El vertigen de Víctor García Tur, concentrat a ‘Els claustres’

Mentre converses amb Víctor García Tur, alguna cosa fa que, acompanyant la seva veu afable i greu, la banda sonora imaginada sigui del grup Manel. Tot i que no en siguis fan. La diferència és que en comptes d’ukelele apareixen notes de sitar.

Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador gràfic –per a diverses editorials i altres empreses– i professor de disseny a Eina. Com a narrador va debutar el 2008 amb Twistanschauung (premi Documenta). Fins al 2016 no va tornar a publicar, Els ocells (premi Marian Vayreda). El van seguir Els romanents (2018, premi Casero), El país dels cecs (2019, premi Rodoreda) i L’aigua que vols (2021, premi Sant Jordi).

Ara publica Els claustres, editada de manera pulcra per Comanegra amb una feina de disseny excel·lent, és clar, feta pel mateix autor. Hi ha un homenatge a Vertigen, “però també als grafismes de Saul Bass, un dels grans dissenyadors nord-americans que va crear els crèdits de la pel·lícula i el cartell”, aporta Víctor García Tur.

Com que ja no li costa trobar editor i la feina estable no l’obliga a buscar entrades de diners extres –tot i tenir tres fills petits–, en aquesta ocasió la novetat no va acompanyada de premi perquè no s’hi ha presentat a cap amb Els claustres.

La novel·la és un homenatge al film d’Alfred Hitchcock Vertigen. En Muntadas, un home sense ofici –o amb molts– que s’acosta a la quarantena, fill de catalans exiliats a França després de la Guerra Civil, viu a la Nova York de finals dels seixanta. Quan ofega penes al seu bar habitual, una dona li fa un encàrrec molt ben pagat. Ha de seduir una dona per provocar un divorci.

Aquí comença un recorregut, per diferents capes socials en una Nova York calorosa, que es convertirà en obsessió quan Muntadas, a base de seguir i observar la Maud –una dona atractiva i amb certs trastorns de personalitat–, es vagi enamorant d’ella.

El ritme i la tensió narrativa estan ben sostinguts, amb afegits sobre el món de l’art, les drogues, la guerra del Vietnam i la crítica al racisme i masclisme exercit per una mena de nord-americans en teoria ben educats. Tot i que, sobretot, és un homenatge al cinema de Hitchcock, a Vertigen.

“Tenia una tieta que vivia a Sitges i, un cop, quan jo tenia uns tretze anys, vaig fer cas de la seva recomanació i vaig anar, sol, a veure Vertigen. Em va provocar un gran efecte i sempre l’he tingut present i l’he tornat a veure molts cops. Fins al punt de pensar que havia de fer alguna cosa amb aquest material”, explica García Tur. “La història la pots desenvolupar de moltes maneres. És un amor molt tòxic d’algú que viu l’altre com una mena d’ideal, fins al punt que prefereix l’ideal, la mentida, que no pas la realitat, encara que s’hi puguin jugar la vida.”

Quan l’autor vivia en un pis al Putxet, fa uns quinze anys, des de la finestra tenia la visió d’un carrer costerut en baixada i, al final, el mar. “Em sentia com a Sant Francisco i, un cop a Sant Francisco, volia estar a Vertigen”, tot i que la novel·la l’ambienta a Nova York. Fins fa poc, però, no s’hi va poder posar a escriure-la. Com que tenia la trama ben pensada i poc temps –per la conciliació familiar–, la va escriure de manera molt ordenada i efectiva.

El text té un to i un registre molt adients, sembla una novel·la nord-americana de l’època, o anterior, traduïda de l’anglès al català. Això sí, amb tocs catalans: l’origen del protagonista, els claustres medievals traslladats a Nova York, el referent de Cecília de Foix, comtessa consort d’Urgell, del segle XIII... “El to és el d’un tipus de novel·la negra o policial, com les del Chandler, amb un ritme molt fort que demana que hi passin coses.”

I també hi ha força referències al món de l’art, amb galeries i estudis d’artistes com a escenari. “Està ambientada a la Nova York dels anys seixanta. Allà hi era David Reed, que cito a la novel·la. De fet, faig aparèixer una obra seva. Era un pintor abstracte a qui costava vendre quadres. I un fan de Vertigen fins al punt que va fer un trucatge perquè un quadre seu aparegués en una escena, a la paret d’una habitació d’hotel, amb la protagonista il·luminada amb neons de color rosa i verd. I després va recrear l’habitació en una galeria on hi havia una tele emetent l’escena manipulada. I jo vaig decidir posar el seu quadre a la meva novel·la...”, explica l’autor, rient. Una mena de nines russes fent una cadena d’homenatges.

La novel·la té un pròleg, amb una escena en què Muntadas, la seva parella i la companya de pis d’ella consumeixen una mena d’LSD, i un epíleg amb una furgoneta plena de hippies fugint cap al Canadà. “M’interessa l’explosió de la cultura de la psicodèlia, de la droga, que va tenir lloc en aquesta època. Volia afegir aquest caldo i també el de la cultura hippie i de la pau, contra la vergonya de la guerra del Vietnam, que és com tanco la novel·la.”

Parlant de tancar, ara, que sembla que s’està posant de moda acabar una novel·la amb un prescindible “Fi”, cal dir que el “The End” d’Els claustres està ben justificat.