Núria Cadenes (Barcelona, 1970) no llegeix, no mira, no viu. Absorbeix, s’impregna, assimila i queda intensament colpida, absolutament trasbalsada, per fer servir alguns dels termes que deixa anar durant la conversa. I quan enraona, quan s’explica, transmet –perquè no ho sabria fer d’una altra manera– aquest o tot o res. Pura vitalitat.

Llibretera, periodista i escriptora, ara presenta el seu tretzè llibre, entre assajos i narrativa –de ficció i de no-ficció–, el recull de relats En carn i ossos. Fets reals o gairebé (Ara Narrativa). Uns relats –tots menys un– basats en fets reals i editats en ordre cronològic, des de l’ambientat al segle XV, Castell d’honor, fins a l’actualitat, 20 hores i 11 minuts, escrit el novembre passat.

“Els llibres són molt orgànics. No es fan sols, els fas tu, però tenen els seus processos. Jo tenia la idea de fer dotze contes sobre una base de fets reals. M’agrada molt la realitat com a matèria literària. De vegades hi ha fets o persones que et reclamen una mica de posteritat literària”, opina Cadenes.

Inicialment, el llibre s’havia de dir FROG, sigles de Fets Reals o Gairebé. No va agradar als editors, però l’autora sí que va poder mantenir el concepte com a subtítol, comenta somrient.

A En carn i ossos hi trobem un metge impostor que va enganyar Barcelona durant la pesta; dones que van saber la violació de la pintora Artemisia Gentileschi; el testimoni d’una supervivent del bombardeig feixista a l’estació de Xàtiva; la lluita per salvar l’home que va estar empresonat 45 anys al Japó per un crim que no va cometre i els efectes devastadors de la ineptitud política al País Valencià davant la dana. Històries d’enverinaments, crims, càstigs, assassinats, morts, negligències, la injustícia dels aparells de justícia i lluites de poder d’abans i d’ara.

El recull es clou amb un relat –ara reescrit– que ja va sortir al llibre Renéixer del fang. Un recull de diversos autors que va ser una idea de l’editor Joan Carles Girbés per ajudar a les llibreries valencianes afectades pel desastre climatològic (i de negligència política i administrativa).

En aquell moment de caos i dolor, Cadenes se sentia superada. “No pots escriure res i, si fas alguna cosa, ha de ser sobre el cataclisme, els morts, la inoperància, la ràbia i la desesperació. A més, visc a l’Horta sud... El cas és que Girbés va insistir, em va dir «Fes un conte i el pots refer per a En carn i ossos», i això vaig fer.”

20 hores i 11 minuts el va afegir al recull a última hora. “No soc supersticiosa, però m’agradava més que fossin dotze. I em vaig adonar que en realitat en són dotze construïts sobre una base de fets reals i el tretzè és inventat, Els daus”, una història de pastors, dones que fugen, gossos i guineus.

Tots parteixen, doncs, sobretot de lectures, però també d’altres estímuls com la contemplació de quadres, la cultura oral, notícies de premsa... I què feia que una història cridés l’autora, reclamant ser convertida en literatura? “Ho puc raonar i segur que hi trobaria una explicació, però en realitat, és perquè va així. Per exemple, el d’Àrtemis l’he remugat durant molts anys, per la fascinació que sento per l’artista [Gentileschi]; tenia alguna versió prèvia però fins ara no vaig tenir la sensació que el conte ja estava acabat.”

Al final del recull explica una mica d’on surt cada relat, què l’ha inspirat. “No et sabria dir per què exactament aquest personatge o aquella notícia em crida l’atenció però, després, un cop escrits i posats al llibre en ordre, penso que potser sí que fan alguna cosa tots junts, allà; i per això he vist que tenen un fil que els uneix, la confrontació, l’acarament de la humanitat, de l’individu, contra el poder; un poder, que exerceix la mateixa humanitat, sovint opressor o violent. En algun conte, en algun cas real, l’individu aconsegueix vèncer el poder. En altres no, i fins i tot enfolleix”, reflexiona.

Núria Cadenes té un estil molt personal, d’aquells que s’identifiquen així que fulleges un llibre seu. Frases que fan de paràgraf; diàlegs secs; termes poc habituals que encaixen en el text de manera natural; la cadència tan ben mesurada... És molt difícil per a un autor explicar les claus del seu estil, però en dona algunes pistes. “Hi ha la feina d’anar polint, de llegir-los en veu alta, de trobar-los la música, d’adaptar la veu narrativa a cada història, perquè no tots són iguals.” Algun té un to més periodístic, un altre, és clar, més adequat al segle XV o al que correspongui. “No és una cosa només de llenguatge, que també, sinó que és la cadència de la narració, el que cal adaptar.” “Al capdavall, són fragments d’humanitat que ens poden fer pensar sobre coses que passen; som els mateixos d’altres èpoques, amb una mica més de tecnologia, però els mateixos humans.”

En algun cas li ha fet falta una distància, una fredor, com ara a Confessió que titlla de “terrorífica” i que no volia que sonés “llastimosa”. Narra el cas d’un home que va passar 45 anys a la presó, esperant la seva execució, per un crim que no havia comès. “Vaig escriure la història menys mediterrània, més japonesa, en què la gent no s’abraça.”

Preguntada sobre les crítiques i menysteniments que sovint pateix el gènere del conte, Núria Cadenes ho té clar. “És un format que respecto, des de sempre. No l’hauríem de menystenir, a l’inrevés. No és cert que els grans temes s’hagin de tractar en novel·les gruixudes. El format del conte té la capacitat d’explicar o suggerir un món en poques pàgines i de manera colpidora. A més, en català, tenim una tradició de contes molt bona, molt alta, molt fonda”, conclou l’autora.