Els artistes volen el seu estatut

Quan va anar a demanar la prestació per atur, en el moment àlgid de la pandèmia que va obligar a frenar tota l’activitat cultural, a la pianista i compositora mallorquina Isis Montero (de nom artístic Isis Apache Montero) li va caure el món al damunt: “Va ser la pitjor experiència. Em vaig adonar que no tenia prou dies cotitzats. Per què? Perquè, fins que no s’han començat a implementar algunes millores gràcies a l’“estatut de l’artista”, qui et contractava no et donava d’alta en el règim d’artista, sinó en el règim general, com si fossis un animador o un cambrer, i et contractaven només les dues hores que anaves a tocar. Per aconseguir els 365 dies cotitzats t’hi pots passar anys! És el que va passar a molts músics, que no vam tenir dret a l’atur.” I això que ella s’ha dedicat tota la vida a la música. El seu pare era lletrista del gran pianista cubà Bebo Valdés i ella va començar a dedicar-s’hi de ple quan tenia 16 anys. “És injust que tinguis tan pocs anys de cotització quan en fa tants que treballes”, rebla. Per això el 2020 va crear l’associació ProMúsics Mallorca, per defensar, des de les Illes, els drets dels professionals.

Com ella, actors, músics, ballarins, directors de cinema.., els treballadors de la cultura reclamen des de fa anys –des de molt abans de la pandèmia, quan van tocar fons– una millora de les seves condicions, que engloben aspectes laborals, fiscals, de contractació, de propietat intel·lectual i de currículum formatiu. Una regulació més adequada a un sector que, tapat pel glamur de catifes vermelles o els grans escenaris, està tocat per la precarietat. És el que es coneix com l’“estatut de l’artista”, una vella reivindicació que en els darrers anys ha anat incorporant millores, però encara queda molt camí a fer.

Un dels problemes principals és la intermitència en els ingressos i les contractacions. O sigui, que el treball d’un artista sempre és “irregular, insegur, imprevisible pel que fa als ingressos”, segons el músic Guillem Arnedo, que és vicepresident de l’Acadèmia Catalana de la Música i el president de la Unió de Músics (UdM), l’associació sindical i professional de músics d’àmbit estatal. Ell és qui negocia amb Madrid l’“estatut de l’artista”, on estan implicats “fins a vuit ministeris”. “En un any hi ha molta intermitència en els ingressos i en les contractacions. És un dels fets estructurals en aquesta professió i que necessiten un tractament específic en l’aspecte fiscal, però també en el laboral i de seguretat social. No és que sigui un fet extraordinari, sinó que és la base del treball artístic. És estructural”, destaca. Fa poc, a finals del 2024, el Congrés va aprovar una reforma de l’IRPF per incloure aquesta fluctuació de rendiments, que era una de les demandes principals del col·lectiu i un punt fort de l’“estatut de l’artista”. “És la primera mesura fiscal potent que s’aprova i bàsicament el que reconeix és la intermitència en els ingressos. És a dir, que un artista ha pogut tenir un any molt bo perquè ha estat exhibint i ha obtingut més guanys, però altres no ho són, perquè ha estat produint. Ara es pot fer una mena de regla per compensar-ho”, explica.

“És una mesura que entra dins l’apartat de fiscalitat; demanaven que es fes una mitjana dels ingressos obtinguts en 3-4 anys. Evidentment, ara això s’haurà de desenvolupar. Segurament els primers anys encara tindrem problemes per veure com es fa i com arriben aquestes mesures a la declaració de renda. És el que succeeix amb totes les mesures que s’han anat aprovant. És a dir, quan s’han posat en funcionament, hem començat a veure deficiències o mancances que no es cobrien o faltava informació i hem passat uns mesos retocant i explicant amb quins problemes es troben els professionals a l’hora de demanar la prestació per intermitència o a l’hora de demanar la compatibilitat de la jubilació.” Ho apunta l’actor Àlex Casanovas, que és el president de l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya (AADPC). Ell vol deixar clar: “Des del sector no hem demanat mai privilegis, hem demanat equiparacions amb altres sectors que fins ara no teníem.”

Una altra de les velles reclamacions dels artistes és que s’excloguessin de cotització les despeses de locomoció i dietes en contractes fets amb músics en relació laboral especial de durada inferior a cinc dies. “Aquesta va ser una lluita dels músics”, segons Arnedo. Abans, quan un músic anava a fer un bolo, es considerava que el lloc on tocava era el seu lloc de treball habitual, “i això no permetia desgravar els quilòmetres i les dietes que necessites per anar a aquest lloc a tocar i tornar”. Ara ja es considera que el lloc habitual d’un artista és al seu domicili fiscal. “Sempre que hi hagi un contracte de menys de cinc dies, que són la majoria, sí que es permet aquesta desgravació.”

