’inca­pa­ci­tat. “Real­ment aquesta és una mesura com­pli­cada, perquè en l’aspecte tècnic, les pen­si­ons tenen mol­tes espe­ci­fi­ci­tats, però per fi hi ha una com­pa­ti­bi­li­tat que abans no hi era i que donava pro­ble­mes als pen­si­o­nis­tes i jubi­lats que volien fer una acti­vi­tat”, segons Arnedo. I l’altra és la cre­ació d’una pres­tació con­tri­bu­tiva per a atur específica per als artis­tes, “un gran avenç que ha com­por­tat anys i anys de feina”, segons Isis Mon­tero. Aquesta mesura no ser­veix per als que són autònoms, tot i que ara estan nego­ci­ant una pres­tació per ces­sa­ment d’acti­vi­tat específica per als autònoms.

Molts artis­tes han de com­bi­nar fei­nes: la pròpia com a cre­a­dors i fer clas­ses o desen­vo­lu­par algun altre tipus d’acti­vi­tat: “És habi­tual que n’hi hagi que cotit­zin en tres règims dife­rents”, diu Arnedo. Enre­ves­sat com és ges­ti­o­nar la vida labo­ral d’aquest col·lec­tiu, han anat crei­xent les ano­me­na­des empre­ses de fac­tu­ració, “que el que fan és con­trac­tar labo­ral­ment l’artista, com si fos­sin els ocu­pa­dors, quan en rea­li­tat són una pan­ta­lla, i eme­ten les fac­tu­res”.

Que­den encara mol­tes mesu­res pen­dents d’apro­vació. Ja fa més de 10 anys que el Conca (Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i de les Arts de Cata­lu­nya) va apro­var un docu­ment amb diver­ses pro­pos­tes, que les asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals incor­po­ren i nego­cien amb Madrid. Algu­nes de les que s’estan deba­tent ara i que Gui­llem Arnedo pre­veu que puguin estar resol­tes abans d’aca­bar aquest any són la regu­lació del tre­ball dels menors, l’ús de la intel·ligència arti­fi­cial i la cessió de drets d’inter­pre­tació i d’imatge. El govern i les enti­tats volen incor­po­rar a l’Esta­tut que el tre­ball dels actors no es pugui emprar per entre­nar sis­tema d’IA sense el seu con­sen­ti­ment. O sigui, que no es pugui usar la imatge o la veu sense el seu permís.

Ara mateix també es nego­cia el reco­nei­xe­ment de les malal­ties pro­fes­si­o­nals. Per exem­ple, la dis­to­nia focal, també cone­guda com a dis­to­nia del músic, que pro­voca con­tracció mus­cu­lar invo­luntària a causa dels movi­ments que es fan a l’hora de tocar un ins­tru­ment. “Hi ha una sèrie de malal­ties pro­fes­si­o­nals que s’han de reconèixer; quan n’hi hagi una d’aquest tipus que està rela­ci­o­nada amb la pràctica de música o de les arts escèniques o de qual­se­vol altra dis­ci­plina artística, cal que sigui una malal­tia pro­fes­si­o­nal i no una malal­tia comuna, perquè les pres­ta­ci­ons can­vien una mica però can­vien”, diu Arnedo. L’actor Àlex Casa­no­vas posa l’exem­ple dels espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals: “Un fut­bo­lista, fins que no està recu­pe­rat al 100%, no torna a tre­ba­llar. En canvi, hi ha malal­ties que no estan reco­ne­gu­des per la feina que fem. Si t’has torçat el tur­mell, amb 15 dies que no el posis a terra ja n’hi ha prou, i a tre­ba­llar. I jo dic: «No, per­doni, jo també he d’estar al 100% per poder fer la meva feina.»”

Les nego­ci­a­ci­ons amb el Congrés no s’atu­ren. El 2017 es va crear una sub­co­missió dins la comissió de Cul­tura; el 2018 es va publi­car al BOE l’informe per a l’ela­bo­ració d’un “esta­tut de l’artista”, i el 2021, quan la pandèmia havia fet aflo­rar la poca regu­lació, ja es va crear una comissió inter­mi­nis­te­rial per trac­tar sobre aquest esta­tut que encara és vigent. “Ens agra­da­ria que tot anés més ràpid, perquè va pas­sant el temps i hi ha una certa sen­sació, sobre­tot pel que fa a la part que afecta els autònoms, que s’ha avançat molt poc”, segons Arnedo. Igual­ment ho apunta Casa­no­vas: “Ens ha cos­tat molt que es reco­negués que neces­sitàvem una modi­fi­cació de nor­ma­tiva que res­pongués a les neces­si­tats del nos­tre sec­tor. Hem de situar-nos al mateix nivell de pro­tecció social que hi ha en els altres països que ens envol­ten.” L’actor diu que una altra de les rei­vin­di­ca­ci­ons és “que l’admi­nis­tració pública con­tracti labo­ral­ment els artis­tes quan han de fer una acti­vi­tat artística”, cosa que “no sol pas­sar”. Com també passa, “tot i que cada cop menys”, que el pro­mo­tor d’un con­cert no faci un con­tracte labo­ral al músic, reco­neix Isis Mon­tero.

L’acti­vi­tat cul­tu­ral ha superat la nor­ma­li­tat dels anys pre­vis a la pandèmia. “A Cata­lu­nya, les dades tant de recap­tació com de venda d’entra­des són millors, però això no ha reper­cu­tit direc­ta­ment en l’aug­ment de sous pels intèrprets”, lamenta Casa­no­vas. El cas és que un per­cen­tatge alt dels tre­ba­lla­dors de la cul­tura viuen en situ­ació precària (vegeu les xifres de la plana ante­rior, extre­tes d’estu­dis de l’AIE –l’enti­tat de gestió dels artis­tes intèrprets o exe­cu­tants de la música– i de la Fun­dació AISGE). Per Casa­no­vas, que només el 23% dels actors superin els 12.000 euros bruts d’ingres­sos anu­als “és una qüestió que també depèn dels con­ve­nis col·lec­tius en el sec­tor de la cul­tura”. Més ben dit: de la manca de con­ve­nis, perquè “els únics que en tenen són els de l’àmbit del tea­tre i l’audi­o­vi­sual”. Per això “són impor­tants també les mesu­res de pro­tecció” de l’“esta­tut de l’artista”. Un esta­tut, d’altra banda, que no exis­teix com un cor­pus escrit, sinó que és el nom que aixo­pluga les millo­res.