Més recentment s’han aprovat dues millores més. L’una és sobre la compatibilitat entre fer una activitat artística i percebre una pensió de jubilació o d’incapacitat. “Realment aquesta és una mesura complicada, perquè en l’aspecte tècnic, les pensions tenen moltes especificitats, però per fi hi ha una compatibilitat que abans no hi era i que donava problemes als pensionistes i jubilats que volien fer una activitat”, segons Arnedo. I l’altra és la creació d’una prestació contributiva per a atur específica per als artistes, “un gran avenç que ha comportat anys i anys de feina”, segons Isis Montero. Aquesta mesura no serveix per als que són autònoms, tot i que ara estan negociant una prestació per cessament d’activitat específica per als autònoms.

Molts artistes han de combinar feines: la pròpia com a creadors i fer classes o desenvolupar algun altre tipus d’activitat: “És habitual que n’hi hagi que cotitzin en tres règims diferents”, diu Arnedo. Enrevessat com és gestionar la vida laboral d’aquest col·lectiu, han anat creixent les anomenades empreses de facturació, “que el que fan és contractar laboralment l’artista, com si fossin els ocupadors, quan en realitat són una pantalla, i emeten les factures”.

Queden encara moltes mesures pendents d’aprovació. Ja fa més de 10 anys que el Conca (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya) va aprovar un document amb diverses propostes, que les associacions culturals incorporen i negocien amb Madrid. Algunes de les que s’estan debatent ara i que Guillem Arnedo preveu que puguin estar resoltes abans d’acabar aquest any són la regulació del treball dels menors, l’ús de la intel·ligència artificial i la cessió de drets d’interpretació i d’imatge. El govern i les entitats volen incorporar a l’Estatut que el treball dels actors no es pugui emprar per entrenar sistema d’IA sense el seu consentiment. O sigui, que no es pugui usar la imatge o la veu sense el seu permís.

Ara mateix també es negocia el reconeixement de les malalties professionals. Per exemple, la distonia focal, també coneguda com a distonia del músic, que provoca contracció muscular involuntària a causa dels moviments que es fan a l’hora de tocar un instrument. “Hi ha una sèrie de malalties professionals que s’han de reconèixer; quan n’hi hagi una d’aquest tipus que està relacionada amb la pràctica de música o de les arts escèniques o de qualsevol altra disciplina artística, cal que sigui una malaltia professional i no una malaltia comuna, perquè les prestacions canvien una mica però canvien”, diu Arnedo. L’actor Àlex Casanovas posa l’exemple dels esportistes professionals: “Un futbolista, fins que no està recuperat al 100%, no torna a treballar. En canvi, hi ha malalties que no estan reconegudes per la feina que fem. Si t’has torçat el turmell, amb 15 dies que no el posis a terra ja n’hi ha prou, i a treballar. I jo dic: «No, perdoni, jo també he d’estar al 100% per poder fer la meva feina.»”

Les negociacions amb el Congrés no s’aturen. El 2017 es va crear una subcomissió dins la comissió de Cultura; el 2018 es va publicar al BOE l’informe per a l’elaboració d’un “estatut de l’artista”, i el 2021, quan la pandèmia havia fet aflorar la poca regulació, ja es va crear una comissió interministerial per tractar sobre aquest estatut que encara és vigent. “Ens agradaria que tot anés més ràpid, perquè va passant el temps i hi ha una certa sensació, sobretot pel que fa a la part que afecta els autònoms, que s’ha avançat molt poc”, segons Arnedo. Igualment ho apunta Casanovas: “Ens ha costat molt que es reconegués que necessitàvem una modificació de normativa que respongués a les necessitats del nostre sector. Hem de situar-nos al mateix nivell de protecció social que hi ha en els altres països que ens envolten.” L’actor diu que una altra de les reivindicacions és “que l’administració pública contracti laboralment els artistes quan han de fer una activitat artística”, cosa que “no sol passar”. Com també passa, “tot i que cada cop menys”, que el promotor d’un concert no faci un contracte laboral al músic, reconeix Isis Montero.

L’activitat cultural ha superat la normalitat dels anys previs a la pandèmia. “A Catalunya, les dades tant de recaptació com de venda d’entrades són millors, però això no ha repercutit directament en l’augment de sous pels intèrprets”, lamenta Casanovas. El cas és que un percentatge alt dels treballadors de la cultura viuen en situació precària (vegeu les xifres de la plana anterior, extretes d’estudis de l’AIE –l’entitat de gestió dels artistes intèrprets o executants de la música– i de la Fundació AISGE). Per Casanovas, que només el 23% dels actors superin els 12.000 euros bruts d’ingressos anuals “és una qüestió que també depèn dels convenis col·lectius en el sector de la cultura”. Més ben dit: de la manca de convenis, perquè “els únics que en tenen són els de l’àmbit del teatre i l’audiovisual”. Per això “són importants també les mesures de protecció” de l’“estatut de l’artista”. Un estatut, d’altra banda, que no existeix com un corpus escrit, sinó que és el nom que aixopluga les millores.